La primera objecció que es fa a les consultes populars sobre el dret a decidir és que són anticonstitucionals. Aquest respecte sacralitzat a una Constitució plagada de defectes formals i de fons, que només pot ser alterada amb un llarg procés parlamentari i jurídic, és, però, conculcat pel mateix Estat quan convé. La mateixa llei de partits xoca frontalment contra l’article 6 (llibertat de partits) i sobretot contra els articles 16 i 20 (llibertat d’opinió); quan els xicots de tot l’Estat van plantar cara per no fer la mili, l’Estat va cedir i avui ja no existeix la mili obligatòria, tot i el que proclama la Constitució. Tot el complicat ordenament jurídic de la Unió Europea tampoc no apareix a la Constitució. Pel que fa al Tribunal Constitucional, del qual depèn a perennis l’Estatut de Catalunya, no té cap poder decisori, perquè la Constitució estableix que el formen 12 membres (article 159) i ara per ara no sumen 12. O sigui que tot el que dictamini és, oh paradoxa, anticonstitucional.

La segona objecció és que som quatre gats, que els catalans se senten espanyols en la seva majoria i que els “extremistes” són uns fanàtics talibans. Bé, doncs fem un referèndum amb la benedicció de Madrid i sapiguem quants som. Potser la desafecció flagrant que hem rebut per part d’Espanya ha estat una de les causes (vés a saber si primordial) del creixent independentisme; potser l’exuberant espanyolisme esportiu i l’anticatalanisme visceralment expressat per una part dels espanyols ha ajudat els indecisos a plantejar-se l’independentisme; potser el menyspreu incessant respecte a les decisions del Parlament i del poble de Catalunya, en el cas de l’Estatut, ha estat una descàrrega emocional per als ciutadans més passius. El que és innegable és que l’independentisme ha crescut i les consultes celebrades fins ara així ho corroboren.

Error econòmic”

La tercera objecció és que sortiríem d’Europa, perquè, en ser un Estat nou, Europa ja no tindria cap compromís amb nosaltres. Com han explicat els nostres experts, però, Catalunya seria automàticament admesa a Europa, com ha passat amb els altres nous Estats independents que així han encetat la via de la llibertat; però és que Espanya ho hauria de demanar també, perquè seria, al seu torn, un nou Estat, diferent del que va ingressar a la UE el 1986.

La quarta objecció és que això seria un error econòmic per a Catalunya i que sols no ens en sortiríem. Els nostres economistes, però, han demostrat que som objecte d’un espoli fiscal que està molt per sobre del sentit de la solidaritat, i que a més es realitza sense el nostre consentiment. És com si em trobés al menjador de casa un lladre que, un cop enxampat, em digués que estava robant perquè jo tinc més diners que ell i hi té dret, encara que els béns robats siguin fruit del meu treball. Tant és així que el Centre Català de Negocis, format per empresaris, ha ideat donar als seus empleats dues nòmines, la que de debò cobren i la que cobrarien si fóssim independents…

La cinquena objecció és que què pensem fer amb la meitat de la població catalana que és castellanoparlant. Bé: castellanopalants ho som el cent per cent de la població, perquè el castellà és obligatori; no es tracta de en quina llengua ens expressem sinó si volem ser independents d’Espanya i tenir un Estat propi. Em fa malícia veure que hi ha qui es repenja en la població immigrada havent romàs indiferents als guetos, a les barraques i als infortunis dels qui han passat el tràngol d’emigrar de la seva terra, i en canvi els utilitzen quan va bé als interessos espanyolistes. Ara bé: aquí no sobra ningú. Som un país plural on hi ha dretes i esquerres, espanyolistes i catalanistes. Aquí no sobren ni els magribins, ni els senegalesos, ni els murcians, ni els desarrelats. Nosaltres no hem expulsat mai ni moriscos ni jueus. Ni ho farem. Catalunya és de tothom. I el caràcter català precisament és la barreja i l’evolució, no una estranya essència que alguns creuen que s’ha de preservar.

La sisena objecció és que si fem algun moviment de separació, l’exèrcit espanyol ens farà xixines. Primer, que no pot, ja que uns ciutadans europeus no poden atacar uns altres ciutadans europeus, i segon, escolteu, de quina unitat esteu parlant? Això és com una maionesa que fa tres segles que algú remena intentant lligar-la, i la salsa no lliga, malgrat assegurar-nos que qui ho dubti és un malvat perquè la unitat de la salsa és sagrada...

“Dividits i fragmentats”

La setena objecció és que el nostre mal és a casa, que estem dividits i fragmentats i que ens devorem a nosaltres mateixos amb ferotgia. La veritat és que un espanyolista del Principat, el País Valencià o les Illes és molt més espanyolista, bel·ligerant i fanàtic que un de la bella ciutat de Valladolid. I la veritat és que el nostre caïnisme és de vegades suïcida. Així doncs, aquesta setena objecció és la que ens ha de preocupar, la que hem de tenir cura a superar. Entenc que els partits polítics mirin pels propis objectius, com a tot arreu, però que a la societat civil ens costi tant caminar una estona plegats és difícil de pair.

Donem-nos aquest punt de suport i aixecarem la terra. Lliure.

Anuncis