Manifestació del 10-JCal felicitar Òmnium Cultural i la resta d’entitats organitzadores de la manifestació del passat dia 10 per la fermesa que han demostrat -malgrat alguna concessió- no cedint a les pressions del Partit Socialista per tal que retiressin el lema “Som una nació; nosaltres decidim”. La fermesa sovinteja tan poc en aquest país i té tants enemics que quan apareix cal agrair-la. A més, el prestigi d’Òmnium a Catalunya és tan elevat que una capitulació en aquest cas no sols no s’hauria entès sinó que hauria generat una gran frustració col·lectiva.

Jo, tanmateix, ja vaig dir no fa gaire que no sóc partidari de fer més manifestacions com a única estratègia política independentista, perquè resulten enganyoses. Enganyoses, sobretot, per a bona part dels que hi participen amb la millor de les intencions. És cert que permeten alliberar l’enuig que genera el laberint espanyol; però l’única manera de sortir d’un laberint és mantenint el cap fred, no pas traient foc pels queixals. L’efectivitat d’una manifestació independentista, quan no va acompanyada d’una estratègia al Parlament, és pura nebulosa, perquè no té resultats quantificables més enllà dels emotius i de l’autocomplaença per l’èxit de participació. En aquest cas, la incontestable xifra d’un milió i mig de participants. Repeteixo que no estic menystenint la iniciativa d’Òmnium, ja he dit que em sembla molt lloable el que han fet. Parlo del país i de la seva classe política. No hi ha dubte que un milió i mig de persones cridant al carrer “Som una nació. Nosaltres decidim” té un gran impacte visual. Però perquè la frase tingui valor real, no només estètic, cal que vagi acompanyada de fets que palesin aquesta capacitat de decisió. Altrament, és com si hom, per reafirmar-se, es manifestés dient “Sóc la Laia. Jo decideixo” i, en acabat, tornés a casa per sotmetre’s de bell nou al domini de la seva parella.

Perquè un poble pugui emancipar-se políticament cal que primer ho faci mentalment, i, per fer-ho mentalment, abans necessita regenerar el marc comunicacional que l’envolta, necessita veure plasmada la seva nació en les imatges del seu entorn vivencial. Cosa que, ara com ara, no és possible a Catalunya perquè els serveis informatius de la nostra televisió nacional tenen la missió de frenar aquesta emancipació. I, en aquest sentit, la narració constant i amplificada de la vida i miracles de la roja o del pilot Fernando Alonso, per exemple, respon a un propòsit polític força diàfan: aconseguir que els catalans fem nostre l’imaginari espanyol i que, sense adonar-nos-en, interioritzem que les victòries de la roja o de Fernando Alonso són les nostres victòries. I és que TV3 no és una emissora nacional, és una emissora governamental. Per tant, l’autèntica victòria seria la regeneració de TV3. Però, perquè això sigui possible, primer hi ha d’haver un partit veritablement independentista al govern; no només un partit que se’n digui. Tota política que no tingui en compte aquest petit detall, que entabani Catalunya amb patètica pluja fina i amb un concert econòmic impossible, i que basi la seva acció únicament en manifestacions, per multitudinàries que siguin, està condemnada a repetir-se indefinidament.

Víctor Alexandre

Anuncis