Per en Cucarella

Aquest és un post per a escarotar el galliner. Sobretot als pollastres de pota blava, però dels que no són, ni volen ser-ho, pollastres del Prat, genuïna raça catalana. Anem allà que ací ja estem…

Em plau definir-me com a valencià catalanista. És una definició política. Tanmateix no dic que voldria ser català. Ningú no demana ser allò que ja és si no és per ignorància o per autoodi. És ridícul, doncs, dir que voldries ser allò que ja ets per pròpia naturalesa. Joan Fuster va dir que ser valencians és la nostra manera de ser catalans. Ocultar-ho, tergiversar-ho, eufemitzar-ho o maquillar-ho és negar-nos l’origen i, per tant, la identitat. La identitat passada i la present, i doncs, la futura. Si més no com a valencians.

Però una cosa és ser valencià catalanista (partidari de la unitat política –he dit política!– entre tots els territoris de parla catalana) i una altra de ben diferent voler ser catalunyès. Aquest és l’equívoc comú d’alguns (al nord), i l’argument tergiversat i interessat d’alguns altres (al sud). Resulta cansat reiterar-ho, però el catalanisme no vol substituir al País Valencià la sardana en comptes de la dansà, ni considera una més “nacional” que no l’altra, valga per a entendre’ns tan suada “metàfora”. Tenim un concepte plural de la Nació Catalana. No és aqueixa “nació” dels estatuts presents i passats, tant se val si només de preàmbul o plenament jurídica, que limita al sud amb el riu de la Sénia, al nord amb els Pirineus i al oest amb les platges de la Península Ibèrica. Aquest és un concepte regional, autonòmic, de la Nació Catalana, d’inspiració i imposició espanyola (i francesa!), per tant incompleta.

El valencians de l’anomenat “valencianisme polític” refusen aquesta idea –i horitzó– del catalanisme valencià. Encara creuen que el fracàs polític valencià està en el catalanisme i no en la desesperant mediocritat dels polítics valencians (que no se’n van gaire dels catalunyesos, i de fet el que diuen i fan després del 10-J ho corrobora). Basen la seua estratègia a fugir del nom de la bèstia –català– amb la il·lusa pretensió que evitant-ho els tios Pepets i les ties Maries salvaran la llengua i la cultura dels valencians. Això sí, des de l’aïllacionisme lingüístic i polític, amb principi i final en els tòpics de l’Alqueria Blanca. Ja porten vora quinze anys insistint en aquesta idea, i de moment els resultats electorals no els acompanyem. Potser perquè estan equivocats en el diagnòstic. Però si bé no han aconseguit el suficient impuls electoral, en canvi han dividit els valencians. Per a entortar algú, ens han deixat a tots cegos, que diu la sentència popular. En conseqüència, tenim la llengua i la cultura a la UCI i la política feta (a) banderes.

Difícilment els “valencianistes” podran entendre que és el prestigi d’una cultura allò que crea adhesions, entre els qui la fan i els qui se’n desvaneixen perquè volen sentir-se part d’aquest prestigi. La mediocritat, però, no entèn del valor de l’esforç i davant les dificultats tria sempre la deserció com a full de ruta i el revisionisme com a argumentació. Fan creure (ells necessiten creure-s’ho també) que els catalanistes volem un País Valencià subordinat al Principat de Catalunya, al seu lèxic, a les seues tradicions culturals, i que considerem tot “lo nostre” d’una catalanitat inferior i per tant rebutjable. Fins i tot afirmen que volem seguir el mateix ritme polític. I el que volem seguir és un camí de confluència, amb velocitats diferents, però confluents. Però les confluències només s’aconsegueixen si es planifiquen, si s’assumeixen, si tenen un horitzó comú, malgrat els diferents ritmes. Si es planifiquen camins divergents, polítiques desintegradores, que insisteixen més a diferenciar que no a confluir, al final s’aconsegueix només distanciament, només “secessió”.

