Jordi Caldentey

Els qui tenim el costum de fer qualque escrit d’opinió en els diaris solem estar massa acostumats a afirmar coses, a dir la nostra com si només tinguéssim coses a dir, fins i tot a “ensenyar”. Però la veritat és que, com tothom, tenim moltes coses més a demanar i a aprendre que no a afirmar i a “ensenyar”. I no aniria malament que, adesiara, en lloc de dir, demanàssim.

Ho vénc a dir perquè confés que hi ha coses que no puc entendre ni poc ni gens del nacionalisme espanyol i que m’agradaria ben molt sentir explicar a qualcú, sobretot aquests dos o tres mesos que aquest nacionalisme anirà tan entonat i tan estufat fins que li arribarà la ressaca de la festa per haver guanyat el mundial de futbol gràcies als polacos -entusiastes o mercenaris, no ho sé- del Barça.

Quan va haver acabat la final, Barcelona va patir un esclat de violència, d’incendis intencionats i de destrosses de béns urbans, que, si l’haguéssin comès individus amb l’estelada a la mà, o a Bilbao amb la ikurrinya, ben segur que hauria sortit en els mitjans d’adoctrinament de masses com a “violencia callejera”, “kale borroka” i, fins i tot, “terrorismo de baja intensidad”, però que, com que els qui el protagonitzaren duien la bandera que sabem, no patiren cap casta de criminalització dels mitjans espanyols. Aquests, o no en parlaren o hi passaren de puntetes. Com els mitjans catalans, que no tenen criteri propi i es limiten a traduir al català allò que diuen en foraster els mitjans madrilenys.

Bé, aquell vespre, a Barcelona, dins aquests aldarulls, un eslògan molt repetit era “Cataluña es España y a quien no le guste que se vaya” com també “Barcelona és española”. Però resulta que tant a Madrid com a Barcelona, a més de gent civilitzada, que pertot arreu n’hi ha, que es limitava a fer festa sana per un triomf futbolístic, també n’hi havia d’altres que cridaven “puta Cataluña”. Ahir mateix, el diari madrileny desembarcat a Mallorca publicava un escritutxo que venia a ser un atac de bravegera per això del mundial, que, qualsevol que no se n’entengui, de futbol, llegint allò, diria que la final, en lloc d’Espanya-Holanda, va ser Espanya-Catalunya.

Això em va dur al mateix dubte que tenc en veure la bandera del bou: com quedam? Em deman: si el bou és un animal que adorau i que us simbolitza, per què el torturau a punxides de ferro fins a matar-lo per divertir-vos? No hi podríeu fer festa sana com n’hi fan, per exemple, a Pamplona amb els Santfermins?
Igualment em deman: Catalunya és Espanya o és “una puta”? És això que no puc entendre i que voldria que qualcú explicàs. La plana web del Lobby per la Independència ha comparat els aldarulls mig censurats de Barcelona amb els de la Kristallnacht que patiren els jueus de Berlín el 1938. Salvant les distàncies, s’hi assembla però amb una diferència: els nazis no exigien la pertinença forçosa dels jueus al III Reich tant si volien com si no, al mateix temps que els atacaven. No. No els volien per res. En canvi, els radicals espanyols que polititzen la final del mundial reivindiquen com a pertinença pròpia la cosa que més odien, que és Catalunya. Hi ha qui els entengui?

No m’estranya que, ben en plena operació de propaganda nacionalista i d’eufòria per això de “la roja”, tingués lloc la manifestació popular més gran vista mai a Barcelona. I que aquesta manifestació, d’un milió i mig de ciutadans, fos netament pacífica, sense aldarulls i de signe totalment independentista.
Si resistim ferms com una roca dins el temporal, ves què farem quan serà passat!

Advertisements