You are currently browsing the monthly archive for Juny 2010.

Estic convençut que per aconseguir una Catalunya independent mai millor remei que fóssim avasallats una altra vegada pel Franquisme, o sigui que ressuscités un nou Franco i que aquet ens prives de les llibertats que gaudim actualment, en fi que apliques un regim autoritari i a mes  obligats a renunciar a qualsevol intent d’insumisió, amb fi retornar als anys que el General Franco  va imposar als catalans que fóssim  espanyols, com així a acceptar ser submisos i renunciar a expressar-nos amb la llengua dels nostres avant-passats, o sigui, veure ns privats de tenir un govern propi i molt menys de tenir una Generalitat  o un Parlament, en resum que els  catalans joves i altres  menys joves que no coneixeran el regim franquista i s’empapesin per pròpia experiència  el que fa ser soportar el Franquisme.

Crec que molts dels que ara encara no haveu provat aquell regim os convindria coneixa un altre Franco, o sigui estic segur que molts de vosaltres  de conèixer aquell regim ara ja no pensaria en divisions de partits que diuen que son catalans, ja que les vostres il·lusions sols tindrien el mateix desitj o sigui “INDEPENDENCIA”, en fi que tots fóssim agrupats amb la finalitat de formar un sol partit Independentista, si estem units vencerem

.

I mencionat el regim de Franco pro no obstant també serviria  el regim del PP, ja que aquest partit polític representa pels catalans el mateix que el regim franquista.

VISCA CATALUNYA LLIURE

Foto BBC Mundo. com

Anuncis

Vos imagineu que el Sr Millet és sofert una infermetat contagiosa incurable quan era president del Palau?Segur que avui molts dels innocents ciutadans que encara creuen amb l´honradés d’alguns destacats polítics que actualment negant haver tingut contacte amb el Sr Millet i el Sr  Montull se’n donarien compte que anaven errats, ja que si els Sr Millet i el Sr Montull haguessin estat tuberculosos, molts dels polítics que encara diuen que ells mai van tenir contacte amb aquests personatges actualment  ja estarien en tractament per s’hi a cas, i si en comptes de tuberculosis hagues sofert la infermetat de la lepra uns quants d’aquests polítics se servirien de guants a fi que no els hi veiéssim les llagues de les mans, en fi que posats a mal pensar jo ja no penso a partir d’ara donar la mà a cap d’aquets polítics que segons alguns d’ells diuen no coneixien ni al Sr Millet ni al Sr Montull.

Lo que no seria cap sorpresa és que aquets Srs que avui estan engarjolats que dins d’uns pocs dies ja dormin a les seves respectives cases, o sigui que posats a mal pensar estic segur que aquestes hores els seus advocats  ja deuen tenir els certificats mèdics a fi que d’aqui a pocs dies el Sr Millet i el seu company Montull siguin alliberats.

Lo curiós és que hagui sigut una jutja la que els engarjolat a fi que no se servissin de la seva llibertat per anant destruin proves i comprar testimonis, cosa que és molt sospitós que l’altre jutge que porta el cas Palau encara no s’ha li acudit engarjolar los desprès d’once mesos.

Foto ; Dalmau.

Molt difícil ho tenim els catalans  per saber elegir a les properes eleccions un digne representant  per pogué depositar la nostra confiança i que la seva dignitat sigui digne de poder  representar el nostre  país amb orgull, o sigui que en el transcurs del temps no es transformi amb un simple bufó al servei del Govern d’Espanya, a mes que demostri amb fets i no paraules ser defensor del poble català, en fi que sigui una persona  sense complexes i que les seves demostracions de catalanisme siguin en benefici dels catalans, com així que els seus viatges no serveixin pels seus interessos personals, en resum que no es dediqui a fer d’electricista instal·lant endolls per poder  anar endollant familiars o amics, ni tampoc que aquet sigui un illuminat que es dediqui a tirar per la finestra el nostre patrimoni a fi d’afavorir a altres persones del seu entorn i pogué fer-se la foto com un aambaixador de Catalunya.

Tristissim que cap  dels nostres actuals  representants de Catalunya hagin fet mèrits en el transcurs d’aquesta legislatura  per guanyar -se la nostra confiança per pogué tornar a ser reelegit, ja que desprès d’estar junts  més de 5 anys han demostrat ser uns inútils, ja pertanyin aquets al PSC a ERC o a ICV, o sigui els que encara avui formen el Tripartit, o sigui que les demostracions que ha donat en el curs del seu mandat (i sempre baix el meu punt de vista)  no han sigut lo suficient apte per defensar els interessos de Catalunya.