Als “valencianistes-no catalanistes” els interessa creure i fer creure, doncs, que els catalanistes valencians ens considerem inferiors, culturalment, lingüísticament i políticament als catalunyesos, que desitgem desprendre’ns de tot “lo valencià” i substituir-lo per tot “lo catalunyès”. Necessiten creure en aquesta fal·làcia perquè del contrari la seua raó de ser política és ser còmplice de l’espanyolització a manera de quinta columna. Existeixen “nacionalment” de la mateixa manera que els espanyols: fomentant l’anticatalanisme com a forma de cohesió “nacional”; tant se val si anticatalanisme en alta o baixa intensitat. Es consideren l’essència valenciana, lliure d’impureses catalanes i “catalalanitzants”. L’única diferència amb el credo lizondista és que aquest negava que català i valencià són la mateixa llengua. Els “valencianistes” d’ara són un pèl més intel·ligents i no neguen l’evidència; però actuen amb idèntica finalitat fragmentadora, a fi d’aconseguir «el efecto sin que se note el cuidado». Tant se val afirmar la unitat de la llengua amb una, dues o dotze denominacions diferents, si tot plegat fomenta la percepció social que valencià i català són llengües diferenciades, per la qual cosa tenim ens normativitzadors distints, noms distints per la llengua, fins i tot imaginaris polítics i simbòlics cada vegada més diferenciats, més i tot si s’emprenen campanyes que influeixen en la visibilització social que existeix una diferència lingüística, com han fet .val o softvalencià.

A diferència de l’il·lustre Joan Francesc Mira, sempre he cregut que els valencians hem covat una catalanitat difusa i confusa, gens conscient però sí practicada. És aqueixa catalanitat que ha fet que en tot el segle XIX i XX (i encara en el XXI, amb mestres professors) els valencians si havíem d’”emigrar” ho féiem on no calia “canviar de llengua”, aqueixa catalanitat, per exemple, que acompanyava els segadors d’arròs de marjal en marjal, del Xúquer a l’Ebre i en acabant al Segre. Aqueixa catalanitat que mentre Andorra fou port franc omplia el país de les valls d’autobusos valencians. Compraven i venien en “andorrà” i en “valencià”, és a dir, en català. Sense problemes, sense manies. Aqueixa difusa catalanitat que quan exisitia el servei militar espanyol ajuntava gent de Palma, d’Elx, de Xàtiva, de Fraga, de Formentera, de Salt, Tortosa i Maó per continuar parlant cadascú com si fos a casa. Llàstima no haver tingut polítics capaços de construir la recuperació del nostre país sobre aquesta evidència, en comptes d’haver-se’n entrat com el retort davant l’agressió espanyola i acabar afirmant, com volen els espanyols, la negació dels orígens, la negació de la identitat.

Jo, com a catalanista valencià, no aspire a ser català. Ja ho sóc en la mesura que no renegue dels meus origens i estic convençut que en el món global, i en aquesta Europa d’estats uniformitzadors, com més fragmentats actuem (políticament, lingüísticament), menys possibilitats tenim de sobreviure-hi. Per això els catalunyesos hauran d’entendre almenys dues coses fonamentals. Una, pensar políticament com a catalans i no com a catalunyesos, és a dir, pensar des de la unitat i des de la pluralitat que en aquest món global només sobreviuen les cultures que estan cohesionades i, en conseqüència, són rendibles. I avui la cultura catalana, en la mesura que està fragmentada i divida, no pot competir amb les cultures “normals”. Ha de triar entre ser una paradeta per fer la viu-viu mentre el cos aguante o atrevir-se a constuir un mercat potent que assegure de debò el futur del català. Això només serà possible si som capaços de bastir una consciencia lingüística i cultural unificada, construïda des del reconeixement mutu, des de l’acceptació de la pluralitat i fugint de les arrogàncies. Insistir en l’actual fragmentació i diferenciació ens duu a un mateix final. Amb dates de defunció distintes, però igualment extingibles al capdavall.

Només tenim futur com a Països Catalans. Si cada terra fa sa guerra, estem vençuts.

Advertisements