You are currently browsing lobby2’s articles.

Espero que tothom pugui gaudir d’un millor i proper any nou 2012.

Una forta abraçada a tots els qui feu possible aquest Blog i els visitants.

Bones Festes!!

Anuncis

El diari Público ha recuperat una sèrie de cartes del filòsof Miguel de Unamuno, donades pel col·lecionista Santiago Vivanco. Una d’elles estava dirigida a qui va ser president del Govern i de la República espanyola, Manuel Azaña, i tractava el tema de la “sobirania catalana”. Unamuno defensava la necessària independència de Catalunya i assegurava que “Catalunya ha d’acabar per separar-se del tot del Regne d’Espanya i constituir-se en un Estat totalmente independent”. El filòsof basc va escriure aquesta carta la nit de Nadal de l’any 1918.

Miguel de Unamuno va destacar durant la dictadura de Primo de Rivera per les seves crítiques a la monarquia i al règim. Durant la Segona República espanyola, va ser escollit diputat per una candidatura republicana-socialista. Posteriorment, desencantat amb el període republicà, va donar suport a la sublevació feixista del 19 de juliol, però ben aviat s’adonaria del seu error. Unamuno va morir a casa seva el 31 de desembre de 1936, on tenia una ordre d’arrest domiciliari.

Primer va ser el nom, com s’havia de dir la llengua que es parlava al sud d’Alcanar, valencià o català? Es podria convenir que el nom no fa la cosa, però no és el cas si es tracta del País Valencià i del Partit Popular que hi governa des de fa anys.

Aquesta guerra pel nom, obviant les 35 sentències de diferents tribunals que han dictaminat que es tracta de la mateixa llengua, va iniciar la fragmentació del català i va consolidar l’aberració científica de convertir dues variants dialectals en llengües diferents. Hi va contribuir la permissivitat de l’Estat espanyol que va comportar que a la Biblioteca Nacional d’Espanya es posessin rètols diferents a llibres i materials escrits en la mateixa llengua. Caldria veure com es van catalogar els llibres de Jesús Moncada, per parlar d’una figura cabdal de les lletres catalanes, perquè era de Mequinensa, un poble de parla catalana situat en terres aragoneses.

Després d’aquesta fragmentació, plasmada també amb pàgines webs diferents per al valencià i català en organismes oficials de l’Estat i amb traduccions insostenibles del català al valencià i al l’inrevés, el Govern valencià es proposa fer desaparèixer l’ensenyament en valencià. Per aquest motiu, cada any ofereix tan poques places com pot, no compleix el que marca l’Estatut i posa traves a totes les propostes que arriben de la Federació d’Escoles en valencià. Però la realitat és tossuda i aquesta realitat demostra que hi ha una part del País que vol ensenyament en valencià i que als de l’Escola Valenciana no hi ha qui els desencoratgi.

Fa poc hem assistit al tancament de TV3 i aviat li tocarà el torn a Gandia TV, una emissora pública municipal que funciona des de fa més de vint anys. Segons Alfred Boix, president del consell d’administració d’aquest mitjà, el Govern valencià té l’obsessió de controlar l’espai radioelèctric amb l’objectiu de controlar la informació.

Per acabar-ho d’adobar, el ple de les Corts valencianes ha rebutjat, amb el vot majoritari del PP, malgrat que els tres grups de l’oposició hi van votar a favor, una moció de Compromís que proposava augmentar les línies d’ensenyament en valencià i impulsar-ne l’ús oral per part dels diputats. La iniciativa pretenia que tots els representants polítics utilitzessin el valencià a les rodes de premsa i en actes públics, també pretenia augmentar del 25% actual fins al 90% les emissions en valencià a la televisió pública.