Tampoc son de fiar els que cada fi de setmana dedicant el seu temps intentant ven drens la moto, o sigui els que ja en el seu temps s’ompliren les butxaques  amb el 3 x % i que a mes foren uns grans amics d ´Aznar, o sigui uns botiflers

No puc deixar passar per alt els que tampoc son dignes de representar als catalans  mai de la vida, o sigui el partit polític  que segueix sen els  l’enemics mes aferrissa-ts en contra el catalanisme, o sigui els que feren l’atemptat d’matar el nostre Estatut i que tenen per sigles PPC.   

Jorfont

Foto La Gaceta.

Per Cucarella.

Amb l’espectacle polític que representen PP i PSOE n’hi ha per a baquejar-se de riure. Però és més aviat patètic tot plegat. Són patètics els partits, ho són els seus “líders” i tota la cort que els alça el pet. Riuríem a gust si no fóra perquè les seues decisions ens afecten com queixalades d’un dobernam patronal a ja jugular dels treballadors.

Mireu ZP pintant-se-les de “progressista” però prenent decisions manllevades de la teoria i la pràctica política del PP; mireu-lo fent d’alegre capatàs del poder ultraliberal més immoral, lladre i criminal. I Rajoy, a qui els seus s’afanyaven a cantar-li les absoltes, a tort i a dret amolla increïbles declaracions per l’esquerra del PSOE. Esperpèntic.

Rajoy, que es veia combregat i pernolitat, ha trobat en l’esperpèntica actuació de ZP la possibilitat d’ajornar el seu anunciat soterrar, i per això no hi vol pactes d’oposició “responsable” amb el govern espanyol, i fa del tuacte de la crisi ariet per a derrocar el castell de ZP. A la vista dels fets, ni amb 100 Gürtels a l’aire guanyarà el PSOE les eleccions, ni avançades ni caducades de data. És per això que Rajoy embesteix com un bou cec, perquè si a ZP li deserten els vots –que li desertaran i a manta!– només conservant el seu electorat fidel ell seria president espanyol (si calguera amb Duran i Lleida i Urkullu de ministres de Qualsevol Cosa). S’hi aboca, doncs, Rajoy, a traure resquit de la incomparable incompetència de ZP: s’hi juga el futur polític que fins fa no res no tenia. ZP, però, ja no s’hi juga res. Ja put. Però «por los servicios prestados» ja el posaran d’assessor paràsit en el BCE o en alguna altra residència europea per a encaradors retirats.

Xavier VendrellLa retirada de Marina Llansana de la primera línia política d’Esquerra -potser per tornar-hi més endavant-, desvinculant-se a temps de la cúpula que en les properes eleccions estavellarà el partit contra les roques, així com els darrers moviments de Joan Puigcercós acostant-se a CiU són un bon reflex del trasbals que viuen els republicans davant la probabilitat cada cop més manifesta de convertir-se després de les eleccions en la darrera força del Parlament. En un article del qual se’n feia ressò e-notícies el passat 30 de maig, el militant d’Esquerra Jesús Maestro, ex secretari de Cooperació Exterior de la Generalitat, deia que “si un vol ser responsable no es poden fer declaracions donant sempre la culpa a Madrid. És també una cantarella que cansa. […] Tot això, i altres coses, han portat ERC a una situació de descomposició electoral. Més de la meitat de la base ha desertat. […] Fa deu anys mai no ens haguéssim pensat estar en aquest atzucac”. I sis dies després, Josep-Lluís Carod-Rovira, en una entrevista a l’Avui, afirmava que “els estrategs d’Esquerra deuen estar analitzant per què hi ha un creixement transversal de l’independentisme, però, simultàniament, l’únic partit independentista no només no creix sinó que davalla. Jo ho ignoro”.

