A què espera, president Mas?
Vist des de Madrid, el president Artur Mas deu tenir una alta confiança en si mateix. Sinó, no s’explica que entomi, amb mitja rialla, el menyspreu a què l’està sotmetent Mariano Rajoy. La Moncloa colla fort i Catalunya aguanta resignada. A canvi de què?
Madrid Fonts ben informades demanen paciència perquè les coses canviaran tornant de vacances. Hi ha esperances que la pressió dels mercats afluixi i es puguin pagar les nòmines dels funcionaris catalans amb certa tranquil·litat. Serà aleshores quan serà possible desfer-se del PP al Parlament i abraçar nous aliats, com ja s’ha començat a veure aquesta setmana. La tardor serà quan s’han de començar a fer passos seriosos cap a l’Estat propi, quan la ficció del pacte fiscal ja sigui un argument insostenible.
Mentrestant, però tenim encara uns mesos de transició que, cada dia que passa, es fan més inexplicables: de veritat que cal aguantar tant? Cal entregar TV3 a la dreta espanyola i destituir de males maneres una gran directora com Mònica Terribas? Cal aguantar els cops de cua de la senyora Sánchez-Camacho a Madrid com si fos la legítima representant del poble de Catalunya?
El president espanyol té al cap un projecte recentralitzador i el portarà fins al final. Per tant, a què esperem els catalans?
Cal empassar-se les retallades que imposa Rajoy si el Govern ja havia passat abans la seva tisora?Cal que CiU voti a favor de la llei d’estabilitat pressupostària que dóna via lliure a la possible intervenció financera de Catalunya per part de l’Estat? Cal suportar les embranzides sistemàtiques a la llengua a l’escola? De veritat que cal aguantar tot això, president Mas? Vist de des Madrid, costa d’entendre.
Pagar les nòmines és important. Bàsic. Però si el cap de l’executiu català es plantés, sortís per televisió i expliqués la situació amb realisme, els ciutadans li donarien suport. Els catalans estarien disposats a fer esforços per fer un punt i apart, marcar el camí propi i allunyar-se d’una situació que recorda massa el servilisme de CiU durant la majoria absoluta d’Aznar (2000-2004). Aleshores, el catalanisme majoritari anava postposant la ruptura amb el PP i ho va acabar pagant a les urnes, havent d’abandonar el poder. Ara, el president Mas ha de calcular bé els temps perquè la paciència –i més en temps de crisi– no és infinita.
Hi ha el risc, o l’oportunitat, que els ciutadans vagin per davant dels polítics i diguin que ja n’hi ha prou. Sobretot, perquè Rajoy no està disposat a fer cap gest amb Catalunya. S’ha vist amb la negociació dels pressupostos. El president espanyol té al cap un projecte recentralitzador i el portarà fins al final. Per tant, a què esperem els catalans? Cal tanta responsabilitatamb Espanya?
Fet per fet, si ens han d’intervenir, que ens intervingui Brussel·les. Ep, com a mínim vist des de Madrid…
Catalans reaccionem ( Carpe diem) 
4 comentaris
Comments feed for this article
Setembre 20, 2012 a 3:09 pm
lobby2
Jo diria que les coses estan millor que mai per assolir l’independencia somiada, en Mas el veig disposat al canvi que necessita Catalunya i va seguint els passos poc a poc i amb bona lletra, que es el que cal fer per tal de que des de Europa vegin que som un poble seriós, pacífic i demòcrata.
La identitat catalana, ha dit en Mas, no es canvia “ni per una Constitució, ni per unes declaracions, ni per pressions, ni atemorint”. “No ho van
canviar ni les dictadures”.
Setembre 22, 2012 a 12:15 pm
xaviercomas
M’agradaria coneixer a quin canvi d’identidad se refereix el Sr. Mas, el gobierno vol que siguem murcians, castellans, vol que es deixi de parlar en català. Quin es el canvi que sens vol imposar?
