You are currently browsing the category archive for the ‘Cultura’ category.
Primer va ser el nom, com s’havia de dir la llengua que es parlava al sud d’Alcanar, valencià o català? Es podria convenir que el nom no fa la cosa, però no és el cas si es tracta del País Valencià i del Partit Popular que hi governa des de fa anys.
Aquesta guerra pel nom, obviant les 35 sentències de diferents tribunals que han dictaminat que es tracta de la mateixa llengua, va iniciar la fragmentació del català i va consolidar l’aberració científica de convertir dues variants dialectals en llengües diferents. Hi va contribuir la permissivitat de l’Estat espanyol que va comportar que a la Biblioteca Nacional d’Espanya es posessin rètols diferents a llibres i materials escrits en la mateixa llengua. Caldria veure com es van catalogar els llibres de Jesús Moncada, per parlar d’una figura cabdal de les lletres catalanes, perquè era de Mequinensa, un poble de parla catalana situat en terres aragoneses.
Després d’aquesta fragmentació, plasmada també amb pàgines webs diferents per al valencià i català en organismes oficials de l’Estat i amb traduccions insostenibles del català al valencià i al l’inrevés, el Govern valencià es proposa fer desaparèixer l’ensenyament en valencià. Per aquest motiu, cada any ofereix tan poques places com pot, no compleix el que marca l’Estatut i posa traves a totes les propostes que arriben de la Federació d’Escoles en valencià. Però la realitat és tossuda i aquesta realitat demostra que hi ha una part del País que vol ensenyament en valencià i que als de l’Escola Valenciana no hi ha qui els desencoratgi.
Fa poc hem assistit al tancament de TV3 i aviat li tocarà el torn a Gandia TV, una emissora pública municipal que funciona des de fa més de vint anys. Segons Alfred Boix, president del consell d’administració d’aquest mitjà, el Govern valencià té l’obsessió de controlar l’espai radioelèctric amb l’objectiu de controlar la informació.
Per acabar-ho d’adobar, el ple de les Corts valencianes ha rebutjat, amb el vot majoritari del PP, malgrat que els tres grups de l’oposició hi van votar a favor, una moció de Compromís que proposava augmentar les línies d’ensenyament en valencià i impulsar-ne l’ús oral per part dels diputats. La iniciativa pretenia que tots els representants polítics utilitzessin el valencià a les rodes de premsa i en actes públics, també pretenia augmentar del 25% actual fins al 90% les emissions en valencià a la televisió pública.
I per últim, l’alcaldessa de Torrent, M. José Catalá, ha demanat perdó per tenir com a llengua materna el valencià i utilitzar-lo sense adonar-se’n. En un acte polític, l’alcaldessa del PP va dir que si parlava en valencià, l’avisessin que ràpidament ho esmenaria perquè era un defecte que tenia. Suposo que encara deu considerar un defecte pitjor dir-se Català de cognom.
Si aquestes paraules s’haguessin referit a qualsevol altra llengua haurien tingut un tractament mediàtic diferent, però com que es refereixen al català no passa res, encara que menyspreïn una part dels ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol i manifestin racisme lingüístic en considerar que parlar valencià és un defecte. El PP continua, inexorablement, la seva política de destrucció del valencià, però ha arribat l’hora que entre tots aturem aquest genocidi.
Carme Forcadell al Singular digital
¡Por fin > uno que es capaz de hablar clarito, sin falsedades ni hipocresías y pensando en su pueblo!
SYDNEY, mayi 23, 2008 > (Sun > Times)
El primer ministro australiano, John Howard, dijo el miércoles a los musulmanes que quieran vivir bajo la Sharia islámica que se marchen de Australia; en unos momentos en que el gobierno se encuentra aislando a posibles grupos radicales que podrían en un futuro lanzar ataques terroristas contra el pueblo de esa isla-continente.
Asimismo, Howard despertó la furia de algunos musulmanes australianos cuando dijo que ha dado todo su apoyo a las
agencias de contrainteligencia australianas para que espíen en las mezquitas que hay en la nación.
