“Per què exigim lleialtat al país als escriptors, als actors o als periodistes mentre fem els ulls grossos davant els futbolistes multimilionaris?”
La manifestació del 10-J ha estat un èxit indiscutible. Indiscutible. Més indiscutible encara que les manifestacions del 18 de febrer de 2006 i de l’1 de desembre de 2007, que van comptar amb la participació de mig milió de persones. Estem parlant d’una manifestació d’un milió i mig d’assistents. I també han estat un èxit les manifestacions que els catalans residents a l’estranger van fer el mateix dia davant les ambaixades espanyoles reivindicant la independència. A Catalunya som tan experts en manifestacions que gairebé es pot dir que en tenim el doctorat. Nosaltres, però, només garantim l’èxit de la manifestació, no pas l’èxit de la reivindicació. I la prova la tenim en les infructuoses manifestacions precedents. Davant d’això, i lloant les persones que, volent la independència de Catalunya, van assistir a la manifestació del 10-J, cal preguntar-se quin és el futur d’un país que no té cap més projecte polític que manifestar-se indefinidament per la mateixa causa. Ho dic perquè la manca de projecte nacional indica desorientació, la desorientació genera frustració i la frustració afavoreix la flamarada emocional. En aquest sentit, la frase amb què el fotògraf Lluís Brunet tanca la seva magistral galeria d’imatges sobre la manifestació –215 fotografies– ho resumeix tot: “Hauran entès el missatge, els que viuen de la política, o seguiran igual de sords?”

El gran problema dels catalans és que tenim assignatures pendents que altres pobles ja han aprovat. Ens vantem de tenir mil anys d’història, sí. Mil anys fan molt de goig, si més no estèticament. Però faríem bé d’adonar-nos que com més adults ens vantem de ser més galdosa resulta la nostra dependència. Deu ser per això que ens emmirallem amb Castella, amb Múrcia o amb Extremadura en lloc de fer-ho amb França, amb Itàlia o amb Portugal; i deu ser també per això que els nostres polítics concentren tota la seva energia defensant estatuts que ens encaixin a Espanya en comptes de redactar una Constitució que ens arrengleri amb els estats europeus. Som un poble que vol i dol, un poble procliu al manifest i refractari a l’acció. L’acció ens intimida tant que fins i tot procurem que les nostres manifestacions siguin més estètiques que efectives. Perquè s’ha de reconèixer que el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” és esplèndid. Però encara ho seria més si fos veritat. Encara ho seria més si de debò ens creguéssim que som una nació i si fos veritat que nosaltres decidim. Si ens ho creguéssim de debò, si creguéssim que som una nació i que nosaltres decidim, l’endemà mateix de les properes eleccions podríem fer una declaració unilateral d’independència i treure’ns Espanya del damunt. L’endemà mateix de les properes eleccions.

Ens hem preguntat per què no gosem blasmar la traïció dels líders, de què parlava en Xirinacs, i per què no interpel•lem els qui ens han dut a aquest atzucac? Fins quan ens manifestarem per la independència de Catalunya sense rebel•lar-nos, alhora, contra el missatge espanyolitzador dels nostres mitjans públics de comunicació? No ens hem adonat de l’augment espectacular de participació que haurien experimentat les consultes sobre la independència si TV3 les hagués publicitat amb la mateixa força amb què ha publicitat la manifestació del 10-J? No hem parat atenció en el fet que TV3 és una televisió governamental, no pas nacional, que només dóna carta de naturalesa a allò que compta amb el vist-i-plau del govern i que menysprea les iniciatives socials, encara que sacsegin la nació de dalt a baix i mobilitzin centenars de milers de persones? Quan exigirem a aquesta emissora i al govern que la controla que deixin de rentar-nos el cervell amb els ets i uts de “la roja”, amb el pretext que hi juguen catalans? Quan ens adonarem que aquest és justament el parany que perpetua les nostres contradiccions?

No, no és amb més manifestacions –gairebé convertides en ritual– que espantarem Espanya. No és a cops de flamarada emotiva, per brillants que puguin ser, que la posarem contra les cordes, sinó per mitjà de la intel•ligència. De què serveix que un milió i mig de catalans es manifestin al centre de Barcelona mentre un grapat de jugadors catalans defensen la nació espanyola en un Mundial a Sud-àfrica? Per què exigim lleialtat al país als escriptors, als actors o als periodistes mentre fem els ulls grossos davant els futbolistes multimilionaris? Per què no exigim a aquests últims que, per lleialtat al seu país, tinguin la dignitat de plantar-se i d’abandonar la selecció de la nació que ens agredeix? Aquest sí que hagués estat, a Sud-àfrica, un tret ben directe a la línia de flotació de l’imperi espanyol. Aquesta acció sí que hauria sumit l’imperi en el ridícul més espantós i hauria demostrat que és Catalunya qui obté en realitat les victòries que ell s’adjudica. El dia que comprenguem que una acció d’aquesta naturalesa suposaria per a Espanya una bomba mediàtica i psicològica de proporcions estratosfèriques –i, per descomptat, infinitament superior a l’efecte de deu mil manifestacions estelades–, haurem trobat la clau de la presó i ens convertirem en un poble lliure.

Víctor Alexandre
Anuncis