CARLES CAPDEVILA

Zapatero ha cridat a respectar la identitat catalana “per no generar separatisme”. I jo que me n’alegro, que es disfressi d’Aretha Franklin quan suplica amb aquella veu brutal “all I want is a little respect”. Tot el que demano és una mica de respecte, canta Zapatero. Per què? Perquè no marxem. Com el psicòleg que suggereix que respectis la parella perquè no et deixi per un altre, que una separació, tal com estan els pisos, és un maldecap.

Zapatero encerta el diagnòstic: Catalunya suma al dèficit fiscal un dèficit tant o més greu: el de respecte. Però l’argument amb què crida a respectar-nos delata que, en realitat, no està cridant a respectar-nos. El respecte és un concepte fundacional de l’ètica i la convivència entre pobles i persones que no es basa en arguments tàctics. No és una deferència des de la superioritat o la por, és un reconeixement de veritat.

Les paraules gruixudes no admeten funambulismes ni mitges tintes ni maniobres: són o no són. Si algú promet que et respectarà per por que t’enfadis (fixa’t si és bona persona), no esperis un respecte ni prometedor ni durador ni sincer.

Respecteu-los perquè no es tornin separatistes vol dir: “Ja sé que estan pesadets amb això de la llengua i la identitat i bla bla bla, però o els donem peixet uns quants dies o es posaran insuportables del tot”.

El nostre país mereix un respecte que no té. Però no se’l mereix perquè o el té o decidirà marxar. Se’l mereix precisament per poder decidir què fa, i se’l mereixerà decideixi el que decideixi.

Informa: AVUI

Anuncis