Los que tienen que adaptarse al llegar a un nuevo país son los inmigrantes, no los australianos’, expresó con firmeza el mandatario. ‘Y si no les gusta, que se vayan. Estoy harto de que esta nación siempre se esté preocupando de no ofender a otras culturas o a otros individuos.
Desde el ataque terrorista en Bali, hemos experimentado un incremento de patriotismo entre los australianos’.
Nuestra cultura se ha desarrollado sobre siglos de luchas, pruebas y victorias de millones de hombres y mujeres que vinieron aquí en busca de libertad’ , agregó Howard , ‘Aquí hablamos inglés fundamentalmente’, dijo el primer ministro en un momento de su enérgico discurso. ‘No hablamos árabe, chino, español, ruso, japonés ni ninguna otra lengua. Por lo tanto, si los inmigrantes quieren convertirse en parte de esta sociedad, ¡que aprendan nuestro idioma!’
El mandatario continuó diciendo que la mayoría de los australianos son cristianos. ‘Esto no es un ala política ni un juego político. Se trata de una realidad. Se trata de hombres y mujeres de ascendencia cristiana que fundaron esta nación basándose en principios cristianos, lo cual está bien documentado en todos nuestros libros. Por lo tanto, es completamente adecuado demostrar nuestra creencia en las paredes de nuestras escuelas. Si Cristo les ofende, entonces les sugiero que busquen otra parte del mundo para vivir, porque Dios y Jesucristo son parte de nuestra cultura’.
Este es nuestro país, nuestra patria, y estas son nuestras costumbres y estilo de vida. Permitiremos a todos que disfruteis de lo nuestro, pero cuando dejeis de quejaros, de lloriquear y de protestar contra nuestra bandera, nuestra lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras creencias cristianas o nuestro modo de vida. Os recomiendo que si asi no lo aceptais, aprovecheis la gran oportunidad de libertad que teneis en Australia y retomeis el camino hacia otro pais que os permita todo aquello que aqui jamás podreis conseguir. ¡ tenéis el derecho y la libertad de iros a donde más os convenga!’
A quienes no les guste cómo vivimos los australianos’, prosiguió Howard. ‘Tienen la libertad de marcharse. Nosotros no los obligamos a venir. Ustedes pidieron emigrar aquí, así que ya es hora de que acepten al país que los acogió y desistan de canviarnos, porque sencillamente ni lo haremos ni permitiremos que nadie invada nuestro espacio con imposiciones y derechos que nadie les ha cedido’.
Si estás de acuerdo con el primer ministro australiano, hazlo circular por el mundo. Las ideas de los grandes hombres deben divulgarse ..
.jpg "https://i0.wp.com/2.bp.blogspot.com/_2IF7dfWET9g/SgAWFUU6AoI/AAAAAAAAAjc/_XDJkZhvCC4/s400/Humillaci%C3%B3n.+Dibujo+de+Carlos+Rodr%C3%ADguez+Brea+(Rivirichu).jpg")
“No veig cap altra opció que la independència per no haver d’anar a pactar les escorrialles cada dos per tres i aguantar que ens insultin quan anem a demanar el que és de Catalunya”. Ho ha dit Joan Carretero, el dissident d’ERC que va crear el grup Reagrupament, que també ha parlat de “demanar caritat”.
De fet, és irrellevant qui digi això. La realitat és que, el digui qui el digui, té raó, que aquestes paraules reflecteixen perfectament l’episodi que, cada cert temps, protagonitzen els representants de la Generalitat de Catalunya per negociar la renovació de les quantitats econòmiques que rep de l’administració central.
Aquesta vegada, la negociació ha durat més del previst. Portem ja un any amb aquest lamentable espectacle que consisteix en que els representants de Catalunya reclamin constantment ajuda als catalans per demanar almoina al Govern central, al Govern espanyol.
És necessària aquesta humiliació pública d’uns representants repetidament menyspreats pel poder central, que es nega a donar-los una almoina fins que accedeixin a ser uns bons nois? És realment necessari aquest degradant espectacle?
