“Una proposta”

SEBASTIÀ  ALZAMORA

No sé si trobaríem cap precedent en cap democràcia del món d’un tribunal constitucional que hagi dut a terme res semblant al que ha perpetrat el TC espanyol amb l’Estatut, però no sé què em fa pensar que no seria fàcil. Que un tribunal d’aquesta naturalesa, en una situació de precarietat interna alarmant, després de quatre anys de demora i comèdia, acabi declarant inconstitucionals un seguit d’articles d’una llei orgànica aprovada per les Corts i per la ciutadania en referèndum no tan sols és insòlit sinó també grotesc. I altament dubtós pel que fa als mínims de qualitat exigibles a un sistema pretesament democràtic. Per altra banda encara no coneixem amb detall l’abast i la profunditat de la retallada de l’Estatut, però de moment ja sabem que afecta greument qüestions fonamentals com la llengua, el finançament o el poder judicial. S’ha arribat, doncs, a una situació insuportable i intolerable, per dir-ho amb suavitat.

“I ara què fem?” es preguntava ahir el president del Parlament, Ernest Benach, en un article a l’Avui. Benach demanava, d’entrada, la unitat de les forces polítiques del catalanisme i l’expressió per part dels ciutadans del seu rebuig del veredicte, és a dir, l’assistència massiva a la manifestació de dia 10. Però, amb el degut respecte, la unitat dels partits catalans no tan sols té una tendència obstinada a anar pel pedregar, sinó que en el moment d’ara, amb les eleccions aquí al davant i amb el ventilador de la merda engegat a tota potència, es presenta més complicada que mai. Pel que fa a la mani del dia 10, d’acord, hi anirem, i tant i quin remei, però tampoc no ens fem cap mena d’il·lusió sobre la capacitat d’incidència que pugui tenir. No sé vostès, però jo encara me’n recordo de la de les infraestructures, l’1 de desembre de 2007: un èxit tan clamorós com la indiferència que hi van dispensar el govern i els mitjans espanyols. Fer el sord és especialitat de la casa.

Seria necessària, doncs, una resposta més contundent, a l’alçada del greuge infligit als ciutadans i les institucions de Catalunya. En proposo modestament una, en dos moviments. Primer moviment: renúncia dels representants polítics catalans a participar a les institucions de govern de l’Estat espanyol. Caldria que els diputats, senadors i alts càrrecs del govern pertanyents al PSC, CiU, Esquerra i ICV (del PP no dic res, per raons òbvies) sortissin dels seus llocs institucionals adduint una qüestió de dignitat nacional. Segon moviment, ara que estem en època de retre comptes a la hisenda pública espanyola: tancament de caixes i insubmissió fiscal.

Ja sé que tot això és demanar la lluna en un cove, però em sembla que, atesa la gravetat del moment, seria una resposta proporcionada i pertinent, abans d’asseure’ns a parlar. Si és que encara queda res a parlar, vull dir.

Informa: AVUI

Anuncis