I per últim, l’alcaldessa de Torrent, M. José Catalá, ha demanat perdó per tenir com a llengua materna el valencià i utilitzar-lo sense adonar-se’n. En un acte polític, l’alcaldessa del PP va dir que si parlava en valencià, l’avisessin que ràpidament ho esmenaria perquè era un defecte que tenia. Suposo que encara deu considerar un defecte pitjor dir-se Català de cognom.

Si aquestes paraules s’haguessin referit a qualsevol altra llengua haurien tingut un tractament mediàtic diferent, però com que es refereixen al català no passa res, encara que menyspreïn una part dels ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol i manifestin racisme lingüístic en considerar que parlar valencià és un defecte. El PP continua, inexorablement, la seva política de destrucció del valencià, però ha arribat l’hora que entre tots aturem aquest genocidi.

Carme Forcadell al Singular digital

SALVADOR CARDÚS

| Actualitzada el 20/02/2011 00:00

No és fàcil afegir arguments des de la més gran de les indignacions, sobretot quan la ràbia ja neix de la raó. Vull dir que, quan dijous a la nit vam saber que el senyal de TV3 s’havia apagat completament al País Valencià, la irritació no partia, si més no per als catalans que vivim a Catalunya, d’un fet que afectés directament la nostra experiència, sinó de la consciència que en una part de la nostra nació plena s’hi trepitjaven els drets de les persones a la lliure informació i s’intentava, per enèsima vegada, agredir la unitat de la llengua catalana. La història de TV3 al País Valencià és, alhora, la d’una lluita resistent i exemplar a favor de la llibertat i la cultura, liderada per Eliseu Climent i ACPV, i la d’una infàmia en contra de l’intercanvi lliure d’informació i la unitat d’una nació cultural comuna de gairebé una dotzena de milions de ciutadans.

La història d’aquesta infàmia perpetrada primer pels governants socialistes i després pels governants popularistes -déu me’n guard de dir-ne populars – és exemplar de la naturalesa política del monstre d’Estat creat per la Constitució espanyola del 1978. Vull dir que el final de l’autonomisme que va certificar la recent sentència del Tribunal Constitucional té la llavor inscrita en el nucli de la mateixa Constitució espanyola. Efectivament, a la Constitució ja hi havia la cautela d’impedir cap tipus de federació i relació formal entre “comunitats autònomes”, pensada específicament per als catalans de les Balears, el País Valencià i Catalunya. Ha estat més fàcil que Andalusia establís convenis de cooperació amb l’Equador, posem per cas, que no que ho fessin el País Valencià i Catalunya, que ho teníem explícitament prohibit. Un esperit veritablement autonomista no sembla que hagués hagut de posar aquesta mena d’impediments si no és que des d’Espanya ja es concebia aquest model com l’oportunitat per culminar la històrica voluntat de fragmentació de la nació catalana, que descriu amb tanta perfecció Joan Francesc Mira a Sobre la nació dels valencians (Edicions 3 i 4, 1997).

El cas és que, en tots els terrenys, la Constitució espanyola i el seu autonomisme han marcat un retrocés permanent en les relacions i els intercanvis entre els territoris de cultura i nació catalanes. I, esclar, si l’aparició de TV3 ha estat l’instrument més transcendental per a la recuperació de l’espai públic de la llengua catalana, des del primer moment, la seva censura i prohibició al País Valencià ha estat l’objectiu permanent de l’espanyolisme constitucional. I, cal dir-ho, s’havia de ser molt cec per no voler-ho entendre així. Des dels intents de José Barrionuevo per tancar el primer repetidor el 1985 a cops de tricorni armat, passant per l’inefable Alfonso Guerra que avalà una segona envestida el 1986, fins als governs de Zaplana i ara Camps, hi ha una successió coherent i imparable d’agressions, sempre avalades constitucionalment, en contra de la llibertat dels individus, la cultura i la nació dels catalans.

