You are currently browsing the category archive for the ‘Esports’ category.

Els colonitzadors espanyols del PP/PSOE mutilen el mapa d’Euskal Herria

Reproduït de http://www.directe.cat

El pacte PSE-PP esborra Euskal Herria del mapa del temps d’Euskal TelebistaDelimiten el territori de la Comunitat Autònoma Basca · Afegeixen informació de Cantàbria, Castella i La Rioja29.06.2009 ! 19.23h

Aquest dilluns s’ha donat compliment a una de les condicions del PP per donar suport a la investidura del socialista Patxi López com a lehendakari al País Basc. El mapa del temps d’Euskal Telebista, la televisió pública basca, no contempla des d’avui el marc geogràfic d’Euskal Herria sinó que delimita amb una línia el territori comprès dins de la Comunitat Autònoma Basca. Se seguirà donant informació meteorològica del territori del País Basc dins l’Estat francès i La Rioja, però aquesta permissivitat es compensarà afegint també la informació de Castella, Cantàbria i el conjunt del territori de la comunitat de La Rioja.

Segons ha informat El Correo DIgital, aquest migdia s’ha utilitzat una nova infografia del mapa del temps en un dels ‘primers canvis després de l’arribada del nou director general del grup EITB, Alberto Surio’. Segons expliquen, el periodista Andoni Aizpuru ha estat l’encarregat de presentar, com cada dia, el mapa de previsió del temps del primer canal d’ETB a les 14.40 h..

Anuncis
“El Madrid mai s’adona que el diner és com el gall dindi: així que estarrufa la cua, ja se li veu el cul”
Víctor Alexandre
Joan Laporta ha qualificat la política de fitxatges del Reial Madrid de “model imperialista” i té raó. I també la té quan diu que el club espanyol “està tenint emergències i ha de prendre riscos”. De fet, aquesta és la clau de tot. El Madrid és un club esportivament humiliat i psicològicament trencat que necessita compensar amb diners el profund complex d’inferioritat que pateix davant del Barça. I no sols perquè el Barça ha estat infinitament superior fins a ser definit per la premsa internacional com el millor club del món, sinó perquè tot el planeta ha estat testimoni d’aquesta superioritat. Això és el que de debò ha enfonsat el Madrid: que tothom ho veiés. Es comprèn, per tant, que hagi acollit l’arribada de Florentino com la d’un messies que li netejarà la ferida i el guarirà de tots els mals que pateix.

El problema és que el Madrid no pot construir un equip amb paciència, racionalment i des de baix. No pot perquè té pressa i necessita fer-ho des de dalt, saltant-se tot el procés. Per això malda per compensar a cop de talonari el dèficit esportiu que arrossega, per això es gasta 160 milions d’euros en fitxatges i s’endeuta per valor de 500 i per això es dedica a fer declaracions prepotents i extravagants, com ara “farem un equip espectacular”, “farem un equip amb els jugadors indiscutibles del món” o “farem que el Madrid es converteixi en el millor club de futbol del segle XXI”. D’això se’n diu aires de grandesa. Són els aires galdosos de l’esnob que en lloc de disciplinar-se per obtenir l’esveltesa que somnia opta per la cirurgia estètica. És la mateixa praxi que segueixen les estrelles de la premsa del cor quan una rival atreu totes les portades. Per contrarestar-ne l’efecte, fan ostentació del seu poder adquisitiu. Mai no s’adonen que el diner és com el gall dindi: així que estarrufa la cua, ja se li veu el cul.

Arribats aquí, crec que Joan Laporta no hauria de caure en el parany de respondre aquestes provocacions. El Barça és ara mateix el gran referent mundial i tot el que digui o deixi de dir el Madrid no li ha de fer ni fred ni calor. Cada cop que el Barça parla del Madrid, li dóna oxigen, alleuja el seu complex de petitesa i aconsegueix que la premsa parli d’ell. És la seva manera d’intentar guanyar als despatxos dels bancs allò que no pot guanyar als terrenys de joc. Cal comprendre-ho, tanmateix. Ha de ser dur, molt dur, admetre que els millors jugadors del món, Messi, Iniesta i Xavi, són jugadors del Barça i sorgits del planter. Consegüentment, si el Barça vol fer mal al Madrid, ha de mirar-se’l amb indiferència. No hi ha antídot més poderós contra el qui vol cridar l’atenció.