Potser, sí. Potser, cal aconseguir de qualsevol manera els recursos per que l’administració de Catalunya i els serveis públics catalans puguin seguir funcionant adequadament. Potser calgui agrair a aquests representants de Catalunya i dels catalans que, cada cert temps -aquesta vegada portem un any-, acceptin de forma estoica aquesta humiliació.
Potser, en nom del pragmatisme hagi d’acceptar aquesta vergonyant situació. Però, potser, cal fer d’altres consideracions, d’altres valoracions. Potser, cal tenir en compte d’altres qüestions. Potser, de vegades el pragmatisme hagi de ser rebutjat.
Perquè, ¿on queda la dignitat? Cal tirar la dignitat per la finestra del pragmatisme perquè el poder concedeixi les seves almoines? ¿Cal suportar tota aquesta humiliació i rebre impassibles tot aquest menyspreu en nom del pragmatisme?
Probablement, ha arribat el moment de dir que no. Probablement, ha arribat el moment de retirar-se, per mantenir la dignitat, i que facin el que vulguin. És cert que la dignitat no es menja, però, val la pena poder menjar pagant el preu de la humiliació?
S’ha arribat a un moment en què, en aquest assumpte, el problema ja no és de nacionalisme, ni d’independència, ni de banderes, ni d’himnes. S’ha arribat a un moment en que el problema és només de lucidesa i de dignitat. Ni més ni menys.
Per Antonio Galeote
“Es tracta d’una ofensiva que patim (i patirem amb més intensitat) tots els contribuents d’aquest estat, que no som ni ens sentim culturalment i lingüísticament castellans”
FERRAN SUAY
La suspensió cautelar del decret que estableix l’èuscar com a llengua vehicular en l’ensenyament al País Basc és la primera mostra de bel•ligerància obertament antibasca de l’actual govern de la Comunitat Autònoma Basca. Per si de cas l’escenificació burdament hipòcrita de la passada campanya electoral europea havia aconseguit d’enganyar algú, tot fent-li pensar que PP i PSOE són dos partits distints, i fins i tot oposats, ací tenim els senyors López i Basagoiti certificant l’aliança del nacionalisme espanyol més ranci des dels temps de Franco.
I no és un tema que afecte exclusivament els bascos. Es tracta d’una ofensiva que patim (i patirem amb més intensitat) tots els contribuents d’aquest estat, que no som ni ens sentim culturalment i lingüísticament castellans. Sota el lema de la “llibertat per a escollir la llengua de l’ensenyament”, el que reivindiquen realment és el dret d’ignorar la llengua pròpia del territori en què viuen. Els estudis fets (la Generalitat valenciana en té alguns de ben concloents, que es nega a publicar) demostren que els únics sistemes eficaços per tal d’assolir la plena competència en dues llengües cooficials són els d’immersió lingüística en la llengua minorada. L’altra, la llengua dominant, la vertaderament imposada, s’aprèn de totes passades. A banda d’estudiar-la a l’escola, hi ha una aclaparadora abundància de mitjans, que inclou emissores, diaris, publicitat, paisatge lingüístic, etc., que ho garanteix sobradament.
Tot això, però, no els importa gens, perquè l’objectiu de dominar les dues llengües és per a ells només una excusa. No hi tenen cap interès. El que realment pretenen és consolidar la divisió dels ciutadans en dues categories, que potser caldria anomenar –futbolísticament— divisions.
D’una banda estan els ciutadans que opten per una de les dues llengües oficials, concretament pel castellà. Aquests tenen dret a obtenir sempre en la seua llengua, i sense cap necessitat d’atabalar-se per aconseguir-ho: atenció de qualsevol funcionari o servei públic, tota mena d’espectacles públics i privats (cinema, circ, televisions, conferències, cursos oficials o no…), totes les etiquetes de tots els productes que compren, de qualsevol tipus (medecines, aliments, joguines, aparells electrònics…), totes les comunicacions procedents de les institucions europees, o adreçades a aquestes, i una pila més de coses, tan gran que seria massa llarg d’esmentar-les totes. I per si amb això no n’hi ha prou, quan es troben amb un grup de persones que estan parlant entre elles en l’altra llengua oficial, la major part d’aquestes (per no dir que totes) l’abandonaran i passaran a expressar-se en castellà, amb un somriure, i la curiosa sensació que ho estan fent ‘per cortesia’.