Per tant, que ara s’hagi arribat al tancament definitiu de TV3 -encara que el terme definitiu no existeix al vocabulari de l’incombustible Eliseu Climent- no és que sigui l’expressió d’alguna cosa nova, sinó la culminació de la més vella de totes. No és que la Constitució tingués en el seu origen un esperit autonomista que ara ha tocat sostre i que, per tant, no ens permet anar més lluny, com ridículament solem interpretar des del solipsisme principatí. Vist des del conjunt del territori de la nació cultural, la realitat sempre es fa enormement més clara: és des del seu origen que la Constitució espanyola ha estat un instrument de disgregació de la nació, la llengua i la cultura catalanes. Només per posar un exemple, en una recerca que vaig fer a finals dels anys noranta per a la Fundació Jaume Bofill i amb la col·laboració de col·legues de les universitats del País Basc i de Santiago de Compostel·la, quedava empíricament demostrat que l’Espanya de les autonomies, en el camp de la difusió de premsa, no tan sols no havia reforçat els respectius espais comunicatius regionals, sinó que havia comportat l’entrada massiva de premsa espanyola editada a Madrid. Llavors en diguérem premsa “de penetració”, encara que el nom polític precís hauria estat el de premsa d’ocupació. És a dir, les dades mostraven un evidentíssim i paradoxal avenç de la dependència informativa respecte del centre polític espanyol, amagat pel miratge d’un suposat i enganyós autonomisme.

Per si algú encara es resisteix a l’evidència, l’apagada de TV3 ha coincidit amb l’acceptació per part del Tribunal Constitucional del recurs en contra de la llei de consultes catalana, que l’ha apagat també fins a nova ordre. Tinguem-ho clar: no és una coincidència casual, sinó que parlem exactament del mateix. Parlem dels darrers estertors en la culminació del projecte criminal de la Constitució espanyola en contra de les nacions no espanyoles. Una culminació frustrada, esclar, perquè els ho impedirem.

Publicat al diari ARA.

La gran familia Europea

Qualsevol que hagi vist un noticiari televisiu o hagi fullejat la secció de política d’un diari haurà topat amb les acostumades enquestes de valoració de la nostra classe política. Una de les coses més curioses que es poden contemplar és que, segons la població del nostre país, gairebé tots els nostres líders suspenen, i tan sols algun frega l’aprovat escàs; així, diumenge passat La Vanguardia publicava les seves xifres: Zapatero un 4, Rajoy un 3,9, Duran i Lleida arribava al 5, i Rubalcaba, ara de moda, tocava el cel amb un 6, etc. ¿Per què estan tan mal vistos? ¿I d’on sorgeix aquesta tírria?

Sempre s’ha repetit que tenim la classe política que mereixem, cosa que possiblement sigui certa si l’entenem en el sentit següent: la classe política no és una entitat caiguda del cel sinó un reflex de la societat, un dels seus fruits; tanmateix, per narcisisme, tendim a pensar que nosaltres som molt millors que ells i que mereixeríem ser representats per un plegat d’homes i dones més brillants i enraonats, líders capaços de respondre amb efectivitat i encert a totes les demandes (encara que aquestes, entre si, sovint siguin contradictòries). Personalment em penso que els nostres líders polítics no són ni millors ni pitjors que els altres líders que trobem en altres àmbits d’acció social: la brillantor sempre escasseja ja sigui en el camp del lideratge empresarial, sindical, universitari, periodístic, etc.

Valorem també un altre factor: fins a quin punt molts dels arguments que usem per dejectar la classe política no provenen també de la classe política. Són els polítics els primers a malparlar dels seus rivals, els campions a acusar-se de totes les maldats possibles. Estem cansats de veure com es tiren els trastos pel cap, com s’acusen de trair-se, de mentir, de no satisfer antigues promeses, i com, a més, cauen sovint en un dels pecats que menys tendim a suportar: la lloa a la pròpia figura, la jactància davant de les pròpies accions, la manca d’autocrítica. Difícilment un líder polític obre la boca si no és per apuntar una pulla cap al seu rival. A dia d’avui, ningú creu que cap dels líders disponibles estigui capacitat per fer-nos sortir de la crisi. Ni el PP amb les seves propostes de retallada de la despesa pública i d’activació de l’economia a cops d’estisorades fiscals pot fer ni un gram de llum: tot el que proposa és la restauració del model aznarià d’economia basada en el totxo, a més de posar en perill tot l’Estat del Benestar.