Els botilfers de La Caixa condemnen a mort milers d’empreses catalanes mentre financen el Madrid

Reproduït de http://www.e-noticies.cat

12 / 06 / 2009 La Caixa finança els fitxatges del Madrid, segons ‘The Telegraph’

L’entitat catalana hauria concedit un crèdit de 250 milions d’euros al club blanc
El diari londinenc The Telegraph informa, mitjançant una crònica des de Madrid, que els fitxatges del Reial Madrid, promoguts pel nou president del club, Florentino Pérez, han estat finançats mitjançant un crèdit de La Caixa. The Telegraph afirma que “segons un estudi recent, el deute del Madrid podria estar al voltant dels 500 milions d’euros”, i s’afegeix que “Pérez s’ha esforçat per aconseguir un crèdit de l’entitat catalana La Caixa per finançar els seus fitxatges”.

“Portada de L’Independant”

Doncs,sí: són dies de vins i de roses, any de bonança per a l’esport català pel que fa als triomfs col.lectius. Del Barça a la USAP o de la USAP al Barça tots formen una anella victoriosa amb espigues d’or. Mai no havia passat una cosa semblant i en pocs dies, en plena crisi econòmica i amb unes eleccions europees de pa sucat amb oli. Ara sí que ha arribat la primavera.

Els carrers s’ han endiumenjat i les banderes catalanes i del Barça ens fan veure que ha un espai també per a la diversió, delectació, complaença i satisfacció. És  l’hora de la gatzara, tabola, barrila, xerinola i del brogit. Les dues Catalunyes, encara separades pel miserable Tractat del Pirineus, bategen al mateix ritme del cor amb les glòries dels seus equips més representatius.

Del Barça ja s’ ha dit pràcticament tot. Em quedo amb la imatge dels milers de nens de diverses cultures que viuen aquí amb nosaltres i que posant-se la samarreta del Barça s’identifiquen amb el nostre poble o, si més no,  hi han trobat un element aglutinador.Que en els temps que corren no és pas poc.

Les grans victóries del Barça també han estat celebrades a la Catalunya del Nord, on és el primer equip futbolístic amb simpaties. Els equips de París o de Marsella hi resten molt lluny i no solament per la distància física sinó sobretot per la distància emocional, pel batec dels sentiments que no entenen de divisions administratives.

Per als catalans del sud, els èxits de la USAP ens queden una mica lluny. No es pot pas dir que els mitjans de comunicació li dediquin gaire atenció, però quan s’aconsegueix un títol tan important com és la Lliga francesa de rugbi no hi ha ningú o gairebé ningú que li pugui donar l’esquena.

Ahir vam tenir la sort de poder veure la final  pel Canal 33. És possible que hi hagi hagut alguna confusió perquè la transmissió era pel sistema analògic, atès que pel sistema digital em sembla que van oferir el partit de futbol Real Unión-Sabadell, on els vallesans van sortir esquilats per unes decisions arbitrals. I dic em sembla perquè com que jo vaig estar connectat tota l’estona al rugbi no hi vaig parar atenció. Sigui com sigui, la televisió catalana va complir com els bons com aquells temps no molt llunyans en què vèiem alguns partits importants de la USAP. Les terres que l’imperialisme francès i espanyol han separat s’han unit ara gràcies a la televisió. Aquesta televisió que hauria  de ser un dels pals de paller de la reconstrucció nacional, una televisió que ens fes glatir amb les nostres coses com fan totes les televisions normals del món. I no només per informar-nos de les misèries de la vida diària sinó per encomanar-nos alegria. No hi ha res més  encomanadís que l’alegria,sobretot si ens arriba a través de les ones que viatgen pel cel. Aquesta vegada no hem tingut en contra ni els déus del cel. Renoi!