Els lectors mateixos poden considerar quants d’aquests drets estan autènticament garantits en el cas dels ciutadans que opten per l’altra llengua oficial: el català, l’èuscar o el gallec. Per posar-ne només un exemple, proveu de portar els vostres fills a veure una pel•lícula: quina oferta n’hi ha en castellà i en català? (si viviu al País Valencià, per exemple, la resposta és ben fàcil: l’oferta en la llengua pròpia és igual a zero). Això sí, a l’hora de pagar les contribucions, no ens fan cap rebaixa. Paguem el mateix, tot i que en rebem molt menys. Si això no és ser de segona divisió, m’haurien d’explicar ben bé, fil per randa, en què consisteix.
Potser a ells els agrada considerar-se i anomenar-se defensors de la llibertat d’escollir. El llenguatge és molt elàstic, i permet tota classe de llicències. El que fan, però, és molt fàcil de descriure: se’n diu castellanisme radical. I consisteix a aplicar la llei de l’embut, de tal manera que el boc ample sempre és al seu costat, i l’estret al nostre. Ells tenen tots els drets, i aquesta –la de drets– és també l’etiqueta que posen als privilegis lingüístics que van adquirir il•legítimament, per la força de les armes, en un temps en què ‘los nacionales’ no necessitaven disfressar-se, com fan ara, de socialistes i populars.
Joan Solà recorda als polítics que tenen la responsabilitat de la supervivència de l català
Reproduït de http://www.vilaweb.cat
DIMECRES, 01/07/2009 – 18:05hJoan Solà: ‘Els diputats teniu la responsabilitat de fer que aquest poble no se senti subordinat a cap altre’El lingüista ha intervingut aquesta tarda al parlament català
El lingüista Joan Solà ha intervingut aquesta tarda al Parlament de Catalunya i ha instat als parlamentaris a emprendre accions per tal que el poble català no se senti subordinat a cap altre. És la primera vegada que fent ús de l’article 178 del reglament de la cambra es convida a intervenir davant el ple una personalitat rellevant per la seva ‘significació institucional, política, social, científica o cultural’.
Solà ha concretat: ‘Els polítics s’han de preguntar si volen o no que siguem un país normal’. La solució és difícil, ha afegit, ‘però portem anys sense voler-la afrontar des de l’arrel i posant pedaços’. Joan Solà ha sentenciat que la llengua catalana no està bé de salut política, social ni filològica. Pel que fa a la salut política del català el lingüista ha advertit que és imprescindible i urgent modificar les regles de relació amb Espanya i ha afegit que la negociació de l’Estatut i del finançament han creat una sensació de subordinació i dependència com a poble entre els ciutadans.
Com Suïssa, Bèlgica o Canadà
En relació a la salut social de la llengua, Solà ha dit que es parla català a les aules, però no al pati i que falla un sistema educatiu que no pot promocionar el català. A més, Solà ha observat que fa trenta anys que es reclama el català a Europa perquè no es pot reclamar allà on caldria fer-ho: al Congrés dels Diputats espanyol. Per últim, en referència a la salut filològica Joan Solà ha subratllat que hi ha una degradació de totes les estructures de la llengua i que els mitjans de comunicació no ajuden a millorar-la degut al mal ús que fan del català. El lingüista ha afegit que la mala salut filològica del català no és tinguda en compte en el debat de la llengua. Solà ha dit: ‘Ens caldria una situació lingüística semblant a Suïssa, Bèlgica i Canadà’. Solà, actual vice-president del IEC, va rebre a principis de juny el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que Òmnium Cultural atorga per reconèixer una persona que ha contribuït a la vida cultural del nostre país. Aquest any ha publicat el recull d’articles a ‘Plantem cara’ (La Magrana). Vegeu l’entrevista que va fer-li VilaWeb TV arran de la publicació del seu llibre.
