You are currently browsing the monthly archive for Octubre 2010.
Memòries d’un malparit
No sé si soc jo la millor persona per recordar situacions que s’han d’esborrar per sempre, malgrat no oblidar. Però fer un petit esbós va bé de tant en tant per no deixar de veure la llum que ens espera davant del camí, i deixar enrere la foscor de persones que passen per les nostres vides sense marcar-nos cap empremta, més enllà de la desgràcia d’haver-les conegut.
Es pot justificar el comportament d’un ser humà de moltes maneres. Tu ni tan sols no pots gaudir d’aquest privilegi. Res no justifica la teva mala llet, la teva prepotència, ni un caràcter malaltís que ni els millors psiquiatres han entès mai malgrat les teràpies i la medicació. Les teves reaccions esperpèntiques i viscerals són innates. El que neix malparit , així deixa el món…no hi ha res a fer!!!
La posterior addicció a la beguda va agreujar encara més un caràcter difícil i paranoic .
Semblaves alguna cosa quan estaves serè, però amb un pet a sobre, eres prou desagradable i el teu pas per qualsevol lloc no passava desapercebut.
Mala entrada en un indret de pau que vas intentar alterar des del primer dia. Avís d’un vell mariner a la seva sirena estimada que llavors tampoc va voler escoltar. Encert d’un gran home que callava més del que deia, però que veia més del que mirava!
Encara recordo el dia de l’escopinada, jo era petita però dubto que tu ho recordis… anar de tort porta aquests buits de memòria.
Però en el record de tots, i en el meu especialment, encara veig la cara d’un home de barba blanca que et convidava a marxar de la seva casa, mossegant-se la llengua i retenint uns punys de geni que aquell dia ,va guardar-se a les butxaques. Quin exemple d’estimació va donar-nos a tots !!! A ell, res no l’aturava davant l’ofensa, però va prioritzar el silenci contingut per evitar encara més desconcert i el patiment d’una part d’ell , d’una part molt nostre que ja patia prou, per no dir massa.
De fet, tots nosaltres ho hem fet això de callar per ella i tu amb això t’has crescut sempre. Tots hem silenciat coses que mai no han sortit a la llum per no ferir una part de nosaltres molt estimada que no és mereixia agreujar encara més la seva desgràcia. Hem callat comentaris despectius, actituds humiliants i reaccions violentes que només sabem nosaltres. Tu bé saps que no menteixo!!! i la part que jo encara estimo, potser les sabrà algun dia si vol escoltar-nos. Però també entenc que mirar cap un altre lloc l’ajuda a seguir endavant i a calmar un rebuig encara més gran envers tu.
Afortunadament vas superar després de molts anys la teva adicció, però el caràcter seguia tenint el mateix aire de prepotència, la mateixa intenció de menyspreu, la mateixa voluntat de fer mal per alimentar el teu EGO.
Algun gest de bondat també l’has tingut…calia tenir la mestressa convençuda ,que el malparit subliminalment també molt de tant en tant, sentia algun batec al cor.
Recordo ara aquella vegada que vas llençar-me tots els llibres de la taula a terra. ¿Recordes amb quina prepotència me’ls vas fer recollir?
O de quina manera vas mentir a l’altra part que estimo quan vas decidir agafar un camí diferent? Quanta estima de germanor també en aquella separació, malparit!!!…tu això no saps ni el que vol dir !!! Quin abús de silenci per evitar-ne problemes i quina història esperpèntica la teva, aquella que vas vendre per sortir airós d’una culpa que arrossegaràs tota la teva vida!… Ja saps tu prou de que et parlo, Malparit, prou be que ho saps!!!
Poca o cap qüalitat humana , poc o cap respecte a res ni a ningú…aquesta i no cap altre ,és la teva especial manera de sentir-te superior, de creure’t alguna cosa i de ocupar un lloc a la vida que no et guanyes per tu mateix com a persona.
Un rètol en una porta de despatx, o en una plaça de pàrking, és tot el reconeixement que t’emportaràs d’aquest món. De qualsevol altre cosa…oblida-te’n!!!