Les festes no s’ han acabat encara. El dia 20 en tindrem una altra a Barcelona, a l’ estadi Lluís Companys, amb la presència dels Dragons Catalans que s’enfrontaran en partit de Superlliga als Warrington Wolves en la modalitat coneguda pel nom  de Rugbi a XIII. Aquesta jornada servirà també per a la presentació oficial de la selecció catalana d’aquesta modalitat de rugbi. La nostra federació ha estat admesa com a federació internacional independent amb tots els ets i uts per la Rugby League European Association (RLEF). Malgrat tots els entrebancs d’Espanya, les nostres federacions s’ obren pas a escala internacional dins d’una perfecta legalitat com ha reconegut el Tribunal Esportiu Internacional de SuÏssa. Però Espanya s’entesta a anar contra les lleis internacionals només per escanyar-nos com a catalans. Ara mateix volen expulsar la Federació Catalana de Patinatge de la Confederació Sud-americana. Quin mal hi fem? Després d’expoliar durant segles tot el que han pogut d’aquelles terres, ara els espanyols volen furtar-los la nostra  qualitat tècnica i la nostra solidaritat que contribueix a elevar el nivell esportiu d’unes nacions ermes després del pas genocida dels castellans.

No poden ni podran amb nosaltres si mantenim el cor calent i el cap fred. Ara, per exemple,  tot França ha pogut veure milers de banderes catalanes que voleiaven en ple París. És cert que tots coneixem la situació de Catalunya del Nord. Però mai com ara no hi ha hagut tantes esperances de redreçament col.lectiu. Avui les dues Catalunyes trempen amb els èxits dels nostres grans equips. Demà potser vibrarem amb més coses. El que és segur és que no hi ha un demà sense un avui. I avui les quatre barres de la bandera catalana del Castellet de Perpinyà s’allarguen quilòmetres enllà i els seus plecs i replecs  es mouen amb l’embranzida de la rosa dels vents. La Trauntana, el Gregal, el Llevant, el Xaloc, el Migjorn, el Garbí, el Ponent i el Mestral ens bufen a favor. Ens acaronen la cara. Al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món…

LA UEFA RECONEIX MONTILLA COM AUTORITAT I EL CATALÀ ,ANGLÈS E ITALIÀ, SERÀN LES LLENGÜES OFICIALS.

25.05.2009 – 07:43

Després de la festa de dissabte el Barça entra en una setmana capital, la de la final de la Champions, a Roma. Avui l’equip blau-grana farà un darrer entrenament a Barcelona, a porta tancada, abans de sortir, demà al matí, cap a Itàlia. A diferència de la final de París, en aquesta ocasió el club ha aconseguit que el president de la Generalitat figurés en la llista oficial d’autoritats; per tant, presidirà el partit, amb Juan Carlos I i Zapatero.

La UEFA únicament sol reconèixer com a autoritats els caps d’estat i de govern. A la final de París el president de la Generalitat d’aleshores, Pasqual Maragall, va haver de seguir el partit des d’una de les localitats de la junta directiva del club. Però, en aquesta ocasió, la UEFA ha accedit a la petició del FC Barcelona de reconèixer el president de la Generalitat de Catalunya com una autoritat nacional i, per tant, seurà amb els dirigents polítics. A part, el Barça ha cedit una de les entrades de directius al president del parlament, Ernest Benach.

El Barça eixirà cap a Roma demà a mig matí en un vol especial. A la capital italiana els jugadors ocuparan l’Hotel Veneto, a deu minuts de la mítica Fontana de Trevi, on la tradició diu que els desigs de qui hi tira una moneda es compleixen. A la tarda faran un entrenament suau a les instal·lacions de l’Estadi Olímpic on dimecres es disputarà la final.

La final al ministadi, en català
Dimecres s’obriran les portes del Ministadi, des d’on es podrà seguir la final en una pantalla gegantina. La narració del partit serà en català a través de Barça TV, però no se sentirà en català enlloc més. El partit, el transmeten a l’estat espanyol Antena 3 i Canal+ i cap no ha volgut atendre les peticions de fer-ne una transmissió en català, ço que ha motivat una campanya de protesta.

El català, llengua oficial de la final

Tot amb tot, el català serà la llengua oficial de la final, ensems amb l’anglès (pel Manchester) i l’italià. Les indicacions de megafonia es faran en tots tres idiomes i la conferència de premsa tindrà traducció de totes les intervencions al català. També la documentació oficial de la UEFA adreçada als seguidors blau-grana serà en català. Com a exemple, a la web de l’aeroport de Roma ja hi ha exposat, en format pdf, un document adreçat als seguidors de tots dos equips.

