En obrir la finestra avui, un ocellet espigat de ploma clara i bec molt llarg, restava quiet sobre una branca. L´he estat mirant una estona, semblava content i el seu remuguejar d’elegància innata, em feia gaudir d’una estranya complicitat callada.
Estava sol i semblava que em parlava… Els seus ulls ,m’afalagaven i un estrany festeig d’esguard insolent, ens feia companys de gaubança.

Malgrat el fred, una rauxa inexplicable ,m´ha fet obrir la tarja i com si d´una consonància pactada és tractés, l´au ha planeja´t  fins a mi.

No t’espantis li he dit, reposa i queda’t amb mi. No seré per tu cap gàbia ni tu per mi cap  pressoner detingut . Lliures tots dos, gaudirem de l’albada i en la penombra del vespre si tu ho vols, tornarem a agermanar-nos.
Parla’m des de el lament o fes-ho des de la joia, però afalaga’m la solitud i fes.me sentir estimada, que jo per tu vull ser, enciser glatir sincer .
Ocell de vida que vens a mi, aquí t’espero i aquí estic..tendresa que m´acarones, deixa´m nodrir-me de tu.

Carmef

Anuncis