Com no recordar també els comentaris de companys que et menyspreaven a la teva esquena per evitar problemes majors ¿quins d’ells t’han vingut a veure després de marxar, quins d’ells s’han preocupat de saber de tu i de cercar-te per fer un cafè plegats? CAP NI UN MALPARIT, CAP NI UN !!!
Recordo també els comentaris d’un company-amic i segon pare, que ja no està entre nosaltres…quantes coses se’n va emportar amb ell i quantes converses compartides que TU no sabràs mai. !!!! . Menyspreu també d’un altre home savi que sentia llàstima per tu i que només desitjava jubilar-se per no tornar-te a veure mai més.Vas ser tan poca cosa per ell, que ni tan sols els seus, sabedors de la teva precària salut, han fet el més mínim esforç per preguntar-te com et trobes…crec que no cal dir gaire cosa més.
La teva VISA ha estat sempre el matrimoni perfecte amb el teu entorn proper. Quina pena!!!, tant buit de veritat sincera i tant envoltat d’interès comprat!!!…Per cert, si haguessis aguantat una mica més, jo hagués marxat en pocs dies, ja estava previst … no et suportava més!!! , però mira…per primer cop, haig d’agrair-te el gest !!!.
NO cal que et recordi tampoc la soledat que t’envolta. Tu has adobat la terra amb especial cura de menyspreu i el verí de la teva llavor malmesa només ha donat fruits estèrils que no et serviran ni per acomiadar-te més enllà del compromís, en el darrer dia de la teva vida en aquest món…
Rei coronat, sense tron ni corona, qui t’havia de dir que seria tan pobre la teva existència!!! Que el teu pas per la vida seria tan poc rellevant que de tu només recordarem el mal que has fet en passar per ella.
Diuen que, en morir, la mare ens dóna la mà i ens porta un altre cop al seu ventre…dubto que a tu t’acaronin els mateixos braços que et van bressolar. Dubto que aquella dona que s’acomiadava ja d’aquest mon, oblidi mai l’aigua freda amb la que tu vas ruixar-la les darreres hores de la seva vida.
ETS TAN POCA COSA I ET CREUS TAN GRAN!!!
Ara la sort que vas escupir, et torna, Malparit, i tot allò que et va servir de burla vers els altres, Tot allò que et va satisfer i que et va fer creure gran, et ve de camí i en contra,però ara t’ho calles perquè NO TOCA!!!…
No sé quin serà el teu final, ni té’l desitjo tampoc, de veritat. Viu amb la teva agonia i amb la soledat que t’acarona cada dia i, abans de tancar els ulls, intenta reconciliar-te amb tu mateix, que prou feina tindràs si és que ho aconsegueixes!!!
Ni em mou l’odi ni el rancor per escriure’t aquestes 4 línies, sinó la llibertat d’expressió que la llei em permet i l’alliberament i satisfacció personal de saber-me ja lluny de tu. Quin plaer de vida no veure’t i quina joia saber-me més rica de valors que tu! QUINA PENA EM FAS SR. MALPARIT, DE VERITAT !!!
Gaudeix de la teva supèrbia, del teu EGO malaltís, de la teva esquizofrènia crònica i de la teva soledat d’amics i persones que de veritat t’estimin…i si la vida et dona finalment el seny que mai no has tingut, lluita per ser millor persona i passar a l’historia per ser alguna cosa més que un MALPARIT AMARGAT I PLE DE FRUSTRACIONS INSUPERABLES!!!
Em deixo moltes coses al tinter. Tu prou que ho saps, però no em paga la pena, de veritat. El temps ha suavitza´t la ràbia i ha calmat el menyspreu. Avui, des de la calma, passo pàgina satisfeta de sentir-me millor persona que tu i de guanyar una batalla que malgrat el que tu puguis dir, has perdut per moltes raons !!
Descansa en pau, Malparit!!! que ja tens prou pena!
HAS ESTAT SEMPRE SOL, I AIXI MORIRÀS !!!…MALA PERSONA !!!. NO ET VOL NINGÚ !!!
