“Som més dels que es pensen i més dels que voldrien” (Raimon)

Per RAMON SERRA

Espaterrant, meravellós,collonut. Poseu-hi els adjectius que volgueu. La manifestació d’ahir és una d’aquelles que marquen una època,que deixen petja i que restaran en la nostra memòria per sempre més. Aquest país que sempre ens fa patir, de tant en tant deixa que la flama s’encengui en els nostres cors,que carreguem les piles i que per tot plegat valgui la pena mirar endavant.

Va ser un gran encert l’organització d’Òmnium. Un cop més quan fallen les forces polítiques la societat civil ha d’empunyar el timó. Cert que sense les forces polítiques no es podria fer gran cosa. Per això era important que els recursos que van posar els autonomistes des del poder fossin aprofitats per l’independentisme. Dit i fet. I així va ser en convertir-se en un clam per la independència. Fins i tot  un sord pot haver sentit els crits majoritaris i constants que van retrunyir pel cel de la ciutat a favor de la independència. Jo no era partidari d’anar a la manifestació perquè no volia fer el joc a un polítics indignes, però com milers i milers de persones vaig pensar que calia anar-hi per fer-ne un clam eixordador, ensordidor, atabalador i atorrollador.  Bingo!

Lamento que gent patriòtica con Santiago Esport o els de Sobirania  Progrés de Joel Joan van preferir quedar-se a casa. Ells s’ho van perdre i segurament han signat la seva defunció política.Si persones ben preparades com elles no tenen olfacte polític per saber què fer a cada moment vol dir que en el futur no ens en podem pas refiar. Que descansin en pau, políticament parlant esclar, perquè a escala individual encara faran moltes coses.Segur.

La manifestació aquesta vegada va ser múltiple perquè se’n van fer al mateix temps a altres països,excepte a Espanya. La més destacada va ser a Euskadi on l’esquerra va reunir milers i milers de persones en solidaritat amb Catalunya i també a favor del dret d’autodeterminació del seu poble. Si Catalunya i Euskadi anessin de bracet més sovint segur que aconseguiríem moltes coses. Alguna hora caldrà estudiar amb deteniment perquè no hi ha més col·laboració entre aquests dos pobles sotmesos al colonialisme de França i d’Espanya.

En aquesta hora del balanç hem de donar les gràcies sobretot a Espanya. Amb la seva mentalitat imperial han aconseguit que a Catalunya cada dia hi hagi més independentistes.Tothom sap i veu que amb aquesta gent no hi ha res a fer. Un diari ultra de Madrid–és que hi ha algun diari que no sigui ultra allà?–.parlava que a la manifestació només hi havia anat 56.000 persones. Una nota d’ humor en aquest estiu tan xafogós sempre es d’agrair. Com és d’agrair que el Tribunal Colonial fes pública la sentència el dia abans de la manifestació per refregar-nos pels nassos que ells són el nostres amos. Doncs, moltes gràcies al TC, a la caverna mediàtica i a tots els espanyols que amb els seus atacs no fan més que sumar aliats a la nostra causa. Sovint es diu que per aconseguir la independència cal l’aliança d’algun Estat. Voleu un aliat més poderós que Espanya per aconseguir els nostres propòsits?

La pregunta del milió és què passarà a partir d’ara. El poble ha ja dictat sentència, una sentència que els polítics han de posar en solfa. I si hem de fer cas dels antecedents el futur no sembla pas de color de rosa. La primera mesura era o seria la dimissió de tots els càrrecs al Parlament, Diputació Quatriprovincial i a Madrid. La segona seria lliurar les claus als nostres amos i una còpia a les principals autoritats i institucions europees. La internacionalització del conflicte seria evident.  Però res d’aixó no es farà i  tornarem a clavar-no cops de cap amb la mateixa pedra,amb el frontó de Madrid, un mur que no podrem traspassar mai.

Una de les primeres reaccions ha estat voler preparar un conjunt de lleis a escala estatal l que ens facilitin tornar el que ens ha pispat la sentència del TC. L’acció a més de ser difícil no ens podria rescabalar en el millor dels casos del que hem perdut perquè aquestes lleis sempre seran a mans de l’Estat que farà amb nosaltres el que vol en no tenir per part nostra cap garantia estatutària que les protegeixi. Si amb l’Estatut han fet el que han volgut imagineu-vos ara què no són capaços de fer ara que tenen barra lliure legislativa. Senyors polítics, prou d’engrunes i/o molles volem el pa sencer, és a dir, la independència.

Catalunya,doncs, no té cap sortida legal dins d’Espanya i els polítics no poden quadrar el cercle. Creure amb l’entesa s’ha de ser molt ruc, botifler o estar tocat del bolet. O si ho voleu amb el bilingüisme del TC,”estar tocado de la seta”. Amb tot, alguna escletxa es pot albirar després que Mas hagi dit que amb Espanya no hi ha res a fer i que cal tirar pel dret de decidir. Al.leluia,al.leluia!  És evident que per vots CiU té la clau de la independència i fins ara havia estat molt prudent. A veure si és veritat el canvi. Mentrestant, manting el titular: Catalunya ha d’aconseguir la independència,malgrat els polítics d’ara. Seria sensacional aconseguir-lo amb aquests polítics,oi?

Anuncis