Deixant de banda la ignorància de Carod i la inèpcia escandalosa d’aquests estrategs, que, amb l’aigua al coll i després d’haver perdut més de la meitat de la tripulació, es neguen a reconèixer els efectes de l’impacte que han rebut en la línia de flotació de la nau, és obvi que Esquerra intenta continuar al govern al preu que sigui, fins i tot a costa d’empassar-se els seus atacs i desqualificacions a CiU. La política és així, diuen els arribistes. Però no és la política, és la hipocresia. Sense principis no hi ha ètica. Per això, Puigcercós, mentre acusa CiU de voler instaurar la sociovergència i de voler pactar amb el PP -en què quedem?- es dedica a oferir-se a Artur Mas sota la taula amb copets als peus. Tot s’hi val per evitar la humiliació de la derrota. Especialment si qui ho intenta és el viu retrat de la fatuïtat i l’arrogància. Ho veiem en les declaracions de Xavier Vendrell, el cap de campanya, menyspreant les consultes sobre la independència i els seus organitzadors tot demanant-los que “intentin no fer el ridícul”. Vendrell sap que les consultes han sorgit de la decepció de la societat civil, indignada pel frau electoral que ha suposat Esquerra -marca blanca del PSOE de Catalunya-, i farta també de sentir en boca de la direcció republicana les crides al conservadurisme que tant havia criticat de CiU. “Hem de tocar de peus a terra amb la independència”, diu Vendrell. I després, com si les consultes fossin la causa de l’esfondrada d’Esquerra, les acusa d’haver faltat el respecte al seu partit mentre amaga que primer les van menystenir fins que la volada que a poc a poc va agafar la d’Arenys de Munt els va fer canviar d’actitud. Per això, les declaracions plenes de supèrbia de Vendrell fan sentir vergonya aliena. Sobretot quan diu amb displicència: “No dic que ningú hagi de demanar permís per res. Però estaria bé que abans de fer qualsevol pas es comptés amb l’opinió, modesta i humil, d’Esquerra, com a primera força de l’independentisme representativa a les institucions”. Tan modesta i humil que, talment com si es tractés d’una secta, ha fet fora tota la dissidència. El cert, però, és que l’independentisme conseqüent ja no compta amb Esquerra perquè no la considera representativa de res més que de ser l’Euskadiko Ezkerra catalana. Queda clar, per tant, que no estem parlant d’un assassinat. Estem parlant d’un suïcidi.

Víctor Alexandre

Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre
Feliu Ventura

Feliu Ventura

A propòsit de la seva actuació, el passat mes de maig, al Terra Dolça de Sant Cugat, el cantautor de Xàtiva Feliu Ventura va fer unes declaracions molt interessants sobre l’estat de la cançó en català. En va fer d’optimistes i de reflexives. D’una banda, va dir que “després d’una feina molt dura que han fet molts solistes i grups durant els darrers vint anys per recuperar l’ofici, ara també comencen a aparèixer multinacionals que aposten per la música comercial en català”. Però, tot seguit, va advertir: “Aquest és un fet que per si sol no salvarà la música en català. Possiblement salvarà alguns grups. El problema és que el que passa entre les cases dels creadors i el públic falla. Ens trobem amb governs que aposten pel llibre, perquè si no se’ls titlla d’incultes, però ningú no aposta per la música quan, de fet, és l’eina que històricament més ha donat per a la normalització de l’idioma i continua essent l’instrument més vàlid per potenciar el català. És una part de la cultura que cal potenciar però que, tristament, s’abandona. O no es potencia prou”.

Doncs té raó en Feliu Ventura. La plena consolidació d’alguns noms que tots tenim al cap no reflecteix la situació real, perquè la música en català és molt més que Quimi Portet o Antònia Font, posem per cas. Ara mateix hi ha moltíssims noms arreu dels Països Catalans que malden per fer-se un lloc en el mercat i que, malauradament, no aconsegueixen que les seves cançons sonin a la ràdio o a la televisió ni que se’ls contracti per fer concerts en directe. Les emissores que respecten les quotes governamentals de música en català són poquíssimes i, per tant, la seva invisibilitat és total. És un peix que es mossega la cua: si no sones ningú no et coneix, i si ningú no et coneix ningú no et contracta.

En aquest sentit, la situació actual és greu perquè el retall de pressupostos en cultura fa que els ajuntaments abandonin la contractació de músics en directe per a les festes majors. Hem de tenir en compte que els músics viuen de les actuacions, no pas dels discos. Ni tant sols Lluís Llach o Els Pets viuen de les vendes dels seus discos, ja que el marge de benefici que deixen per a l’autor és molt petit. Allò que de debò permet viure del seu ofici a Quimi Portet o a Antònia Font són els concerts. Per tant, hem de protegir la nostra música i els qui la fan perquè, protegint-los a ells, protegim la nostra cultura i també enriquim la nostra vida.