.
Tal com anunciàvem en la nostra Lletra anterior, ens plau dedicar la present al doctor Joan Solà. Ens mouen a fer-ho l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per part d’Omnium Cultural (10 de juny), la investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (7 de maig), la publicació del seu llibre “Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra” i, per últim, una particular circumstància, tal com explicarem al final d’aquesta Portada.
Joan Solà és llicenciat en Filologia Clàssica i doctor en Filologia Catalana. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi. Ha estat professor, des del 1965, a la Universitat Autònoma de Barcelona, i des del 1984, és catedràtic de Llengua i Literatura catalanes de la Universitat de Barcelona. Ha publicat una quarantena de llibres i prop de dos-cents articles i estudis, preferentment de sintaxi i d’història de la llengua catalana
La brillant trajectòria de Joan Solà ja ha estat reconeguda i publicada a bastament aquests últims dies, per tant, a nosaltres, només ens resta deixar constància en aquesta Lletra del nostre agraïment per la seva tasca incansable en favor de la nostra llengua i del nostre país.
És per això que li dediquem tres apartats:
* A l’apartat ‘Article’ recollim, precisament, el que va publicar al diari Avui el dia 28 de desembre del 2006 amb el títol ‘Plantem cara’.
* A l’apartat ‘Llibres’ figuren la ressenya del llibre “Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra ”, recentment editat, i un expressiu article del periodista Vicent Sanchis.
* A l’apartat ‘Entrevista’ s’inclouen la que li fa el periodista I. Aragay, en la qual Solà senyala el lligam inseparable que existeix entre la llengua i el país i, en segon lloc, un vídeo que recull l’entrevista que li fa el periodista Emili Manzano a TV3; és un vídeo llarg (1 hora aproximadament) però d’una gran amenitat. Un autèntic regal per als qui estimem la llengua.
Finalment, tal com dèiem al principi d’aquesta Portada, volem donar una explicació sobre la raó per la qual el nostre col·lectiu se sent vinculat a Joan Solà. Tot i que ja queda explicat a la nostra web (www.sempre.cat), voldríem fer algunes precisions:
Tot arrenca del seu article ‘Plantem cara’ aparegut al diari Avui (28/12/06) que trobareu reproduït integrament en aquesta Lletra. Tot seguit i replicant a la denúncia que Solà fa sobre la situació de la llengua, un membre d’aquest col·lectiu, Josep M. Borrull i Sànchez, va enviar una carta al mateix diari manifestant la necessitat de reaccionar creant un moviment civil (31 desembre 2006). La crida va despertar l’adhesió de moltes persones a la idea, de manera que en el mateix diari, el 3 de març del 2007, una altra carta de la mateixa persona apareixia amb el títol ‘En català només’ en la qual es proposava ‘…crear un col·lectiu la finalitat del qual serà ajudar a superar les dificultats que comporta aquesta actitud [parlar català sempre], així com generar el sentiment de pertinença a un moviment que integra totes les persones que compartim el mateix objectiu’. D’aleshores ençà són ja més d’11.000 les persones adherides al col·lectiu que reben aquestes Lletres i més de 5.000 les registrades en el Grup de Debat.
Som conscients que, el nostre, és un moviment més entre molts dels que treballen en favor de la llengua. Ho fem d’acord amb el que són les nostres possibilitats. La nostra Lletra, a part del seu contingut, és com un crit d’alerta, periòdic i insistent que cada quinze dies ens recorda el nostre compromís i objectiu: la insubmissió lingüística, mantenir la llengua, no discriminar, parlar Català Sempre.