Informa: VILAWEB.CAT

CARLES BONAVENTURA

He arribat a la conclusió que els espanyols, quan es tracta de catalans i bascos, no entenen res. Un company de feina em diu tot sovint, després d’haver llegit alguns articles de diaris com “El Mundo”, l’“Abc”, etc., que caldria estudiar des d’un punt de vista psiquiàtric les raons mentals que fan possible que espanyols cultes, amb formació universitària, amb capacitat de raonament sobre qualsevol fet que passi al món, quan es tracta de qüestions relatives a Catalunya i el País Basc es comportin com uns autèntics energúmens i responguin de la manera més primària i irracional, sobretot en qüestions relatives a la llengua o a la identitat d’aquests pobles. Crec que les reaccions politicomediàtiques que hi ha hagut per les espanyes respecte de la xiulada a l’himne i als monarques espanyols a Mestalla de l’altre dia li donen tota la raó.

Suposo que una majoria de ciutadans de l’Estat espanyol continuen pensant que el sentiment nacional català i basc, plenament vigent en aquestes dues nacions, és una cosa minoritària, radicalitzada, artificial i imposada des les administracions “autonòmiques”; una cosa de quatre eixelebrats, vaja. Per això no entenen res quan, en un partit de futbol, aficionats bascos i catalans que no són precisament membres de col·lectius antisistema ni es dediquen en les seves hores perdudes a practicar actes de violència al carrer sinó a treballar en les seves empreses, o a fer de fusters, mecànics, professors universitaris, periodistes, metges… és a dir, gent absolutament “normal”, d’una manera aclaparadora i gairebé unànime de sobte es posin a xiular i esbroncar l’himne i els monarques espanyols fins al punt que una megafonia a tota potència és del tot incapaç de dissimular-ho.

Què es pensaven? Que fent totes les martingales legals possibles fins a convertir, per a vergonya de qualsevol demòcrata, el socialista espanyol Patxi López en lehendakari el problema nacional basc desapareixeria com per art d’encanteri? O que perquè els catalans tinguem un dirigent del PSOE de president i perquè aquest partit va guanyar amb diferència les últimes eleccions espanyoles a Catalunya, al nostre país ja no quedaven independentistes?
Com us deia al començament, els espanyols no entenen res que tingui relació amb Catalunya o Euskadi. Ni ens entenen ni ens volen entendre. No entenen que per als milers d’aficionats del Barça que es van desplaçar a València per veure la final de la copa l’enemic no eren els seguidors de l’Athletic, l’enemic eren bona part dels que estaven asseguts a la llotja i sobretot els que hi van entrar al ritme de la Marxa Reial. Potser es pensen que al poble català se li pot fer de tot perquè ja no tenim capacitat de resposta. Res més lluny de la realitat, quan a aquest poble se’l trepitja, se li prohibeixen drets fonamentals com el dret a decidir, se li retalla un Estatut fins a límits irracionals, se li roben 20.000 milions d’euros a l’any, se li qüestiona la història i la identitat, se li persegueix la llengua i se li neguen les seleccions nacionals esportives, entre moltes altres coses, és ben bé d’il·lusos creure que aquest poble es quedarà amb els braços plegats o que aplaudirà amb devoció els símbols i els líders d’aquells que ens neguen tot això.

De moment ja ens hem decidit a xiular. Benvinguda xiulada. Ara haurem de continuar fent més coses. Sigui com sigui, la independència de Catalunya i el País Basc torna a estar en l’agenda política. Tranquils, cada cop queda menys.

Informa: E-NOTICIES.COM

El més interessant de la xiulada que catalans i bascos van dedicar a l’himne i al monarca espanyols en la final de la Copa del Rei, a València, no ha estat l’acte en si mateix -per bé que ho és, i molt, d’interessant-, sinó les reaccions que ha generat. N’hi ha prou de recollir-ne algunes per veure l’èxit esclatant de l’operació. D’una banda, hi trobem les declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, negant cap consigna governamental per amagar allò que tothom sabia que passaria, així com la destitució de Julián Reyes, cap d’Esports de TVE, com a responsable de la transmissió. Val la pena d’aturar-se en aquest punt, ja que és grotesc que se’ns intenti fer creure que tot plegat es va reduir a una falta de coordinació. Sembla un acudit. El cert, però, és que Reyes no ha estat destituït com a cap d’Esports, sinó com a cap de turc, perquè, com diuen els sindicats, l’ocultació de les imatges estava prevista des de “molt amunt” amb molta antelació. Per tant, és Javier Pons, director de TVE, qui hauria de dimitir per haver manipulat una informació seguint indicacions governamentals. Creu algú que el cap d’Esports de TV3, així com el realitzador i el comentarista del partit, no es van curar en salut preguntant “què fem?” a la direcció de l’emissora davant la previsió de la xiulada i que aquesta direcció, abans de respondre, no va tenir contacte amb algú de “més amunt”? Doncs si això va passar a Barcelona, ja podem imaginar com van anar les coses a Madrid davant d’uns fets que afectaven directament la casa reial i la simbologia nacional espanyoles.