Tot això ens porta a un paisatge més o menys desolador. Les previsions de participació electoral mai havien estat tan baixes. Fins i tot a Catalunya -un país tocat en la seva autoestima per culpa de la sentència antiestatutària i per l’estratègia sòrdida contra la llengua catalana engegada per un PP envalentit- es preveu una participació que no arribaria ni al 52%. Fins i tot una bella ximpleria com un partit Barça – Madrid podria afectar decisivament aquestes eleccions. Un país que prefereix la pilota a l’urna mereix ser governat per un plegat d’àrbitres de segona divisió.

Melcior Comes al Diari de Balears

Sovint es diu dels pares fundadors de la independència dels Estats Units d’Amèrica que “ho van fer perquè no sabien que era impossible”. Sovint hem sentit els darrers tres anys, a cada passa que es feia, uns o altres (Unamuno diria els “huns” i els “haltres”) dient que era impossible, o que no servia de res, a més de ser impossible.

Hem sentit que la Generalitat mai no podria convocar referèndums, que l’Estat ho impediria com va impedir el d’Ibarretxe, que el tripartit mai no aprovaria una llei de referèndums, i el fet és que des de l’abril passat els ciutadans, els Ajuntaments, i la Generalitat poden promoure i convocar referèndums sobre qualsevol qüestió que sigui competència de la Generalitat, perquè està vigent la llei catalana que ho regula per primera vegada en la història. Això significa que, fins ara, els catalans només podíem fer sentir la nostra veu en les eleccions, i ara, a més, podrem votar en referèndum sobre qüestions concretes, com ara la independència.

També hem sentit, davant dels referèndums no oficials que van començar a Arenys de Munt, que no es podrien fer, que hi enviarien la Guàrdia Civil o vés a saber què, i el fet és que al llarg de mesos i en centenars de municipis més de 500.000 persones han votat si volen o no la independència de Catalunya, en un procés amb plenes garanties, organitzat i finançat pels mateixos ciutadans i que l’Estat no ha pogut impedir.

Més recentment moltes veus auguraven que amb la llei de referèndums no se’n podria convocar sobre la independència, o que la mesa del Parlament no admetria mai a tràmit una proposta per iniciativa popular en aquest sentit. El fet és que acaba de fer-ho, i que res ni ningú pot aturar el procés de recollida de signatures dels ciutadans que demanin convocar referèndum amb la següent pregunta: “Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular, ¿Està d’acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?”

Ara redoblen les veus que auguren que el govern espanyol que hi haurà a la pròxima primavera no donarà permís per celebrar el referèndum. Ningú no ho sap, això, i en tot cas el que toca ara és recollir en sis mesos les signatures del 3% de la població com a mínim, i després serà el Parlament qui votarà si convoca o no el referèndum. Aquesta és la responsabilitat de les forces polítiques catalanes, dedicar els seus militants i simpatitzants a recollir signatures o no fer-ho: promoure-ho, acompanyar-ho, mirar-s’ho de lluny o intentar impedir-ho; i un cop recollides les signatures, votar-hi a favor o en contra al Parlament. No cal que es preocupin pel llunyà, en l’espai i en el temps, govern espanyol; el que els correspon, en l’ara i aquí, és treballar-hi a favor (o no), i votar-ho al Parlament (o no), i del que facin hauran de respondre davant l’electorat la tardor que ve.

