Per Toni Cucarella

En el moment en què el Passeig de Gràcia i els voltants estaven tan de gom que la capçalera de la manifestació no podia avançar (perfecta metàfora de la situació: la gent sorgint pertot com un magma eufòric ocupant els carrers, mentre els polítics catalans continuaven quiets, incapaços de fer un pas endavant)… en el moment aquell, deia, m’estava a ca uns amics, a Barcelona, dubtant encara, com un Hamlet desinquiet i cagadubtes: anar-hi o no anar-hi…

El cos em demanva que sí, el cap, però, m’ho esvaïa. Manifestar-se en contra de la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol, i ara! Com si haguera d’importar-nos gaire aquesta puntilla, després de les estocades i les “regruixades” que havia rebut l’Estatut, com si com a independentistes, pensant-ho bé i actuant-hi en coherència, haguera d’importar-nos gaire l’Estatut… Bona part dels polítics “professionals” que s’hi havien apuntat s’havien empassat i paït tota classe d’humiliacions espanyoles. Havien acordat una reforma estatutària que havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya, però en arribar a les Corts Espanyoles la passaren per la regruixadora, i d’una biga que aprovaren a Catalunya els espanyols els tornaren un primíssim llistó. Però xafaren i engoliren. Es feren els ofesos un dies, però foren fum de canyot i plors de bagassa. Fins i tot la direcció d’Esquerra va voler donar el sí en el referèndum. Sort que les bases els posaren el braç dins la mànega. Destarotats i tot, els dirigents d’Esquerra feren campanya -o campanyeta- contra l’Estatut regruixat d’en Guerra. I res havia estat la contradicció: havien dit que no volien votar-hi en contra per no haver de fer-ho en el mateix sentit que el PP, però no tenien cap escrúpol a votar en el mateix sentit que els aliats d’en Guerra, que els havia fet llepar-los les sabates jacobines.

Amb una participació inferior al 50% es va aprovar l’Estatut que havia estat lidiat en plaça amb picadors, banderillers i tota mena de gentola de got i ganivet que li clavaren de tot que tinguera punta i tall. Però els polítics professionals catalans convenceren una majoria d’aquella minoria perquè s’aprovara “això”. I es va aprovar. Bon panzell demostraven que tenien si havien decidit empassar-s’ho i dir que feia bon gust, i era aigua de Carabanya! Ni cap indignació ni bri de dignitat. Finalment, tot i les unflades de pit, Estatut aprovat.

No comptaven, però, amb els desgavellats del PP, que són com bous rabiosos que embesteixen cegament contra quasevol drap català que es moga. I tot i que l’Estatut era una victòria espanyola contra Catalunya, el PP volia fer més palesa i punyent la humiliació, i encara s’hi va afegir l’ultranacionalista Defensor del Pueblo Mújica Herzog, a la denúncia contra l’Estatut per anticonstitucional. Al cap dels anys, el TCE ha dictat sentència a favor del PP i, en conseqüència, si aquell Estatut de pacotilla no estava ja prou mort amb totes les estocades prèvies, li claven la definitiva “puntilla”. I, ara sí, els polítics professionals de Catalunya tiren el barret al foc.

Amb aquests precedents, el cap no em deixava moure el cul de la cadira mentre a la televisió continuaven emetent imatges de la gernació que desbordava la manifestació «contra la sentència del TCE contra l’Estatut». I a la fi el cos va poder sobre el cap: alçàrem el cul de la cadira i ens afanyàrem a afegir-nos al clamor de la multitud. Tal com estava el panorama, optàrem per unir-nos per la cua i eixírem per la boca de metro de Tetuan (de curiosa reminiscència colonial). No es podia avançar gaire entre un bosc d’estelades i crits atronadors d’independència. Quin delicte més gran, si no hi haguera anat tan a prop com m’hi trobava… Ara hi era i havia de donar la raó als qui havien decidit que calia anar-hi tot els patètics companys de viatge. Perquè a la fi, digueren el que digueren les veus llogades, la manifestació no era contra el TCE i per l’Estatut, sinó per la Independència.

Txe Arana i Lluís Soler ja havien llegit els seus papers de tancament i la gentada continuava arribant al final de la manifestació. No hi havia gaire més a fer, més i tot si des de l’organització ens comminaven a fer lloc per als qui hi arribaven. Volguérem tornar cap a casa per on havíem vingut, però l’estació de Tetuan estava col·lapsada. Els serveis de seguretat havien de controlar l’afluència de pas. Decidírem enfilar Passeig de Sant Joan amunt, xino-xano cap a Gràcia.

Mentre hi pujàvem, em tornaren les enrònies. I les declaracions dels polítics professionals posteriors a la manifestació me les han augmentades. Els uns insistint a refer els ponts amb Espanya, com si Espanya no els haguera dinamitats tots, perquè arribats en aquest punt l’única possibilitat que els queda a aquests somiatruites és la reforma constitucional cap a un Estat Federal (no han volgut pagar una xaranga i voldran que paguen una orquestra simfònica!); i els altres, com la rabosa de la faula miren el raïm que els cau a la cara i encara tenen la barra de dir que està verd… Si no fan res per collir-lo ara, se’l menjaran els pardalets.

Així, doncs, fet i fet, quina més magnífica manifestació independentista! Que els “nostres professionals” no ens apaguen l’eufòria, ni ens malbaraten l’esperança. És el perill. És la història (de sempre).

Anuncis