Tessa Calders i Artís, adherida de la primera hora al nostre col·lectiu, ho expressa així (vegeu l’article publicat en les Lletres 46 i 47) : …si s’aconseguís que aquesta actitud (mantenir la llengua) s’anés generalitzant i fos vista com un acte de respecte, d’educació i de sincer sentiment d’acollida envers tots aquells que encara no parlen el català, la salut de la nostra llengua faria un salt qualitatiu que sorprendria a tots aquells que vetllem per la seva supervivència.
Acabem aquesta Portada amb la aguda resposta donada per Joan Sola a la pregunta que se li formulaven sobre la incidència que sobre la llengua tindrà l’existència de un Estat català (Ivan Mambrillas, Tribuna Mallorca):
“De ben segur que l’Estat català no serà una solució a tots els nostres mals nacionals, però diguem que ens morim de ganes de saber en quina mesura és, la sobirania del país o dels Països, un mecanisme imperfecte.
L’estatalitat és doncs una condició necessària per a la ‘plena normalització’ de la llengua, per aturar-ne la degradació. És necessària, i de més a més, suficient? Per saber-ho, caldrà assajar-ho -vet aquí un nou estímul per a l’emancipació: la curiositat científica”.
I també:
“Ara, el que no crec és en fer una política d’acostament a Espanya. Això és fatal. La subordinació és total. Espanya no ens acceptarà mai com a iguals. Això ho tinc cada dia més clar“. El Temps
Els colonitzadors espanyols del PP/PSOE mutilen el mapa d’Euskal Herria
Reproduït de http://www.directe.cat
El pacte PSE-PP esborra Euskal Herria del mapa del temps d’Euskal TelebistaDelimiten el territori de la Comunitat Autònoma Basca · Afegeixen informació de Cantàbria, Castella i La Rioja29.06.2009 ! 19.23h
Aquest dilluns s’ha donat compliment a una de les condicions del PP per donar suport a la investidura del socialista Patxi López com a lehendakari al País Basc. El mapa del temps d’Euskal Telebista, la televisió pública basca, no contempla des d’avui el marc geogràfic d’Euskal Herria sinó que delimita amb una línia el territori comprès dins de la Comunitat Autònoma Basca. Se seguirà donant informació meteorològica del territori del País Basc dins l’Estat francès i La Rioja, però aquesta permissivitat es compensarà afegint també la informació de Castella, Cantàbria i el conjunt del territori de la comunitat de La Rioja.
Segons ha informat El Correo DIgital, aquest migdia s’ha utilitzat una nova infografia del mapa del temps en un dels ‘primers canvis després de l’arribada del nou director general del grup EITB, Alberto Surio’. Segons expliquen, el periodista Andoni Aizpuru ha estat l’encarregat de presentar, com cada dia, el mapa de previsió del temps del primer canal d’ETB a les 14.40 h..
Amb criteri
Després de l’Acte de Sobirania
“Quan arribi el moment de votar per la llibertat de Catalunya, l’atonia, la intimidació i el desànim desapareixeran de cop i sortiran independentistes de sota les pedres”
Víctor Alexandre
Un cop celebrada la mobilització del passat 27 de juny per instar la classe política a fer un Acte de Sobirania i proclamar des del Parlament la necessitat d’arribar a la independència de Catalunya, molts dels qui hi van participar es preguntaran: “I ara què? Què en traurem que vuit parlamentaris, a títol personal, hagin signat la proposta si, com sabem, mai no desobeiran les ordres de la direcció del seu partit? No quedarà tot plegat en una mena d’escenificació estèril?”. Són preguntes legítimes i gens absurdes, certament. I més encara després de veure el tractament que n’han fet alguns mitjans de comunicació. Els lectors de La Vanguardia i d’El País, per exemple, difícilment se n’hauran assabentat i els de l’Avui i d’El Periódico n’hauran tret una informació molt descoratjadora. El primer, en to pejoratiu –com correspon a un diari que defineix el govern espanyol com a “govern central”-, parlava de “carta als reis” i el segon deia que el sobiranisme havia “punxat” perquè els organitzadors “aspiraven a reunir 20.000 persones” i només n’hi havia unes 5.000. Sobre això, tenint en compte que no es tractava d’una manifestació sinó d’un acte de pressió com n’hi haurà d’altres, cal aclarir que ningú de l’organització, més enllà d’un imprudent, esperava pas reunir-hi 20.000 persones. Cal separar, per tant, aquest Acte de Sobirania de les manifestacions multitudinàries del 18 de febrer de 2006 i de l’1 de desembre de 2007, atès que són coses diferents. Tanmateix, com ja va quedar demostrat aleshores, ni tan sols la xifra de mig milió de persones hauria aconseguit que El Periódico considerés rellevant el fet.
