You are currently browsing the category archive for the ‘Historia’ category.
Us aconsello que feu la pregària, com a mínim, tres cops al dia, i si, a més a més, l’adrecem a la Moreneta, que últimament tot ens ho concedeix, segur ens escolta i ens hi dóna un cop de mà.
Mare de Déu mitjancera,
feu que tots els catalans,
tant polítics com votants,
tinguem molta més trempera.
I que a les properes eleccions
el Pesoe i el Pepé
perdin tots els seus escons
o quasi tots, pel nostre bé.
A Madrid, els aeroports.
I els papers, a Salamanca.
I si aquí no ens fotem forts
no tindrem ni la Petanca.
A Madrid, els cinturons
i autopistes gratuïtes.
Aquí paga per collons,
que qui es queixa és victimista.
Damunt dels Cirera i Montilla
hi ha l’Aznar i el Zapatero:
un falangista al capdavall
i un aspirant a torero.
Estem cecs si no veiem
que ens estafen cada dia
i si a més va i els votem,
som masoques, jo et diria.
Mig milió de signatures
reclamaven seleccions.
¿Catalanes? ¡Mano dura!
¡Viva España y de las JONS!
Aquí estem cosits a impostos
i allà tenen subvencions.
Ens munyeixen ben ansiosos,
ens expremen fins al fons.
I menteixen i ens insulten
Razón, COPE i ABC.
Si a Madrid així s’ho munten
no hi tindrem mai res a fer.
I a l’Espanya imperialista,
la que ens buida la cartera,
per si ens queda poca vista
han fet una gran bandera.
L’any 2009 en fa més de trenta
que esperem tornar a ser grans.
Mare de Déu de l’Empenta,
empenyeu els catalans!
AQUESTA ORACIÓ HA DE FER 7 VOLTES AL MÓN. FES-NE 7 CÒPIES I ENVIA-LES PER CORREU CONVENCIONAL O ELECTRÒNIC ABANS DE 7 DIES.
NO ENVIÏS DINERS. JA N’ENVIES PROU A MADRID AMB L’IRPF, L’IVA, L’IBI, L’IMPOST DE SOCIETATS I ELS IMPOSTOS ESPECIALS. PENSA UN DESIG I, SI NO FAS EL PRÉSSEC, LA MARE DE DÉU DE L’EMPENTA TE’L CONCEDIRÀ UN DIA O ALTRE.
EXEMPLES DE DESITJOS PER ALS DESORIENTATS: UN AEROPORT COM DÉU MANA; AUTOVIES/AUTOPISTES FINANÇADES PEL MATEIX ESTAT QUE FINANCEM NOSALTRES; SELECCIONS NACIONALS CATALANES; TGV CONNECTAT AMB EUROPA; EL RETORN DELS DOCUMENTS ROBATS A CATALUNYA I ARA EMMAGATZEMATS A SALAMANCA; EL RECONEIXEMENT DEL NOSTRE DRET A L’AUTODETERMINACIÓ; UN CLAU INTERESSANT ( i per què no?), ETC., ETC.
X. BLANCAFORT, VETERINARI, NO VA FER CAS DE LA CADENA, I SE LI VA APARÈIXER L’AZNAR CANTANT EL ‘CARA AL SOL’.
P. VILLANUEVA, AGENT D’ASSEGURANCES, VA TRENCAR LA CADENA, I VA HAVER DE VEURE LA SÈRIE COMPLETA DE ‘CINE DE BARRIO’ AMB LA CARMEN SEVILLA AL COSTAT.
N. PONS, ACTRIU, HO VA DEIXAR A MITGES, I SE LI VA ATRAVESSAR UNA ESCUDELLA DUBTOSA. PENEDIDA, VA COMPLETAR LA CADENA I DE SEGUIDA VA TROBAR UN MARIT EX-CONSELLER D’OBRES PÚBIQUES.
E. AMETLLA, ECONOMISTA, VA LLENÇAR L’E-MAIL A LA PAPERERA. DES DE LLAVORS, CADA NIT SOMIA QUE L’ACEBES ÉS NOMENAT PRESIDENT DE LA GENERALITAT, I QUE EL GASPART CONTINUA SENT PRESIDENT DEL BARÇA i ESTÀ DESESPERAT
CARLES BONAVENTURA
He arribat a la conclusió que els espanyols, quan es tracta de catalans i bascos, no entenen res. Un company de feina em diu tot sovint, després d’haver llegit alguns articles de diaris com “El Mundo”, l’“Abc”, etc., que caldria estudiar des d’un punt de vista psiquiàtric les raons mentals que fan possible que espanyols cultes, amb formació universitària, amb capacitat de raonament sobre qualsevol fet que passi al món, quan es tracta de qüestions relatives a Catalunya i el País Basc es comportin com uns autèntics energúmens i responguin de la manera més primària i irracional, sobretot en qüestions relatives a la llengua o a la identitat d’aquests pobles. Crec que les reaccions politicomediàtiques que hi ha hagut per les espanyes respecte de la xiulada a l’himne i als monarques espanyols a Mestalla de l’altre dia li donen tota la raó.
