S’ha escrit i s’ha teoritzat molt sobre la globalització i la identitat. O millor dir, sobre les conseqüències de la globalització pel que fa a la supervivència de cultures minoritàries com la nostra, que arrosseguen el problema afegit de no poder comptar amb el recolzament d’un aparell d’Estat.

Sobre aquest problema hi ha un mínim de dues visions: una d’elles sosté que la globalització porta cap a la uniformització galopant de la cultura i les formes de vida arreu de món i que aquest procés és irreversible. L’altra visió parteix de la base que la globalització té com a contrapartida la revalorització d’allò que és únic, singular i distint com ara els països i les cultures minoritàries com la nostra. Mai com ara s’havia valorat tant allò que és únic i irrepetible. Mai com ara les cultures minoritàries havien tingut l’oportunitat de donar-se a conèixer.

La globalització ho uniformitza tot, sostenen els pessimistes. Això vol dir que d’aquí a poc temps —dos o tres decennis, tirant llarg—, només sobreviuran unes poques llengües de cultura, com l’anglès, el francès, el xinès mandarí i àdhuc l’espanyol, mentre la resta quedarà circumscrita a la vida local i familiar i acabarà per extingir-se, tal com ha passat amb centenars de cultures arreu del món i amb llengües com el gaèlic. Els partidaris d’aquest punt de vista sostenen també que acabarem per viure en un món totalment uniformitzat. Un món de “no llocs” clònics, estesos d’una punta a l’altra del planeta. És el cas dels aeroports, de les marques i franquícies comercials, dels establiments de les multinacionals de menjar ràpid i dels grans centres comercials urbans, que s’han convertit en llocs d’oci segur pels adolescents de mig món. Caminem cap a un món de “no llocs” despersonalitzats —diuen— en què fins i tot no es podrà distingir la ciutat del camp.

Enfront d’aquesta tendència a la uniformització, molts teòrics sostenen la visió contrària. És a dir, mai com ara s’havia assistit a un renaixement i a una revalorització dels particularismes i de les cultures i les identitats locals i això es reflecteix en tot, des de l’arquitectura fins a la revifalla de les festes i les celebracions populars.

Davant d’aquesta disjuntiva, tothom s’ha formulat i es formula moltes preguntes en relació amb el futur de Catalunya: ¿cap a quin cantó de la balança caurà la cultura catalana, sobretot si mirem una mica més enllà i l’entenem no només com una llengua o una literatura, sinó que la veiem com una cosmovisió, un estil de vida, un marc de convivència i una forma de relacionar-nos amb el món?

Podrà una cultura com la nostra resistir el triple embat de la uniformització creixent a escala mundial, de la presència abassegadora —però alhora enriquidora— d’una cultura tan potent com la castellana i l’efecte d’una immigració sense precedents? Què cal fer per evitar ser engolits per la uniformització creixent? Què cal fer per sortir enfortits com a col·lectivitat d’un procés de canvi tant accelerat com el del moment present?

És evident que no hi ha respostes fàcils. Una de les primeres condicions de supervivència d’un poble com el nostre és tenir poder polític i capacitat de decisió. O sigui, dret a decidir. Però em sembla que això no és suficient en un món com l’actual i en país com el nostre en què el primer que cal fer és un exercici d‘autoafirmació. O sigui, no renunciar d’entrada a ser el que som ni a la nostra manera de fer, en benefici d’un cosmopolitisme de saló que ha enlluernat a molts intel·lectuals i que massa sovint ens ha portat a amagar —i a vegades a rebutjar— els nostres senyals d’identitat. Ho va escriure el gran periodista Miquel dels Sants Oliver quan el catalanisme polític prenia embranzida, ara fa cent anys: “No tractem de modificar radicalment les nostres habituds (…) Interessa als pobles com als individus ésser ells mateixos, i sense deixar d’ésser, créixer i perfeccionar-se.” És en temps de crisi i de canvi quan són més necessaris que mai els punts de referència.

Jaume Font

Advertisements