Una mala persona pot ser aquella que, refugiant-se després d’una mirada d’aparent *trasparencia, amaga el rancor i l’odi en el sense fons de les seves falses intencions de llop *estepario. Una mala persona és aquella que, després d’un rostre amable, pot amagar una ganyota d’hipocresia que solament busca el mal del proïsme. Una mala persona és aquella que els seus aparents bones formes es queden solament en això, en aparença i en formes, sense contingut de bé.
Una mala persona no és un pobre diable. Una mala persona és aquella que si no és el propi diable, ho sembla, el *remeda, Aquella que al diable ho pretén refinar, que ho procura “millorar”.
Sempre m’he resistit a qualificar a algú com de mala persona. Fins i tot, m’he resistit a pensar d’algú que fos essencialment mala persona. I, no obstant això, en l’obvietat de les obres conegudes, de consentiments, de col·laboracions i suports al mal; de la capacitat de mentir i propiciar la mort, de restringir la llibertat i deshonrar la justícia, de dividir i disgregar, em queden pocs dubtes, si alguna, que una mala persona pot estar en el “bon camí” del pitjor que algú pot arribar a ser. Una mala persona és el *inicuo personatge que ja no és necessari podrir perquè està *podrido en la ignomínia de la seva pròpia essència, és el *inicuo personatge que ja no és necessari *demonizar perquè ja és maligne en la seva condició. Perquè li agrada aquesta condició.
Vaig sentir dir una vegada, amb raó, que si les males persones tinguessin aspecte repugnant i cara *huraña, no podrien enganyar-nos. Vaig sentir dir una vegada, amb raó, que no hi ha maldat, sinó malvats. Sí, potser sigui encara difícil per a alguns, cada vegada menys, reconèixer a una mala persona, a un personatge de *protervos projectes; a aquell que, per enganyar-nos, pugui amagar-se darrere d’una ganyota somrient i una mirada *transparentemente bruta i *glaucomatosa.
Fa molt de temps que et reconec, i malauradament per tu “mala persona” mai ens has enganyat…JO SI SOC FELIÇ i ara encara més FP !!!
El social-liberalisme del PSOE, no te límits i així ho admeten els seus referents i valedors màxims ( Banca, CEOE, UE,Banc Mundial, FMI, OMC…) cal assentar el sistema capitalista a qualsevol preu i a costa dels de sempre ( la classe treballadora..)
Diu el Govern que la Reforma Laboral te com “objectiu fonamental, evitar acomiadaments”, quan no existeix ni una sola coma en el text, dedicat a la creació de llocs de treball, això si, tot el tex està plenament dedicat a facilitar i abaratir l’acomiadament. Des de que va entrar en vigor la Reforma Laboral (18 de juny), les empreses han accelerat els acomiadaments ( un exemple : la multinacional UPS que va intentar en 4 ocasions fer un ERE i no hi va aconseguir, ha començat ara a fer acomiadaments indiscriminats amb indemnitzacions de 20 dies, un altre, cal veure que passarà amb la nostra empresa vallesana de SONY???..)
Amb quasi 5 mil·lions d’aturats i aturades, es generalitza l’acomiadament amb indemnització de 33 dies per anys treballat , en lloc de 45 dies..
Facilita els acomiadaments objectius, quan una empresa tingui una previsió de pèrdues, o una persistent caiguda dels ingressos. Estem enquistant de forma “interessada”, la fabrica de desocupats i desocupades
Quina vergonya! És criminalitza de forma cínica, en els mitjans, a les persones desocupades, com si fossin uns “estafadors”, com si rebutgessin les ofertes de treball, o els cursos de formació ?..Però quins son els veritables estafadors?.. els que per interès dels propis poders econòmics i polítics mantenen un entramat impressionant d’Economia negre i submergida, amb condicions precàries….i per altra banda, realment hi ha tantes ofertes de treball???, es fan tants cursos de formació ocupacional? per a tothom ? i coherents amb les necessitats reals del mercat ?