La Comissió Promotora del Referèndum d’iniciativa popular sobre la independència no està al servei de cap partit ni estratègia política, excepte la d’aconseguir votar en referèndum la independència de la nostra nació, i per això està oberta a qualsevol persona que vulgui integrar-s’hi. Sense que cap govern espanyol tingui res a dir-hi, en un procediment oficial constarà el nombre de persones que a Catalunya reclamen votar. No som ingenus i sabem prou bé les raons, febleses i tropismes de les forces polítiques i sectors socials catalans, però l’important és que per primera vegada s’ha incoat el procés oficial que pot conduir-nos democràticament a la independència. Ara som nosaltres, el poble, els responsables d’inundar el Parlament català i el govern espanyol de signatures. Com diu Vicent Partal: “Hem arribat molt més lluny que mai. La IP obre per primera vegada una via clara i neta en favor del referèndum. Com més signatures arriben al Parlament, més difícil els serà, a tots, d’oposar-s’hi… pensant que no solament hi ha en joc allò que vote el Parlament, sinó també allò que puga fer Espanya i, sobretot, allò que pense Europa. Aquesta IP s’ha calculat molt bé. S’ha dissenyat perquè el previsible no del govern espanyol haja de ser obligatòriament polític i un desafiament a les normes democràtiques. És molt important de cara a Europa que el suport a la iniciativa siga multitudinari i que Espanya no puga adduir cap defecte jurídic o de forma. Perquè aleshores, si ho aconseguim, el tauler de joc canviarà definitivament i la Unió Europea ja no podrà mirar a una altra banda mai més. Imaginem que no aconseguim tres-centes mil signatures, sinó cinc-centes mil. Imaginem que arribem al milió. Tot depèn únicament d’allò que sigam capaços de fer. Ara, una situació com aquesta faria molt difícil que els nostres partits pogueren oposar-s’hi i seria un daltabaix per al govern espanyol, en el context d’Europa. Si passa, passarà, però, si no passa, que no siga perquè nosaltres no hem fet la nostra part. Seria imperdonable havent arribat on ja hem arribat”.

És d’ingenus pensar o preveure la bona o mala voluntat del govern espanyol de torn, la seva bona o mala fe, o fonamentar cap estratègia en la seva actuació favorable. Ben al contrari, preveiem un govern espanyol que farà tot el que estigui al seu abast, legal o il·legal, per impedir la independència de Catalunya, però que ja no pot utilitzar el mètode habitual espanyol d’abans, la violència d’Estat. La independència és una qüestió de poder, i com a tal es resoldrà, si aconseguim fer impossible o molt costós al govern espanyol prohibir que la gent voti, sense cap coartada jurídica on embolcallar la seva eventual negativa, i actuem en la correlació de forces de manera que prevalguin les que siguin desfavorables als espanyols i als unionistes catalans. Depèn, en aquesta fase, del nombre de signatures de les persones que en procediment oficial reclamen votar sobre la independència. És el primer referèndum oficial que celebrarem, indirectament, perquè el nombre de signants acredita que com a mínim totes aquelles persones voten sí al reconeixement del dret d’autodeterminació i reclamen exercir-lo.

Per cert, ¿algú ha vist el govern espanyol prohibint res? ¿Algú el va veure quan l’Ajuntament de Barcelona celebrava un referèndum sobre la Diagonal, sense tenir el seu permís? Els ho ben asseguro, no és per manca de ganes. És per impotència.

Alfons López Tena al Diari AVUI

El temps d’en Hitler, a les classes de matemàtiques, feien calcular als alumnes quants de nins “sans” es podien escolaritzar amb els doblers que costava atendre un nin deficient físic o mental. Així fanatizaven les masses contra els col·lectius que feien nosa al nazisme, entre els quals hi havia els deficients, i les predisposaven a acceptar l’extermini d’aquests col·lectius, que el govern hitlerià planificava.

