Una bona senyora va trobar per Palma una cartera amb més de 3.000 euros a dins i la va portar a l’Ajuntament: la va deixar en mans de la Policia Local perquè aquesta la tornés al seu propietari. Això va passar fa un parell d’anys; tanmateix, l’amo del bolic no ha arribat a comparèixer i la quantitat ha tornat a la ciutadana que va fer aquest acte de bondat i va dipositar-la a la comissaria, superant la natural temptació de quedar-se els durets.

¿Què hauríeu fet vosaltres? La protagonista explica que durant aquests dos anys ha explicat la història a amics, coneguts i familiars, i gairebé tots li han dit el mateix: que ha fet de beneita, que s’ho havia d’haver fet seu, que ningú li hauria tornat els diners si fos ella qui els hagués perdut, etc. A més, segons explica la bona samaritana, no passa precisament per un bon moment econòmic: està a l’atur, va de lloguer i té un al·lotet menut. Per molts, el seu comportament és incomprensible, i veiem la seva actuació prou delirant o estrafolària com per a dedicar-li titulars i articles (l’home que mossega el ca és notícia, i no el contrari, etc.).

Ara bé: partim d’un error. Partim de l’equívoc que ens diu que actuar en benefici propi (quedar-se els diners) fa més feliç o porta més compensacions anímiques i morals que no fer el pas altruista i bondadós de mirar de tornar-los al seu propietari. El senyor o senyora que va perdre els diners també parteix d’aquest equívoc: va considerar impossible que ningú els tornés, i per això no va anar a buscar-los, pagant doblement el preu de la seva mala fe.

Potser sigui el vertader protagonista d’aquesta història, l’idiota moral de qui ens hem de riure, i no la bona senyora, la qual tanmateix va actuar en benefici propi. Sí, la bondat fa més feliç que no pas la iniquitat, la mesquinesa o la mala consciència. Els nostres polítics corruptes potser s’han fet rics, però no tinc cap dubte que tots són uns pobres infeliços.

La gent que dóna és més feliç que no la gent que no ho fa. Hi ha estudis que ho demostren: els estudiants universitaris que prefereixen dedicar el seu temps lliure a la filantropia diuen ser més feliços que els que s’aboquen a la diversió. Potser és per això que fan acampades i manifestacions: per molt que la causa que reivindiquen sigui un espantall, en el fons lluiten per alguna cosa que creuen bona: fan de la filantropia el seu espargiment. Marc Aureli ho deia: en res es complauen més els homes que en la bondat. I això la bona palmesana ho sabia. El seu acte li ha donat més plaer que no l’apropiació egoista del tresor immerescut.

Ens hem oblidat dels plaers que deriven del bé, de l’actuació recta, de la feina ben feta. Tot això dóna més goig que no la rapinya o la mossegada coent. La palmesana és el revés de la moneda de la nostra classe política, la denúncia en un sol acte de totes les tracamanyes i apropiacions indegudes que patim. 3.000 euros són un preu massa baix si hom s’ha de vendre la tranquil·litat a l’ànima.

Melcior Comes

Advertisements