“Laporta ha aprofitat la presidència del Barça, per explicar amb naturalitat Catalunya al món i defensar els seus drets nacionals”
A la història del Barça hi ha hagut tres grans presidents, Joan Gamper, el seu fundador, Josep Sunyol, president màrtir, i Joan Laporta, que ha enlairat el club als cims més alts de l’èxit esportiu fins a fer-ne un referent mundial amb la consideració de “millor equip del món”. Això significa que, independentment del que faci a partir d’ara, el nom de Laporta estarà ja sempre vinculat als altres dos pel seu carisma personal i per la seva capacitat de lideratge. De persones així, n’hi ha molt poques. Només cal donar un cop d’ull al panorama polític català per fer-se’n una idea. És cert que Laporta té alguns defectes d’allò que en diríem “de forma”. Li ha mancat contenció en determinats episodis –malgrat tenir raó, o precisament pel fet de tenir-la– i en determinades situacions –malgrat tenir dret a expressar públicament les seves alegries– fins al punt que li hauria anat bé comptar amb un bon assessor per dues raons: una, per no donar carnassa a tots aquells que s’han servit de certes imatges per tal de satanitzar-lo; i dues, perquè les aspiracions polítiques no són conciliables amb certa gestualitat. Però ningú no és perfecte, començant pels seus detractors, i la figura de Joan Laporta com a president del Barça creixerà amb el temps.

Laporta té, a més, tres qualitats molt importants: intel•ligència, principis i caràcter per defensar-los. Ho va demostrar a bastament l’any 2008, en superar una moció de censura quan tots els seus enemics –tant a Catalunya com a la veïna Espanya– ja li cantaven les absoltes, i ho ha demostrat mantenint-se ferm contra els atacs i cobrint tot el mandat, la qual cosa ha fet que aquests enemics, obligats a assajar altres vies per desqualificar-lo, hagin trobat en la política l’element ideal. De fet, només cal revisar les “armes” que Sandro Rosell, Marc Ingla i Agustí Benedito han fet servir durant la campanya presidencial d’aquests dies. Rosell: “Cadascú té les seves idees polítiques, però quan et presentes al Barça això no interessa, no s’ha de barrejar”. Ingla: “No es pot sobreutilitzar l’escut del Barça i la institució per beneficiar les teves ideologies i interessos”. I Benedito: “La catalanitat s’ha de viure de manera natural i no fer-ne un ús polític o mogut per interessos personals”.

No cal dir que l’afany d’assolir la presidència del Barça dels senyors Rosell, Ingla i Benedito no responia a cap interès personal. En absolut. I ara! Deu ser per això que, entre tots tres, s’han gastat tres o quatre milions d’euros en la campanya per arribar-hi. En què es basa, Sandro Rosell, per altra banda, per afirmar que al soci no li interessa saber la ideologia política del president del FC Barcelona? Naturalment que li interessa. O li hauria d’interessar. És més, té dret a saber-la. És lleig que un candidat fugi d’estudi quan li pregunten si està a favor de la independència de Catalunya. En tot cas, té gràcia que l’argument recurrent de la campanya per intentar desqualificar Laporta hagi estat el seu independentisme desacomplexat. Es veu que dir que ets independentista és fer política mentre que fer veure que ets una mica de tot i no gaire de res no ho és. Magnífic. Però qui és, aleshores, el sincer, i qui és el mentider? Qui és el noble i qui és el covard? I una darrera pregunta: si el càrrec de president del Barça no té res a veure amb la política, com és que tots els líders polítics s’han fet un àlbum de fotos al costat de Laporta?

Catalunya no és com Dinamarca o Finlàndia, que ja ho tenen tot fet en matèria de reconeixement jurídic nacional. Catalunya és una nació emmanillada i espoliada que necessita projectar-se al món per mitjà de referents internacionals, i el Barça n’és un. Al capdavall, la raó clau per la qual el Barça és més que un club és perquè fa les funcions de selecció nacional tot canalitzant les emocions de milions de catalans. Les mateixes emocions que els espanyols o els francesos aboquen en les seves seleccions. Per això Laporta ha aprofitat aquest meravellós regal que li ha fet la vida, la presidència del Barça, per explicar amb naturalitat Catalunya al món i defensar els seus drets nacionals. I això no és fer política, això, com ell mateix ha dit, és fer país. Justament allò que als amants de l’actual statu quo els produeix tanta urticària. En el nou Barça, no en tinguem cap dubte, enyorarem Joan Laporta.