Idò bé: el diari d’extrema dreta diumenge passat deia que el tancament de les televisions “autonòmiques” suposaria un estalvi equivalent a l’escapçada de les pensions. Naturalment, el mateix diari anava ben alerta a piular gens dels 1.200 milions d’euros que s’estalviarien si es tancava la Televisió Espanyola, cosa que faria a prop a evitar l’escapçada de 1.500 milions en pensions. D’aquesta manera, la premsa feixista, sense dir-ho tot dret, dóna a entendre als seus lectors que la culpa de l’escapçada de les pensions la tenen les nostres televisions. Aquesta maniobra criminalitzadora de les nostres institucions no ens ha de venir de nou: el franquisme és fill directe del nazisme i del feixisme italià. Sempre ha begut -i beu- de les mateixes fonts. Surt de la mateixa escola.

La qüestió és: què hem de fer davant això els demòcrates? Callar amb falses excuses pacifistes, com feren els demòcrates europeus dels anys 30 davant la irrupció de la barbàrie nazifeixista? No! De cap manera. Hem d’anar tan falaguers com els feixistes i, sense cap mania ni una, els hem de fregar pels morros què estalviaríem suprimint els ministeris espanyols mans plegades que no serveixen per res si tenim en compte que allò que figura que fan és competència de les “autonomies”: suprimint el Ministeri de Sanitat estalviaríem els 2.839 milions d’euros que costa enguany segons informà l’agència Efe dia 7 d’octubre passat. Suprimint el Ministeri espanyol de Cultura n’estalviaríem 867,2 més, de milions. Segons el Ministeri espanyol que anomenen “de la Defensa”, el manteniment de l’exèrcit espanyol costa enguany més de 8.800 milions d’euros. Si feis números, això suposa una tudadissa monstruosa de 24 milions diaris que costa la broma de jugar a guerra. I tanmateix no hi ha cap exèrcit europeu que pugui aguantar cap conflicte sense el suport dels Estats Units d’Amèrica. Per què no aboleix Europa els exèrcits nacionalistes i els fon en un de sol? Per què no unifiquen la Policia espanyola i la Guàrdia Civil en un sol cos?

Aquí, segons destapava despús-ahir aquest mateix diari, un batle ultranacionalista espanyol del PP de Mallorca, a més d’embutxacar-se un sou de prop de 90.000 euros cada any -tant com en Zapatero!-, disposa de dos cotxes oficials i ha col·locat 42 assessors -quaranta-dos!- amb sous anuals de 62.000 a 77.000 euros, i que costen als calvianers més d’1,7 milions cada any. Idò, quin exemple! Per què no en parlam?

En una cosa don raó als ultranacionalistes espanyols que remuguen per l’ajut als “grupúsculos catalanistas”: no hi ha dret que, de l’ajut, se’n faci càrrec el Govern d’aquí. Així com Alemanya indemitza Israel pel mal que el nazisme va fer als jueus, tocaria fer-se’n càrrec Espanya, dels ajuts a les llengües perseguides, com a indemnització pel mal que els ha fet i en compliment de l’article 3.3 de la seva pròpia Constitución, que diu que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural, será objeto de especial respecto y protección”. És de tot això que hem de parlar, i no romandre boca closa davant la bruneteborroka!

Jordi Caldentey

El Banc d’Espanya injectarà 550 milions d’euros per normalitzar la solvència de Cajasur L’entitat cordovesa, controlada per l’Església, va registrar milions d’euros en pèrdues, encara que això no va impedir que el consell d’administració s’embutxacarà 526.438 euros en retribucions.

Setembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.    
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
252627282930  
RESERVES

Premio otorgado por Jonkepa

premio-blog-dorado1

Premi atorgat pel blog Jon Kepa

DNI.cat

Plataforma pel Dret a Decidir

Xarxa apartidista i transversal que treballa per un Estat Català

PageRank

Blog Stats

  • 215,120 hits
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
fco_iniciar_comptador(200);

Què porta més clics

  • Cap

Flickr Photos