Xavier VendrellLa retirada de Marina Llansana de la primera línia política d’Esquerra -potser per tornar-hi més endavant-, desvinculant-se a temps de la cúpula que en les properes eleccions estavellarà el partit contra les roques, així com els darrers moviments de Joan Puigcercós acostant-se a CiU són un bon reflex del trasbals que viuen els republicans davant la probabilitat cada cop més manifesta de convertir-se després de les eleccions en la darrera força del Parlament. En un article del qual se’n feia ressò e-notícies el passat 30 de maig, el militant d’Esquerra Jesús Maestro, ex secretari de Cooperació Exterior de la Generalitat, deia que “si un vol ser responsable no es poden fer declaracions donant sempre la culpa a Madrid. És també una cantarella que cansa. […] Tot això, i altres coses, han portat ERC a una situació de descomposició electoral. Més de la meitat de la base ha desertat. […] Fa deu anys mai no ens haguéssim pensat estar en aquest atzucac”. I sis dies després, Josep-Lluís Carod-Rovira, en una entrevista a l’Avui, afirmava que “els estrategs d’Esquerra deuen estar analitzant per què hi ha un creixement transversal de l’independentisme, però, simultàniament, l’únic partit independentista no només no creix sinó que davalla. Jo ho ignoro”.

Deixant de banda la ignorància de Carod i la inèpcia escandalosa d’aquests estrategs, que, amb l’aigua al coll i després d’haver perdut més de la meitat de la tripulació, es neguen a reconèixer els efectes de l’impacte que han rebut en la línia de flotació de la nau, és obvi que Esquerra intenta continuar al govern al preu que sigui, fins i tot a costa d’empassar-se els seus atacs i desqualificacions a CiU. La política és així, diuen els arribistes. Però no és la política, és la hipocresia. Sense principis no hi ha ètica. Per això, Puigcercós, mentre acusa CiU de voler instaurar la sociovergència i de voler pactar amb el PP -en què quedem?- es dedica a oferir-se a Artur Mas sota la taula amb copets als peus. Tot s’hi val per evitar la humiliació de la derrota. Especialment si qui ho intenta és el viu retrat de la fatuïtat i l’arrogància. Ho veiem en les declaracions de Xavier Vendrell, el cap de campanya, menyspreant les consultes sobre la independència i els seus organitzadors tot demanant-los que “intentin no fer el ridícul”. Vendrell sap que les consultes han sorgit de la decepció de la societat civil, indignada pel frau electoral que ha suposat Esquerra -marca blanca del PSOE de Catalunya-, i farta també de sentir en boca de la direcció republicana les crides al conservadurisme que tant havia criticat de CiU. “Hem de tocar de peus a terra amb la independència”, diu Vendrell. I després, com si les consultes fossin la causa de l’esfondrada d’Esquerra, les acusa d’haver faltat el respecte al seu partit mentre amaga que primer les van menystenir fins que la volada que a poc a poc va agafar la d’Arenys de Munt els va fer canviar d’actitud. Per això, les declaracions plenes de supèrbia de Vendrell fan sentir vergonya aliena. Sobretot quan diu amb displicència: “No dic que ningú hagi de demanar permís per res. Però estaria bé que abans de fer qualsevol pas es comptés amb l’opinió, modesta i humil, d’Esquerra, com a primera força de l’independentisme representativa a les institucions”. Tan modesta i humil que, talment com si es tractés d’una secta, ha fet fora tota la dissidència. El cert, però, és que l’independentisme conseqüent ja no compta amb Esquerra perquè no la considera representativa de res més que de ser l’Euskadiko Ezkerra catalana. Queda clar, per tant, que no estem parlant d’un assassinat. Estem parlant d’un suïcidi.

Víctor Alexandre

Advertisements