Tanmateix, l’esverament que ha causat a Espanya aquesta espectacular xiulada no és cosa nostra. D’això es tractava, al capdavall, oi? Allò que hem de retenir és la meravellosa confraternització que es va produir entre els seguidors del Barça i els de l’Athletic de Bilbao. La nit del 13 de maig passarà a la història com la nit en què el públic de dues nacions que havien de disputar una final de Copa van deixar de banda la seva rivalitat esportiva per expressar els seus sentiments comuns en contra dels símbols nacionals de l’amfitrió. Aquesta era l’autèntica notícia i per això les imatges han donat la volta al món mostrant allò que Espanya volia amagar. D’això, en termes esportius, se’n diu un golàs. Galdoses, per tant, per bé que perfectament lògiques com a partit apèndix del PSC-PSOE, les declaracions del secretari general d’Esquerra, Joan Ridao -en consonància amb les de José Zaragoza-, dient que “no li van agradar els xiulets”. Al senyor Ridao potser li hauria agradat més que catalans i bascos s’haguessin comportat com a espanyolets submisos quan sonava l’himne del país que els prohibeix la llibertat i entrava el monarca que segella aquesta opressió. Es veu que per a la direcció d’Esquerra les 40.000 persones que omplien l’estadi de Mestalla no representaven els deu milions de bascos i catalans. Potser no. Però és un curiós raonament, aquest, venint d’algú que governa un partit de 10.000 militants amb només 2.616 vots. Molt curiós.

Víctor Alexandre

FELICITACIONS PER UNA TEMPORADA PLENA DE BON FUTBOL I JOC NET..Gràcies a tots els jugadors, a l´afició i en PEP!

La xiulada a l’himne espanyol del passat dimecres a València no ha estat un fet aïllat a la història del barcelonisme. El 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, els aficionats del Barça van xiular majoritàriament la Marcha Real en un partit amistós davant el Júpiter, què era també un partit d’homenatge a l’Orfeó Català. L’antic camp de les Corts estava ple amb 12.000 espectadors.

A la mitja part del partit, la banda de música de l’esquadra anglesa va interpretar l’himne espanyol. L’esbroncada va ser general. Tot seguit, i entre aplaudiments, els anglesos van tocar el God save the king.

Arran de la polèmica per la xiualada a l’himne espanyol, el comandant de seguretat, Justo Conde, va realitzar un informe on demanava la “clausura o disolución definitiva de dicha entidad (FC Barcelona” i “la expulsión del territorio nacional del Sr. Gamper”. A l’informe es destacava que el FC Barcelona “ha dado pruebas constantes de su desafecto a España, cuya responsabilidad por estos hechos alcanza de lleno a quien la preside ya que al no corregirlos o evitarlos con la autoridad que indudablemente le da su cargo dentro de ella, es que se hace solidario con los mismos”.

El 24 de juny de 1925, el governador civil de Barcelona, Jaime Milans del Bosch, va decidir “haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de seis meses el funcionamiento de esa Sociedad (FC Barcelona), no pudiendo durante dicho tiempo dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal asociación ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad”.

El Barça no va tornar a jugar fins al 25 de desembre. Els blaugrana es van imposar per 2-0 al First de Viena. Però Gamper va haver marxar a Suïssa a causa de la pressió del règim dictatorial. Tot i que va tornar a Barcelona, ja no va presidir més el club i al 1930 va morir.

