Qualsevol que hagi vist un noticiari televisiu o hagi fullejat la secció de política d’un diari haurà topat amb les acostumades enquestes de valoració de la nostra classe política. Una de les coses més curioses que es poden contemplar és que, segons la població del nostre país, gairebé tots els nostres líders suspenen, i tan sols algun frega l’aprovat escàs; així, diumenge passat La Vanguardia publicava les seves xifres: Zapatero un 4, Rajoy un 3,9, Duran i Lleida arribava al 5, i Rubalcaba, ara de moda, tocava el cel amb un 6, etc. ¿Per què estan tan mal vistos? ¿I d’on sorgeix aquesta tírria?

Sempre s’ha repetit que tenim la classe política que mereixem, cosa que possiblement sigui certa si l’entenem en el sentit següent: la classe política no és una entitat caiguda del cel sinó un reflex de la societat, un dels seus fruits; tanmateix, per narcisisme, tendim a pensar que nosaltres som molt millors que ells i que mereixeríem ser representats per un plegat d’homes i dones més brillants i enraonats, líders capaços de respondre amb efectivitat i encert a totes les demandes (encara que aquestes, entre si, sovint siguin contradictòries). Personalment em penso que els nostres líders polítics no són ni millors ni pitjors que els altres líders que trobem en altres àmbits d’acció social: la brillantor sempre escasseja ja sigui en el camp del lideratge empresarial, sindical, universitari, periodístic, etc.

Valorem també un altre factor: fins a quin punt molts dels arguments que usem per dejectar la classe política no provenen també de la classe política. Són els polítics els primers a malparlar dels seus rivals, els campions a acusar-se de totes les maldats possibles. Estem cansats de veure com es tiren els trastos pel cap, com s’acusen de trair-se, de mentir, de no satisfer antigues promeses, i com, a més, cauen sovint en un dels pecats que menys tendim a suportar: la lloa a la pròpia figura, la jactància davant de les pròpies accions, la manca d’autocrítica. Difícilment un líder polític obre la boca si no és per apuntar una pulla cap al seu rival. A dia d’avui, ningú creu que cap dels líders disponibles estigui capacitat per fer-nos sortir de la crisi. Ni el PP amb les seves propostes de retallada de la despesa pública i d’activació de l’economia a cops d’estisorades fiscals pot fer ni un gram de llum: tot el que proposa és la restauració del model aznarià d’economia basada en el totxo, a més de posar en perill tot l’Estat del Benestar.

Tot això ens porta a un paisatge més o menys desolador. Les previsions de participació electoral mai havien estat tan baixes. Fins i tot a Catalunya -un país tocat en la seva autoestima per culpa de la sentència antiestatutària i per l’estratègia sòrdida contra la llengua catalana engegada per un PP envalentit- es preveu una participació que no arribaria ni al 52%. Fins i tot una bella ximpleria com un partit Barça – Madrid podria afectar decisivament aquestes eleccions. Un país que prefereix la pilota a l’urna mereix ser governat per un plegat d’àrbitres de segona divisió.

Melcior Comes al Diari de Balears

Anuncis