És redueix el nombre de persones amb dret a cobrar els miserables 429 euros de prestació i sense fer cap comentaria sobre els desocupats i desocupades con tindran dret a res (1,5 mil·lions..)
En lloc de racionalitzar la tradicional recerca d’ocupació, es transforma en un negoci, autoritzant a les Agencies privades de col·locació.
Fidel als postulats de la patronal europea més poderosa (ECOFIN) el govern del PSOE augmenta els criteris de Flexoseguretat ( més flexibilitat i menys seguretat), introduint nous elements de flexibilitat en les condicions de treball ( mobilitat geogràfica i funcional, horaris..) facilitant encara més els abusos d’alguns empresaris.
Una Reforma que es vol anar carregant el sistema de Convenis Col·lectius, quan s’admet la possibilitat de que les empreses amb problemes puguin despenjar-se del Conveni Sectorial..o sigui “caure en mans de l’arbitrarietat pura i dura” i ja han començat els primers casos ( les rebaixes de sou dels treballadors/res de l’Administració Pública, els del Metro de Madrid..etc)
En definitiva, és precaritza encara més l’ocupació, quan s’allarga 4 anys els contractes d’obra o servei, i perquè el treballador/ra pugui passar a fixa, caldrà haver realitzat la mateixa activitat, en el mateix lloc de treball. Per postres, és permet a les ETT, entrar a tots els sectors laborals.
Davant d’aquesta vulneració dels drets fonamentals i socials de tots els treballadors i treballadores, només i cap una sola resposta: MOBILITZACIÓ GENERAL I SOCIAL PERMANENT…SENSE DEMAGOGIES INTERESSADES, DE VERITAT, AIXÒ SI !! SI CREIEM AMB LA DIGNITAT HUMANA, CLAR!!
Joan Tamayo Sala
L’històric Lipdub per la independència, la gravació de la multitudinària interpretació de ‘La flama’ en un sol pla seqüència pels carrers de Vic (Osona), va camí de batre el segon rècord de la seva curta història. Si diumenge passat aconseguia el rècord al Lipdub més multitudinari, en aplegar 5.771 independentistes cantant a la vegada l’himne dels Obrint Pas, ara podria acostar-se a un nou rècord, en aquest cas de reproduccions. Des que divendres va ser penjat a la xarxa ja s’ha reproduït més de 175.000 vegades, essent un dels vídeos més vistos aquests dies al portal YouTube, que ja el considera ‘Trending’ (de moda). A més ja es pot visualitzar subtitulat en català, anglès i espanyol gràcies al sistema Universalsubtitles.
El lipdub es va iniciar al Museu Episcopal de Vic i va seguir pel centre dels carrers de la capital osonenca, per acabar a la Plaça Major, i amb la participació de castellers, bastonaires, diables, miquelets i jugadors d’hoquei patins, entre molts d’altres.
Més de cent voluntaris van vetllar pel bon funcionament de la gravació i es van encarregar de tancar tots els accessos a la plaça porxada de la ciutat, la segona més gran de Catalunya, per tal de poder comptabilitzar correctament el nombre de participants.
De moment el vídeo ja supera les 175.000 visualitzacions, a les que cal sumar els milers de reproduccions de les còpies i duplicats que se n’ha fet al mateix YouTube i a d’altres plataformes de vídeos a la xarxa.
directe.cat
Pot ser que aquesta siguin les ultimes lletres que escric en aquests blocs i en altres que en algunes ocasions també i participat, i que algunes vegades i sense cap intent maligne i motivat algun escàndol, o també altres vegades que amb la meva innocència i posat els peus a la galleda, o sigui, que a vegades l’hi encertat i altres vegades l’hi cagat al escriure algun tema no del gust dels meus simpatitzants, n’ obstan avui tant m’han fot les critiques, ja que pel temps que amb queda d’estar al convent…..dons…
El titular d’aquets escrit “El Mon va al reves” és en referencia al temps que estem vivin, ja que no és lògic que desprès de tants anys de donar voltes el nostre planeta que el percentatge de persones sense escrúpols que volen dominar el Mon hagi augmentat en un percentatge mes que considerable, o sigui que es incomprensible que en aquets any 2010 els ciutadans espanyols i catalans estiguem governats per personatges sense aptituts per governá, entre aquets personatges tenim presidents , politics, militars, eclesiastics, i un llarg llistat,d’institucions que les que les governan son uns ineptes pocavergonyes.