En una altra final entre el Barça i l’Athletic Club, com la de València aquest passat dimecres, els seguidors barcelonistes i biscains també van xiular l’himne espanyol de manera massiva. La final de Copa de 1984, disputada el 5 de maig, va tenir en els prolegòmens una xiulada com la de Mestalla en el moment que el Rei va entrar a la llotja del Bernabéu i mentre sonava la Marcha Real.

per e-noticies

Majoritària i eixordadora xiulada de les aficions amb l’entrada del rei i les notes de l’himne espanyol

Batuda la megafonia, TVE renuncia a monarca i música i tira de connexió externa
P.Lloveras/J.Cortada
Estadi de Mestalla
Ult. Act. 14/05/2009 07:22
Ni tímida, ni minoritària, ni dissimulable ni molt menys amagable. Les aficions del Barça i l’Athletic Club, i es pot considerar que els presents ahir a Mestalla eren representatius dels dos col·lectius, van protagonitzar una xiulada de proporcions històriques. La música de vent va coincidir amb l’entrada del rei Joan Carles I a la llotja i es va perllongar amb les primeres notes, i fins a les últimes, de l’himne espanyol. Les interpretacions són lliures, però la mostra de rebuig contra dos dels símbols que la llei consagra com a definitoris d’Espanya va ser evident. A la grada hi havia majoria basca, en proporció de 70 a 30 (que s’ho faci mirar la Federació, que la seva zona estava plena de bascos), però la unanimitat xiuladora va ser espectacular.

Molt superior a l’entrada dels mateixos rei i himne a l’Estadi Olímpic de Montjuïc el dia de la inauguració –i el diluvi i les goteres–, el setembre del 1989 amb motiu de la Copa del Món d’atletisme, i comparable a la del 24 de juny del 1925 –anem enrere– a les Corts, en l’homenatge a l’Orfeó Català que, en plena dictadura de Primo de Rivera, va acabar amb clausura governativa del vell estadi blaugrana per sis mesos, que van ser finalment tres.Ahir els responsables de l’organització bé prou que sabien que això es podia produir. Amb la supervisió de l’UCO (unitat central operativa) de la Guàrdia Civil, Santa Monica Sports s’havia fet càrrec de la situació. L’empresa que ostenta els drets de qualsevol acte de la Federació Espanyola de Futbol era la responsable de la retransmissió, però també –gentilesa del València CF– de la taula de control de la megafonia de l’estadi. Com s’havia avisat també, l’exagerat volum en sonar l’himne espanyol l’hauria fet eixordador en qualsevol altra situació. No ahir, malgrat els esforços de les agències d’informació espanyoles per dir el contrari.

“We are nations of Europe”

I potser la millor prova de la contundència de la situació va ser la reacció dels màxims responsables de Televisió Espanyola. Ni dos segons d’himne van aguantar en antena, per donar pas a una inèdita –perquè el rei era dempeus i sonava l’himne– connexió exterior, en aquest cas amb l’estadi bilbaí de San Mamés. Santa Monica Sports també va intentar reaccionar, i va aconseguir enfocar un –un!– seguidor de l’Athletic que es posava la mà al cor sentint –o intuint– la música.

Igualment, no va oferir cap pla de la gran pancarta desplegada en una zona compartida per les dues aficions, basca i catalana, en què es llegia: “We are nations of Europe. Good bye Spain [Som nacions d’Europa. Adéu Espanya]”. I encara sort –per a ells– que se’ls en va escapar una altra de més coneguda. Perquè l’esverament a les Espanyes hauria estat encara més gros si arriben a retrobar-se amb la famosa “Catalonia is not Spain”, que si parlés podria explicar moltes coses i de molta gent. Militants de la JNC, amb el seu líder, Gerard Figueres, al capdavant, la van dur cap a València. Això sí, sense amagar-se’n. I a mitja tarda van ser interceptats per agents de policia. De fet, detinguts –mitja dotzena–, perquè d’entrada els joves van intentar evitar els policies, hi va haver empentes i els agents els van acusar –formalment– de resistència a l’autoritat; al cap de mitja hora, però, els van deixar anar cap al camp. Sempre els quedarà el consol que en Gerard Piqué va saludar el rei… estelada en mà.

Novembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930  
RESERVES

Premio otorgado por Jonkepa

premio-blog-dorado1

Premi atorgat pel blog Jon Kepa

DNI.cat

Plataforma pel Dret a Decidir

Xarxa apartidista i transversal que treballa per un Estat Català

PageRank

Blog Stats

  • 216,061 hits
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
fco_iniciar_comptador(200);

Què porta més clics

Flickr Photos