Benvolguts/des companys i companyes,

La Mesa del Parlament de Catalunya va acceptar a tràmit el dimarts 8 de juny la Iniciativa Popular perquè la Generalitat convoqui un Referèndum Oficial sobre la Independència. Ha estat una decisió de transcendència històrica, doncs, per primera vegada, s’obre la porta a l’exercici del dret a l’autodeterminació per part del Parlament de Catalunya.

D’aquí a unes setmanes podrem començar la recollida de signatures (en necessitem unes 220.000) perquè el Ple del Parlament voti formalment la convocatòria del Referèndum sobre la Independència. Com més signatures aconseguim, més força tindrà la IP i més possibilitats tindrem que sigui votada favorablement!. Llavors, i sigui quina sigui la posició del Govern espanyol, exigirem la convocatòria del referèndum sobre la independència.

Ara hem d’aconseguir el màxim nombre de fedataris/voluntaris per tal d’organitzar la recollida de signatures més important de la història de Catalunya.

Si us plau, reenvieu aquest correu electrònic i animeu als vostres contactes, amics i familiars a apuntar-se com a voluntaris a http://www.referendumindependencia.cat/ip

Entre totes i tots ho farem possible.

Moltes gràcies

Visca Catalunya lliure!

LA MOBILITZACIÓ A BARCELONA AMB EL LEMA

Autodeterminació és democràcia

És el dia 12 de juny a les 6 de la tarda a la plaça Urquinaona

Qualsevol carta que rebeu dient un altre dia és una campanya d’intoxicació perquè no es faci la mobilització

El dia 12 omplim Barcelona!

Junta de la Plataforma pel Dret de Decidir

www.tenimeldretdedecidir.org

Sovint es diu dels pares fundadors de la independència dels Estats Units d’Amèrica que “ho van fer perquè no sabien que era impossible”. Sovint hem sentit els darrers tres anys, a cada passa que es feia, uns o altres (Unamuno diria els “huns” i els “haltres”) dient que era impossible, o que no servia de res, a més de ser impossible.

Hem sentit que la Generalitat mai no podria convocar referèndums, que l’Estat ho impediria com va impedir el d’Ibarretxe, que el tripartit mai no aprovaria una llei de referèndums, i el fet és que des de l’abril passat els ciutadans, els Ajuntaments, i la Generalitat poden promoure i convocar referèndums sobre qualsevol qüestió que sigui competència de la Generalitat, perquè està vigent la llei catalana que ho regula per primera vegada en la història. Això significa que, fins ara, els catalans només podíem fer sentir la nostra veu en les eleccions, i ara, a més, podrem votar en referèndum sobre qüestions concretes, com ara la independència.

També hem sentit, davant dels referèndums no oficials que van començar a Arenys de Munt, que no es podrien fer, que hi enviarien la Guàrdia Civil o vés a saber què, i el fet és que al llarg de mesos i en centenars de municipis més de 500.000 persones han votat si volen o no la independència de Catalunya, en un procés amb plenes garanties, organitzat i finançat pels mateixos ciutadans i que l’Estat no ha pogut impedir.

Més recentment moltes veus auguraven que amb la llei de referèndums no se’n podria convocar sobre la independència, o que la mesa del Parlament no admetria mai a tràmit una proposta per iniciativa popular en aquest sentit. El fet és que acaba de fer-ho, i que res ni ningú pot aturar el procés de recollida de signatures dels ciutadans que demanin convocar referèndum amb la següent pregunta: “Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular, ¿Està d’acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?”

Ara redoblen les veus que auguren que el govern espanyol que hi haurà a la pròxima primavera no donarà permís per celebrar el referèndum. Ningú no ho sap, això, i en tot cas el que toca ara és recollir en sis mesos les signatures del 3% de la població com a mínim, i després serà el Parlament qui votarà si convoca o no el referèndum. Aquesta és la responsabilitat de les forces polítiques catalanes, dedicar els seus militants i simpatitzants a recollir signatures o no fer-ho: promoure-ho, acompanyar-ho, mirar-s’ho de lluny o intentar impedir-ho; i un cop recollides les signatures, votar-hi a favor o en contra al Parlament. No cal que es preocupin pel llunyà, en l’espai i en el temps, govern espanyol; el que els correspon, en l’ara i aquí, és treballar-hi a favor (o no), i votar-ho al Parlament (o no), i del que facin hauran de respondre davant l’electorat la tardor que ve.