Rar és el dia que no tinguem noticia de què un policia és descobert amb alguna mala i feta, que un jutge s’ha deixat comprar per uns milers d’euros, o que un eclesiàstic s’ha saltat tots els manaments de Deu i especialment el VI, que uns funcionaris o alts càrrecs d’ajuntaments (incloses alcaldes) formen una nova Màfia o Cosa Nostre, que un representant d’empresaris és una persona indesitjables i estafador , o que un representant sindical esta a les ordres dels politics, en fi que el llistat de pocavergonyes que tenim dins a casa nostra és inacabable.
N’ obstant jo crec que aquestes properes eleccions autònoma del dia 28/11 serviran per perdre de vista a molts ineptes que avui encara tenen esperances de continuar xopant del pot, entre ells molts dinosaures, algun nou elefant, i en especial els que encara representen el franquisme.
Lo que si que serà necessari és desinfectar tots els despatxos i cambres de la Generalitat despres de les eleccións o sigui matar a totes les xinxes i polls que actualment encara i habiten, ja que de no fer-ho és possible que els nous inquilins s’infectin de la merda que aquets deixaran.
Crec que la lletra del tango “Segle XX Gran balache” de Enrique Santos Discépolo s´ajusta perfectament al temps actuals .
- Letra y música de Enrique Santos Discépolo (1935)
Que el mundo fue y será
una porquería, ya lo sé.
En el quinientos seis
y en el dos mil, también.
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
barones y dublés.
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos en un merengue
y en el mismo lodo
todos manoseados.
Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor,
ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador…
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
Lo mismo un burro
que un gran profesor.
No hay aplazaos ni escalafón,
los ignorantes nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
da lo mismo que sea cura,
colchonero, Rey de Bastos,
caradura o polizón.
¡Qué falta de respeto,
qué atropello a la razón!
Cualquiera es un señor,
cualquiera es un ladrón…
Mezclao con Stravisky
va Don Bosco y La Mignon,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín…
Igual que en la vidriera
irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remache
ves llorar la Biblia
junto a un calefón.
Siglo veinte, cambalache
problemático y febril…
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil.
¡Dale, nomás…!
¡Dale, que va…!
¡Que allá en el Horno
nos vamo’a encontrar…!
No pienses más; sentate a un lao,
que ha nadie importa si naciste honrao…
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura,
o está fuera de la ley…
jorfont
L’escriptor peruà (i que també té la nacionalitat espanyola) Mario Vargas Llosa ha estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. Vargas Llosa és un personatge amb vincles molt profunds amb Catalunya. És més, el Principat ha estat molt sovint protagonista dels seus articles periodístics i tema de reflexió en un munt d’entrevistes concedides als mitjans de comunicació. L’escriptor també es va adherir a aquell pamflet contra la llengua catalana anomenat “En defensa de la lengua común”.
Vargas Llosa, que abans de les darreres eleccions al Parlament espanyol va decidir retirar el seu suport al PP i passar-se a UPyD, mai no ha amagat el seu ideari centralitzador i contrari a la pluralitat nacional i cultural. És per això que considero que la concessió d’aquest premi és un insult al sentit comú; no tant per la suposada qualitat de la seva obra (que en mi no ha despertat mai cap interès) com pel seu posicionament contrari al principi de la diversitat cultural. Un personatge que es dedica al món de la cultura ho ha de fer manera íntegra i respectuosa. Per això crec que en una persona que escriu, a l’hora de concedir-li un premi d’aquestes característiques, s’hauria de valor alguna cosa més que no pas el seu estil literari. Sobretot quan les raons que han portat a la concessió del premi deixen entreveure un clar rerefons polític i ideològic. Segons l’Acadèmia, el Nobel li ha estat concedit: “Por su cartografía de las estructuras del poder y sus mordaces imágenes de la resistencia individual, la revuelta y la derrota”.