Setembre 25, 2012 a 4:38 pm
lobby2
No cal remuntar-se gaire enrere per recordar aquella frase que el PP i el PSOE de Catalunya repetien a tort i a dret i que deia així: “En democràcia es poden defensar totes les idees, inclosa la independència de Catalunya”. Era la seva manera de dir al món: “Fixeu-vos si n’és de demòcrata, Espanya, que fins i tot permet que hi hagi independentistes catalans”. Ara ja no ho diuen, això. Ara que l’independentisme és majoria i que ells són minoria la frase ja ha desaparegut del seu vocabulari. Ara branden la Constitució espanyola com la Inquisició brandava la Santa Creu i, en nom de la Sagrada Unitat d’Espanya, violen el dret més noble i inalienable dels pobles: el dret de decidir per si mateixos el seu destí. Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos –hi trobo a faltar la Falange, perquè contra les consultes tots quatre feien pinya– són partits d’esperit totalitari –per bé que amb formes diferents–, enemics de la llibertat, capaços de mentir, de manipular i de coses molt pitjors que encara han d’arribar per tal que allò que Franco va deixar ben lligat no ho deslligui la democràcia.
I és que són temps dolents per als partits nacionalistes espanyols. El país ha canviat, ha deixat enrere la pusil·lanimitat i està culminant el seu procés de maduració i de recuperació de l’autoestima. I, és clar, aquells que encara viuen de la subordinació de Catalunya a Espanya, aquells que havien muntat el seu negoci sobre la base de l’Espanya eterna, estan desconcertats davant d’una realitat que no entenen i que els està convertint en fòssils amb un interès merament arqueològic. De fet, és tan gran el seu desconcert, que encara no saben ben bé com reaccionar. Per això Alícia Sánchez Camacho, Pere Navarro i Albert Rivera –els tres ‘nacionales’– es miren entre ells i es pregunten com ho poden fer per crear un front nacionalista espanyol sense que es noti que pensen el mateix. De moment, però, es troben en la fase de negació de la realitat. Pensen que negant, amagant o manipulant la realitat aquesta es capgirarà al seu favor. I això és el que estan fent. A part del ridícul, és clar.
Només cal veure com pretenen minimitzar els dos milions de persones que es van manifestar l’Onze de Setembre a Barcelona adduint que a Catalunya hi ha set milions i mig d’habitants. Però no diuen res dels catalans que es van manifestar a la resta del país i dels 800.000 que van seguir la manifestació per TV3. Hom dirà que encara quedarien tres milions que no van fer cap acció relacionada amb la independència de Catalunya. I és cert. Però qui ho diu que aquestes persones que eren a casa seva o de viatge o que treballaven no volen la independència del seu país? Que fàcil que és fer volar coloms mitjançant un judici d’intencions. Posats a comptar, caldrà recordar-los que el nacionalisme espanyol –PSOE, PP i Ciudadanos– va obtenir només un milió de vots l’any 2010 a Catalunya. I al ritme que van les coses, sembla que en les properes eleccions la xifra pot quedar reduïda a la meitat. S’entén, per tant, que estiguin tan neguitosos. Ens volen residuals perquè saben que en una Catalunya independent, els residuals seran ells. D’això se’n diu residualitzadors residualitzats
Victor Alexandre
Desembre 10, 2012 a 9:07 am
lobby2
El Joc Brut d’Espanya
És poc plausible que, en ple segle XXI i en el context internacional en què estem immersos, l’estat espanyol i l’espanyolisme més ranci i unionista interrompin, enviant els tancs, el procés sobiranista que Catalunya està vivint. Les seves armes són unes altres, com ja podem començar a veure. Són les armes del joc brut.
Ho hem vist fa poc amb l’aparició d’un esborrany d’informe que atacava durament els presidents Mas i Pujol. Han estat necessàries tres setmanes per saber que és un informe fals, que ningú se’n responsabilitza i que ningú sap d’on va sortir. Però va aparèixer en plena campanya electoral, i mai se sabrà de quina manera va poder afectar els resultats electorals.