La Comissió Promotora del Referèndum d’iniciativa popular sobre la independència no està al servei de cap partit ni estratègia política, excepte la d’aconseguir votar en referèndum la independència de la nostra nació, i per això està oberta a qualsevol persona que vulgui integrar-s’hi. Sense que cap govern espanyol tingui res a dir-hi, en un procediment oficial constarà el nombre de persones que a Catalunya reclamen votar. No som ingenus i sabem prou bé les raons, febleses i tropismes de les forces polítiques i sectors socials catalans, però l’important és que per primera vegada s’ha incoat el procés oficial que pot conduir-nos democràticament a la independència. Ara som nosaltres, el poble, els responsables d’inundar el Parlament català i el govern espanyol de signatures. Com diu Vicent Partal: “Hem arribat molt més lluny que mai. La IP obre per primera vegada una via clara i neta en favor del referèndum. Com més signatures arriben al Parlament, més difícil els serà, a tots, d’oposar-s’hi… pensant que no solament hi ha en joc allò que vote el Parlament, sinó també allò que puga fer Espanya i, sobretot, allò que pense Europa. Aquesta IP s’ha calculat molt bé. S’ha dissenyat perquè el previsible no del govern espanyol haja de ser obligatòriament polític i un desafiament a les normes democràtiques. És molt important de cara a Europa que el suport a la iniciativa siga multitudinari i que Espanya no puga adduir cap defecte jurídic o de forma. Perquè aleshores, si ho aconseguim, el tauler de joc canviarà definitivament i la Unió Europea ja no podrà mirar a una altra banda mai més. Imaginem que no aconseguim tres-centes mil signatures, sinó cinc-centes mil. Imaginem que arribem al milió. Tot depèn únicament d’allò que sigam capaços de fer. Ara, una situació com aquesta faria molt difícil que els nostres partits pogueren oposar-s’hi i seria un daltabaix per al govern espanyol, en el context d’Europa. Si passa, passarà, però, si no passa, que no siga perquè nosaltres no hem fet la nostra part. Seria imperdonable havent arribat on ja hem arribat”.

És d’ingenus pensar o preveure la bona o mala voluntat del govern espanyol de torn, la seva bona o mala fe, o fonamentar cap estratègia en la seva actuació favorable. Ben al contrari, preveiem un govern espanyol que farà tot el que estigui al seu abast, legal o il·legal, per impedir la independència de Catalunya, però que ja no pot utilitzar el mètode habitual espanyol d’abans, la violència d’Estat. La independència és una qüestió de poder, i com a tal es resoldrà, si aconseguim fer impossible o molt costós al govern espanyol prohibir que la gent voti, sense cap coartada jurídica on embolcallar la seva eventual negativa, i actuem en la correlació de forces de manera que prevalguin les que siguin desfavorables als espanyols i als unionistes catalans. Depèn, en aquesta fase, del nombre de signatures de les persones que en procediment oficial reclamen votar sobre la independència. És el primer referèndum oficial que celebrarem, indirectament, perquè el nombre de signants acredita que com a mínim totes aquelles persones voten sí al reconeixement del dret d’autodeterminació i reclamen exercir-lo.

Per cert, ¿algú ha vist el govern espanyol prohibint res? ¿Algú el va veure quan l’Ajuntament de Barcelona celebrava un referèndum sobre la Diagonal, sense tenir el seu permís? Els ho ben asseguro, no és per manca de ganes. És per impotència.

Alfons López Tena al Diari AVUI

Juny 2010
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« maig   jul. »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930  
RESERVES

Premio otorgado por Jonkepa

premio-blog-dorado1

Premi atorgat pel blog Jon Kepa

DNI.cat

Plataforma pel Dret a Decidir

Xarxa apartidista i transversal que treballa per un Estat Català

PageRank

Blog Stats

  • 216,061 hits
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
fco_iniciar_comptador(200);

Què porta més clics

Flickr Photos