L’escriptor sud-americà ha estat darrerament d’actualitat pel seu bel·ligerant posicionament molt contrari a la prohibició de les corrides de toros a Catalunya: “(en la prohibició) hay un elemento político que trata de separar España de Cataluña, algo que a mí me parece inseparable”. I encara: “(la Fiesta) la viven casi en igualdad de condiciones los toros y los toreros. Yo opino que quien está en contra de eso, que no vaya a los toros. Prohibirlos me parece inaceptable: para mí sería lo mismo que prohibir la langosta, los cangregos, los peces y el paté”.
Val la pena recordar, encara que sigui resumidament, el que deia Vargas Llosa en el seu article titulat “Salvemos a Cataluña”, publicat al diari El País el 5 de març de 2001.
SALVEMOS A CATALUÑA
“Todo nacionalismo, aun el de semblante y métodos más civilizados y pacíficos como el que se practica en Cataluña, esconde gérmenes de xenofobia y de racismo (…). Probar la existencia de esa identidad protoplasmática —recordem que parla de Catalunya—, el espíritu nacional, del que todos los ciudadanos serían portadores (…) es racionalmente imposible, pues se trata de un mero acto de fe. El nacionalismo se alimenta del victimismo, de los agravios, imposiciones, discriminaciones o censuras de que la ‘nación’ ha sido víctima, en el pasado o en el presente, para justificarse. (…) Los nacionalistas, cuando no tienen enemigos, no tienen más remedio que inventárselos. (…), la identidad cultural colectiva, (es) algo que sólo existe en pequeñas comunidades primitivas, prehistóricas, donde ser miembro de la tribu es la única manera de sobrevivir. (…) Cataluña carece de una identidad, porque tiene muchas (…) a menos que se opte por seguir el ejemplo de los talibanes de Afganistán, o el de los dayaks de Borneo y se empiece a decapitar a mansalva a todos los forasteros. (…) Sí hay esperanzas para el futuro de Cataluña. A condición de que, antes que nada, los que la queremos la salvemos de las paranoias nacionalistas”.
PER JAUME PROS
CARTA ABIERTA AL SEÑOR ALBERT RIVERA
Señor Albert Rivera,
He leído unas declaraciones suyas en las que compara la situación del español en Catalunya con la del catalán durante el franquismo. Esta comparación no es nueva. De hecho, se hace con frecuencia desde algunos medios y sectores nacionalistas españoles. Aunque, ciertamente, no es tan habitual cuando llega por boca de alguien que conoce de primera mano la realidad catalana, más allá de lo que pueda leer o escuchar en medios de comunicación como Intereconomía, El Mundo, La COPE, ABC o La Razón.
Usted se dedica a la política y es muy libre de aplicar las estrategias que considere adecuadas para llegar a su potencial electorado. Aunque en política como en cualquier otro ámbito de la vida, deberían primar valores como la decencia y la dignidad, y que, en su caso, parecen ausentes.
Comparar la Catalunya actual con la represión franquista es, directamente, un insulto a muchos miles de personas que sufrieron en sus propias carnes la persecución que contra su lengua y su cultura aplicó el régimen de la dictadura.
En la década de los años cuarenta mi abuelo recibió una paliza que casi acaba con su vida por parte de una pareja de la Guardia civil. Su crimen: dirigirse a ellos con un “bon dia”. Yo mismo, siendo un crío y recién muerto el dictador, encargué una camiseta con mi nombre escrito en catalán a un importante comercio de l’Hospitalet del Llobregat. Nadie en aquel establecimiento sabía escribir mi nombre; los dependientes, nacidos durante la dictadura, no tenían ni idea de como se escribía. Salí de la tienda luciendo en mi camiseta un llamativo “Yauma” en color amarillo.
