Antonio Galedote

La polèmica provocada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya ha provocat un clar desplaçament dels esquemes nacionalistes catalans cap a zones més properes a l’independentisme.

Aquesta sentència ha deixat molt clar que l’encaix de Catalunya a l’actual estructura territorial i jurídica espanyola és inviable. És a dir, és inviable si entenem que a Catalunya hi ha un important impuls identitari cap a la seva consideració com una nació.

Per comprovar aquest fet no cal estar a favor o en contra del nacionalisme català. N’hi ha prou amb llegir alguns paràgrafs significatius de la sentència del Tribunal Constitucional. N’hi ha prou amb realitzar una anàlisi objectiu de la situació.

Es tracta de l’enfrontament entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol. En aquest cas, el nacionalisme espanyol és el que controla el poder de l’Estat, i aquest fet li dóna el seu caràcter dominant i agressiu. En aquest sentit, el nacionalisme català és, ara per ara, un nacionalisme de resistència.

Dins d’aquest esquema, té sentit pretendre un encaix jurídic d’una realitat nacional com Catalunya en els instruments jurídics de la realitat nacional espanyola? La resposta ha de ser clarament negativa. No té cap sentit, és impossible.

Aquesta via, la via dels estatuts, la via autonomista, no té sortida. Simplement, és un engany, un frau. Un nacionalisme dominant, que controla els aparells de l’estat, com el nacionalisme espanyol, té sempre una irreversible tendència a eliminar d’altres nacionalismes que qüestionin aquesta estructura.

Per la via autonomista es pot arribar, com a màxim, a una descentralització administrativa. És a dir, són concessions del nacionalisme espanyol sense cap contingut polític. Són cessions burocràtiques, administratives. Res més.

En aquest punt, seria convenient recordar que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut recull fins a catorze vegades l’expressió “indisoluble unidad de la nación española“, cosa que reflecteix fins a quin punt el nacionalisme espanyol no permetrà mai una cessió que pugui tenir caràcter polític, és a dir, caràcter nacional.

És lògic. El principal instrument del nacionalisme espanyol és la Constitució vigent, que es va redactar com a fruit d’un pacte entre les autoritats franquistes, els militars i els sectors econòmics que veien impossible el seu desenvolupament sense uns certs canvis d’imatge. L’actual cap de l’Estat va ser designat pel mateix general Franco.

Algú amb sentit comú pot pensar seriosament que aquest instrument jurídic pot permetre un encaix de les aspiracions nacionals de Catalunya? És sorprenent com gran part dels catalans poden creure en aquesta ficció des de l’època de la coneguda com la transició espanyola.

Per tant, on és el problema fonamental? L’obstacle per a Catalunya -o Euskadi- està perfectament previst en aquesta mateixa Constitució, perquè el nacionalisme espanyol no va deixar cap esquerda a la seva estructura que permetés el més mínim desbordament.

Aquesta previsió dels redactors de la Constitució està a l’apartat primer de l’article 8: “Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional“.

Tenint en compte aquest apartat, és lògic pretendre algun tipus d’avanç nacional per a Catalunya mitjançant el seu encaix jurídic en aquest text, en aquesta Constitució? És seriós, des d’un punt de vista no ja polític, sinó simplement intel·lectual, afirmar que aquest encaix és possible?

I finalment, és seriós que els partits catalans i el Parlament català pretenguin convèncer als que defensen aquesta Constitució -inclòs l’apartat primer de l’article 8- que han d’acceptar que aquest text admeti que Catalunya és una nació? Com sol dir un periodista madrileny, amb una àmplia trajectòria professional, “pero, ¿qué broma es ésta?“.

Anuncis