Després de l’agitació del passat 11 de setembre, com cada any, tot sembla resituar-se d’una manera lenta i relativa. La manifestació a Barcelona, malgrat ser més reduïda, en quantitat, que altres anys, ens va deixar l’evidència, un cop més, de la fidelitat i la capacitat mobilitzadora de l’Esquerra Independentista, que va encapçalar la reivindicació, i ho va fer amb un número important i interessant de manifestants. No obstant, és hora de centrar els esforços en la necessitat d’exportar aquest discurs extraparlamentari cap a altres cercles, fora dels ja habituals. Perquè, al cap i a la fi, el que interessa és que l’argument de la independència com a oportunitat de canvi i transformació social arribi més enllà de l’àmbit que és estrictament de l’Esquerra Independentista. És una sensació que tinc. No de no-creixement, sinó de no-convicció. De no haver trobat, encara, les eines precises per fer entendre a la població que el que ens urgeix és reconduir tot el moviment independentista, utilitzar aquest procés de consciència nacional com una via per arribar, també, a la plena sobirania social. Per poder parlar de justícia sense haver de tapar-nos el nas.

Estic convençut que és un concepte que sedueix, que és coherent i que té possibilitats reals d’esdevenir. Al cap i a la fi, tots sabem que quan parlem de diners, estem parlant d’un suposat benestar. Però quan parlem de justícia, d’igualtat radical i de democràcia plena, és aleshores que estem parlant de país. De poc serveixen les paraules sense contingut, sense context. I és el que em passa a mi, el que ens passa a molts, suposo. Sentir parlar d’independència sense cap mena de projecte social a darrere em provoca una espècie de rebuig, com si ja visualitzés que els oportunistes de les cadires i els culs calents fessin cua per aprofitar la llibertat del nostre poble i començar a carregar-se de quotes de poder. Que serà així, si és que les coses no canvien.

En definitiva. Que un simpàtic ex-president del Barça i futur candidat a la presidència de Catalunya decideixi que un partit de futbol és més important que la mobilització nacional ja ho diu tot. Realment, les coses són com són. Als carrers de Barcelona hi havia, com a molt, dues desenes de milers de persones. Al Camp Nou, possiblement, i a la mateixa hora, bastantes més. Tenim el país que tenim. I sap greu. Per això ens cal capgirar la base social. Perquè seguim adormits, i ja n’hi ha prou. I perquè el 29 de setembre hi ha una vaga general. I no sé si, aquell dia, hi haurà més gent als carrers o espectadors veient qualsevol partit del Barça.

Anuncis