El año 1993 se publicó el libro “Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975”. En esa obra de Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya se ofrecen centenares de ejemplos de como fue de dura y cruel la actuación franquista contra todo aquello relacionado con la lengua catalana. Desde personas multadas por no expresarse en “la lengua común y única oficial” a publicaciones secuestradas, entidades clausuradas e instituciones sancionadas por los mismos motivos: no utilizar exclusivamente el español.
El 16 de febrero de 1939 se firmó el decreto por el cual “queda prohibido el uso del catalán en calidad de segundo idioma”. Ese mismo año, en mi ciudad, se confisca y prohíbe la publicación de la hoja parroquial por haber estado editada en catalán. También en ese año, en Lleida, el Boletín Oficial de la Provincia establece que “todo libro que no esté escrito total o parcialmente en lengua que no sea la española, precisamente, debe ser también retirado de la escuela. Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las bibliotecas escolares, de cualquier procedencia o clase”. El señor Ramon Gelabert Abancó fue detenido y acusado de vender participaciones de lotería en catalán; horrendo delito.
En las administraciones públicas y durante el franquismo los funcionarios están obligados a hablar exclusivamente en español, tanto dentro como fuera de los edificios oficiales o, en caso contrario, “quedaran ipso facto destituidos, sin ulterior reclamación”.
En el año 1945 se le niega a Marià Manent publicar en catalán: “…es criterio de esta dirección denegar la publicación de este tipo de obras en el idioma que usted desea”.
La censura incluso mutila, en el año 1969, un discurso de Martí L’Humà, pronunciado por este monarca el 26 de enero de 1406, porque pone demasiado en relieve la personalidad nacional de Catalunya.
Esto sólo son unos pocos ejemplos extraídos de la obra que antes he mencionado. Hay cientos más donde se relacionan represalias y multas por usar el catalán, tanto en lengua escrita como hablada. Desde certificados de defunción no emitidos por llamarse el difunto Joan o Josep a comunicaciones a los familiares de los fallecidos para que cambiaran las lápidas “en el plazo de ocho días entregándolas en el ayuntamiento para su depósito” bajo pena de recibir la correspondiente sanción.
Y los comercios. ¡Ay, los comercios que usted pretende defender! Estos eran multados por no rotular exclusivamente en español. ¿Es eso lo que sucede en la actualidad, como usted asegura? Evidentemente, no. Ahora, aunque algunos se empeñen en deformar la realidad, en Catalunya cualquier comercio puede rotular en la lengua que le venga en gana si el catalán también está presente (eso no afecta a los nombres propios, como sí pasaba durante el franquismo). Por otro lado, a nadie le pondrán una multa por escribir “zanahoria”. Eso, que usted afirma, sabe que es absolutamente falso.
En Catalunya, actualmente, la lengua española ocupa un espacio extraordinariamente preferente y muy por encima del catalán en la prensa escrita, las radios, las televisiones, los cines y, en ciudades como Barcelona, en el comercio y los servicios públicos. El conocimiento del español por parte de todos los catalanes está sobradamente garantizado, también desde las escuelas. Así, comparar la situación actual con la que se vivió durante la dictadura del general Franco sólo puede atender a una de estas tres causas o motivos: un nivel de desconocimiento de la realidad alarmante, sobretodo para alguien que vive en Catalunya; o un estado de idiotez extrema por parte de quien difunde mensajes de ese tipo; o una clara intencionalidad de generar fracturas sociales y culturales de donde poder pescar, en Catalunya, los cuatro miserables votos de un analfabetismo, por suerte, ya prácticamente extinguido.
Y déjeme acabar con la respuesta que recibió Albert Vila, editor del famoso TBO, cuando solicitó poder editar en catalán la conocida publicación infantil: “…nosotros no tenemos ningún interés en editar revistas infantiles en catalán, ni tenemos ningún interés en que los niños lo aprendan. Para nosotros, el catalán es una lengua que tiene que ir desapareciendo”. De eso se trata, ¿verdad, señor Rivera?
Publicat al setmanari El Vallenc, 3/9/2010 por JAUME PROS
Catalans reaccionem ( Carpe diem) 
Comentaris recents