Que, després de més de tres anys, els supervivents del Constitucional espanyol no hagin estat capaços de posar-se d’acord sobre l’Estatut de Catalunya, confirma que la sentència buscada no és simplement jurídica sinó profundament política i ideològica. Per això els costa tant posar-se d’acord: els uns fan costat al PSOE –que accepta un Estatut llimat i tatuat–, els altres pateixen, amb el PP, catalanofòbia.

El Constitucional és un òrgan polític
que té el poder antidemocràtic de retocar i rebutjar allò que el poble ha decidit a les urnes. Democràticament parlant, això és una aberració. Els membres del tribunal no haurien d’haver acceptat de fer aquest paperot. Però ho han acceptat, per obediència deguda a qui els dóna i manté la feina.
Què passarà ara? Dues coses segures: a) algun dia (ells compten per quinquennis), hi haurà sentència, amb acord negatiu, sempre molt baix; b) La indignació democràtica anirà fent créixer l’independentisme català. Amb gent així, tenim molta sort. Gràcies.
Josep Maria Terricabras
Catedràtic de filosofia UdG
Anuncis