Per PATRÍCIA GABANCHO

Diuen les cròniques que el minut de silenci sostingut en honor del senyor Samaranch va ser aplaudit al Torneig Comte de Godó i xiulat a les tribunes del camp del Barça. Encara hi ha classes. La meva generació no deu tenir gaires dubtes: és la gent que solia anar a la plaça de Sant Jaume a cridar “Samaranch, fot al camp!” davant de l’edifici que ocupava el pròcer, dit el Palacio de la Diputación. No deixa de ser un afront veure el personatge de cos present en el mateix palau que va ocupar en nom del general, i amb el govern de la Generalitat regalant-li tracte d’heroi nacional. No cal insistir: em remeto a l’article que aquí mateix ha publicat l’implacable Joan Ramon Resina.

S’ha dit que el senyor Samaranch no tenia altra ideologia que el gust pel poder; que hauria pactat amb el diable per acomplir la seva ambició. D’acord, però tenia l’exacta altura moral per pujar al tren del règim sense estalviar-se discursos, adhesions i salutacions braç enlaire. No repugnava pas al senyor Samaranch un règim feixista expressat en una dictadura. A més, resulta que aquest règim tenia com a objectiu esborrar del mapa el catalanisme i amb ell la catalanitat que li servia de base. L’historiador Francesc Vilanova ha fet un llibre esplèndid, que recomano: Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana. Títol exacte, on explica l’adhesió de la burgesia al franquisme. La mateixa burgesia que hi havia en els orígens del projecte nacional català –espai econòmic, cultural i polític plausible– hi renuncia, venent-se al dictador fins i tot la identitat. No hi ha imatge més contundent d’aquesta traïció que els dos fills d’en Samaranch parlant en castellà en el funeral del progenitor.

Vilanova analitza el discurs dels intel·lectuals que van donar veu i excusa, en aquest procés, els tèorics de la “falsa ruta” –que va dir-ne en Valls i Taberner– que havia extraviat els catalans fins a portar-los a la barbàrie i, doncs, al càstig merescut. Hi surten tots, perquè aquesta gent, ultra canviar de bàndol, s’havien de fer perdonar. Havien de fer mèrits i per això escriuen determinades coses Ignacio Agustí, Tarín Iglesias o Carlos Sentís, per citar-ne alguns. Tenien la missió de reconduir el pensament de les classes mitjanes, sobretot les noves generacions, per allunyar-los definitivament del catalanisme. Samaranch no era un intel·lectual, però va exercir la representació institucional d’aquest projecte. Cert és que tothom té dret a evolucionar, però hi ha taques curriculars que són com cicatrius: no s’esborren per més que hom mudi la camisa.

Afegeixo que, en el cas de Samaranch, ens apareix un altre gran tema –o trampa– del franquisme: el barcelonisme com a punt d’arrelament alternatiu al nacionalisme, un barcelonisme liberal, de segona capital espanyola, peculiar i ambiciosa, amb un cert afany de modernitat. Això va ser Destino, però no només: de fet, no és res que ens sigui gaire estrany. I és aquí on els amics socialistes hi troben un punt de contacte, sigui amb el Porcioles de la Gran Barcelona –que Pasqual Maragall sempre ha defensat–, sigui amb el Samaranch olímpic, a qui Jordi Hereu vol consagrar el Museu de Montjuïc. Però per més liberalisme que hi posem, aquest barcelonisme era, en origen, una modulació local i utilíssima del discurs franquista: en el llibre de Vilanova sobta llegir, posem per cas, què diu el primer Santiago Nadal, que dóna nom al famós premi.

El problema espanyol és que el franquisme, ho he dit altres vegades, és l’exacerbació de coses que són estructurals en la identitat del país. I per això els prohoms franquistes reconvertits són intocables, en una pirueta difícil de justificar en qualsevol país democràtic. La Falange encara campa i a l’egòlatra i en tants aspectes criticable jutge Garzón li passa el que li passa. Però més enllà d’aquests pinyols, el franquisme està perpetuat en maneres de fer i de ser que són acceptades per grans sectors de la població espanyola més dretana; que són pura espanyolitat, i per això segons com acaben impregnant també l’esquerra. Hi ha la interpretació reaccionària de la doctrina catòlica, una doctrina que quan convé és utilitzada com a arma política amb aquiescència de la mateixa Església (exactament com quan promocionava la Croada). Hi ha el rebuig popular, polític i institucional a l’autonomia: no se cedeix poder sinó gestió, i això en la més escassa mesura possible, i ara mateix reculant. No diguem ja la vigència de l’anticatalanisme. O la convicció que l’idioma castellà ha de vertebrar Espanya i expandir-se, imperial, pel món sencer tot regnant sobre qualsevol altra llengua present.

I s’accepta sense gaires escarafalls la corrupció, que els electors no penalitzen, especialment els electors de dreta: amb alguna petita gesticulació dels partits –ara renuncia, ara aparta’t– tot queda esborrat. No hi ha gaire distància moral o estètica entre els beneficiaris de la trama Gürtel i aquells cèlebres nou-rics generats pel franquisme: la mateixa capacitat per teixir complicitats amb el poder, la mateixa ostentació de la riquesa mal adquirida, la mateixa grolleria i indigència cultural. I és que el franquisme va deixar com a herència unes burgesies sobrevingudes, provincianes, estridents en el gust, profundament especuladores i tramposes, que ara floreixen amb la nova corrupció intercanviant favors, regals de luxe i contractes ful amb una dreta tan devastadora com aparentment inamovible. Parlo del País Valencià i d’aquest PP presumptament pringat que tanmateix està reeixint a esborrar-hi la identitat popular, catalana, progressista, i la memòria tangible i intangible que hi correspon.

Ara bé, en llegir el llibre de Francesc Vilanova sobta adonar-se que la destrucció de la identitat nacional, vehiculada pels intel·lectuals que s’avenen a col·laborar-hi, genera una fraseologia que no és absent de la política d’avui, i aquí s’agermanen la dreta i l’esquerra espanyoles (i les correspondències catalanes). De manera més subtil, i no sempre, també rebem el missatge de les “desviacions” del catalanisme, quan s’aparta del mínim comú denominador que “ens uneix” (l’únic camí correcte) tot arriscant, diuen, una fractura social o una resposta agra per part d’Espanya. Són dreceres i aventures els camins que no ens duen a Espanya. Els franquistes volien “curar” Catalunya “de su particularismo”. Avui no els cal tant. La democràcia espanyola s’acontenta mirant de domesticar els catalans, també amb la imposició d’un símbol tan brutal com aquest funeral a Palau. Hi ha vegades que l’honor és el missatge.

Informa: AVUI

Advertisements