Amb tot, ves per on, aquesta minimització periodística demostra l’enuig que provoca tota manifestació pública de dignitat nacional i fins a quin punt ens esperona a perseverar en l’incordi. Cal tenir present que, tot i que l’Administració no va permetre l’ús de micròfons en el tram final, mai no s’havia arribat fins a les portes del Parlament. Per això, si hom té dubtes sobre el valor de l’Acte de Sobirania de dissabte, farà bé de recordar aquestes paraules de Gandhi: “Facis el que facis no servirà de res, però és important que ho facis”. Per altra banda, és obvi que no es poden demanar afirmacions massives de desacomplexament nacional a un poble secularment subordinat de la mateixa manera que no es pot demanar vivacitat a una persona somnolent; però també ho és que quan arribi el moment de votar per la llibertat de Catalunya, l’atonia, la intimidació i el desànim desapareixeran de cop i sortiran independentistes de sota les pedres. Es tracta senzillament de triar una d’aquestes dues opcions, les dues úniques que existeixen: Catalunya Estat d’Europa o perifèria de Madrid.
Per Víctor Alexandre
Una abstenció molt crítica
Salvador Sostres
Preguntat per com pot ser que Convergència i Unió hagi tornat a facilitar-li una votació pressupostària a Zapatero, Josep Sánchez Llibre ha contestat que hem de prendre en consideració que l’abstenció de la federació fou “molt crítica”. El president Pujol assegurà divendres en una entrevista radiofònica que creu que l’independentisme no té sortida. Ho va dir en un programa d’imitacions i semblava la seva paròdia. La pantomima de l’abstenció “molt crítica” és un majúscul insult a la dignitat d’una nació que està sent materialment atracada per una Espanya que no és ni capaç de complir les lleis que, com l’Estatut, ella mateixa aprova. Després de tanta romeria és desesperant que per 4 rampoines tornem a les mans de mantega. Pel que fa al president Pujol, ja fa temps que pren un protagonisme que no guarda cap relació amb l’edat que ja té i sobretot amb el càrrec que ja no té. La seva obstinació per desqualificar l’independentisme té el ressentiment de qui no havent pogut aconseguir una fita es vol assegurar que ningú no pugui aconseguir-la. I cal dir que encara que alguns anys del pujolisme van resultar ben positius per a Catalunya, aquest país haurà d’escriure pàgines més brillants que aquelles i haurà de tenir polítics més valents que el president Pujol si de veres vol sortir-se’n. Un discurs d’homes vertebrats i lliures que ens ajudi a superar la humiliant retòrica de la pedagogia i el pragmatisme. Conformar-te amb la manca de llibertat és moral d’esclau i t’inhabilita com a líder. En molts menys anys i amb enemics molt més temibles, com els serbis o els russos, països molt més petits i pobres han aconseguit ser lliures. És veritat que Espanya ens ocupa i ens roba, però el que a cada país li passa és culpa o mèrit seu i és evident que a cop de regionalisme pidolaire no es va enlloc. Estic cansat dels que redueixen el món a llurs límits mentals i per dissimular la seva incapacitat volen convertir-la en la nostra incapacitat. Artur Mas ha de decidir si roman captiu d’aquesta tenebra o fa el pas evolutiu de la llibertat. I dir-nos-ho de seguida, perquè ja som grans per continuar votant unionistes.
Catalans reaccionem ( Carpe diem) 
Comentaris recents