L’última arma utilitzada per l’estat espanyol és un atac a la llengua catalana que es pot qualificar com el més dur després de la dictadura. L’objectiu no és altre que dividir la societat del nostre país per la llengua, trencar la cohesió social i la bona convivència que hi ha actualment a Catalunya al voltant d’aquesta qüestió.
Una altra manera de fer mal és escanyant les finances de la Generalitat per dinamitar qualsevol marge de maniobra, per fer dependre al màxim els nostres recursos del govern central i per provocar que les contínues retallades minvin cada vegada més el suport dels ciutadans de Catalunya al govern de la Generalitat.
Una mostra recent d’aquesta voluntat d’escanyar les finances de la Generalitat ha estat l’actuació de l’Estat per impedir que el govern de Catalunya pugui establir un impost sobre els dipòsits bancaris. És un impost que fins ara tenien Extremadura, Andalusia i les Canàries. Ara bé, quan el govern espanyol veu que hi ha possibilitats que el de la Generalitat l’estableixi, s’afanya a crear-ne un d’igual, a un tipus del 0%, la qual cosa vol dir que ningú haurà de pagar res i que no hi ha cap finalitat recaptatòria. L’objectiu és impedir que el puguin establir les autonomies, ja que la legislació vigent prohibeix que estableixin impostos sobre fets imposables ja gravats per l’Estat. Ara l’Estat haurà de compensar les autonomies que el tenien per la recaptació impositiva que perden, però es veu que prefereix pagar aquests diners que no pas que els tingui Catalunya i això li suposi uns ingressos addicionals per a les seves delicades finances.
Una altra arma que utilitza l’Estat és l’establiment d’uns objectius de dèficit autonòmics totalment inassolibles. És cert que aquesta mesura afecta totes les autonomies, però en les circumstàncies actuals el govern espanyol sap que té una incidència especial sobre la Generalitat. Si aquest any ja costarà arribar a l’objectiu d’un dèficit públic de l’1,5% del PIB, veig totalment inassolible l’objectiu del 2013 (del 0,7%), si no és a costa de disminuir per sota dels nivells desitjables els serveis essencials de l’estat del benestar (sanitat, educació, serveis socials) en mans de les comunitats autònomes.
Segons els objectius d’estabilitat pressupostària, l’any 2013 el total del sector públic espanyol ha de tenir un dèficit del 4,5% del PIB. Aquest es reparteix entre l’Estat i les autonomies, amb un 3,8% i un 0,7% respectivament. Si el 4,5% es repartís d’acord amb el pes de la despesa autonòmica en el total de la despesa pública (un 36%), el dèficit autonòmic podria arribar a ser de l’1,62%. Això suposaria que l’objectiu de dèficit de l’Estat hauria de disminuir, un objectiu per al qual hi hauria marge amb la reducció de despeses com Defensa o grans inversions improductives com les de l’AVE. El govern de la Generalitat s’hauria de plantar davant el govern central, negant-se a assolir l’objectiu de dèficit que li imposa i, en tot cas, explicar a la UE com l’estat espanyol tracta els governs autonòmics. L’Estat sembla desconèixer que aquests governs presten els serveis fonamentals dirigits a les persones.
Amb tot, crec que l’any 2013, quan la Generalitat estigui del tot escanyada financerament, el govern central li oferirà reformar el sistema de finançament autonòmic, ja que l’any vinent toca revisar-lo. Es voldrà vendre com el pacte fiscal que demanava Catalunya, però no cal confiar-hi; un altre dia, en un altre article explicaré per què. Només serà l’excusa per introduir confusió en la societat catalana, dient que els catalans es neguen a millorar les seves finances.
L’única sortida és anar cap a l’estat propi. Alguns diuen que la prioritat és la crisi i que l’independentisme és només una qüestió de sentiments. No és així. Precisament, si la prioritat és la crisi hem d’anar cap a la independència perquè Catalunya esdevingui un estat pròsper, i com més de pressa millor. Així evitarem molt joc brut d’Espanya.
Núria Bosch