Suposo que una majoria de ciutadans de l’Estat espanyol continuen pensant que el sentiment nacional català i basc, plenament vigent en aquestes dues nacions, és una cosa minoritària, radicalitzada, artificial i imposada des les administracions “autonòmiques”; una cosa de quatre eixelebrats, vaja. Per això no entenen res quan, en un partit de futbol, aficionats bascos i catalans que no són precisament membres de col·lectius antisistema ni es dediquen en les seves hores perdudes a practicar actes de violència al carrer sinó a treballar en les seves empreses, o a fer de fusters, mecànics, professors universitaris, periodistes, metges… és a dir, gent absolutament “normal”, d’una manera aclaparadora i gairebé unànime de sobte es posin a xiular i esbroncar l’himne i els monarques espanyols fins al punt que una megafonia a tota potència és del tot incapaç de dissimular-ho.
Què es pensaven? Que fent totes les martingales legals possibles fins a convertir, per a vergonya de qualsevol demòcrata, el socialista espanyol Patxi López en lehendakari el problema nacional basc desapareixeria com per art d’encanteri? O que perquè els catalans tinguem un dirigent del PSOE de president i perquè aquest partit va guanyar amb diferència les últimes eleccions espanyoles a Catalunya, al nostre país ja no quedaven independentistes?
Com us deia al començament, els espanyols no entenen res que tingui relació amb Catalunya o Euskadi. Ni ens entenen ni ens volen entendre. No entenen que per als milers d’aficionats del Barça que es van desplaçar a València per veure la final de la copa l’enemic no eren els seguidors de l’Athletic, l’enemic eren bona part dels que estaven asseguts a la llotja i sobretot els que hi van entrar al ritme de la Marxa Reial. Potser es pensen que al poble català se li pot fer de tot perquè ja no tenim capacitat de resposta. Res més lluny de la realitat, quan a aquest poble se’l trepitja, se li prohibeixen drets fonamentals com el dret a decidir, se li retalla un Estatut fins a límits irracionals, se li roben 20.000 milions d’euros a l’any, se li qüestiona la història i la identitat, se li persegueix la llengua i se li neguen les seleccions nacionals esportives, entre moltes altres coses, és ben bé d’il·lusos creure que aquest poble es quedarà amb els braços plegats o que aplaudirà amb devoció els símbols i els líders d’aquells que ens neguen tot això.
De moment ja ens hem decidit a xiular. Benvinguda xiulada. Ara haurem de continuar fent més coses. Sigui com sigui, la independència de Catalunya i el País Basc torna a estar en l’agenda política. Tranquils, cada cop queda menys.
Informa: E-NOTICIES.COM
Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:
AVÍS: Aquest article conté elements que poden ferir la sensibilitat dels lectors espanyolistes i botiflers. Si teniu algun sentiment de passió pels símbols estatals plagiats per Castella d’altres nacions o de connivència amb els ocupants, si us plau, no sigueu massoques i no continueu endavant.
La Plataforma Pro-seleccions Basques (ESAIT) i Catalunya Acció donaven a conèixer al Centre Internacional de Premsa de Barcelona el passat dilluns dia 11 un manifest reivindicatiu per l’oficialitat de les seleccions esportives nacionals d’Euskadi i Catalunya, i feien una crida a les aficions dels dos països per tal que el mateix dia de la final de Copa entre l’Athlètic de Bilbao i el FC Barcelona mostressin les ànsies de llibertat de les seves respectives nacions. La roda de premsa es va poder seguir en directe pel Canal de TV de Catalunya Acció. No era la primera vegada que aquestes dues organitzacions feien un acte conjunt. Ja el 2006, amb motiu del partit amistós Euskadi-Catalunya i sota les pressions de la federació espanyola que van fer canviar el lema inicialment previst (Oficialitat-Ofizialtasuna) per un altre d’inofensiu (Junts per la pau), la plataforma pro-seleccions catalanes no va tenir la fermesa ni el coratge de sumar-se a l’acte reivindicatiu amb els bascos que, amb el suport dels jugadors inclosos, demanaven l’oficialitat de les seleccions i els va deixar penjats. Llavors fou també Catalunya Acció la que va acollir la plataforma basca al nostre país, com es pot veure en el vídeo d’aquella ocasió. La història es repetia enguany, amb la nova inhibició de la plataforma catalana.
Des de dies abans, l’ambient de reivindicació per protestar contra la imposició de símbols que no representen cap de les dues aficions dels equips finalistes ja corria per la xarxa amb propostes de xiular i/o donar l’esquena quan sonés l’himne dels espanyols a l’entrada del monarca.
Les repercussions de l’anunci fet per Catalunya Acció i ESAIT a la premsa de la metròpoli de “donar l’esquena i manifestar sorollosament” el seu rebuig a l’himne i contra les imposicions de l’Estat espanyol, donen encara més difusió a la proposta reivindicativa, fins al punt que la Plataforma proseleccions catalanes declara públicament el seu desacord amb la iniciativa, però anuncia que repartirà 5.000 xiulets amb el lema “una nació, una selecció”.
La notícia s’envia a mitjans internacionals i s’informa que malgrat les maniobres de censura que des de la televisió espanyola es puguin realitzar, Catalunya Acció emetrà en directe des del camp la rebuda dels aficionats, del que se’n fa ressò el digital Directe.cat. La campanya, descarada i sense complexes, agafa desprevingut l’espanyolisme més recalcitrant que comença a veure venir impotent la que pot caure.
Abans del partit les forces de seguretat ja han requisat uns 5.000 cartells independentistes amb el lema “Catalonia is not Spain”, però així i tot són molts els que aconsegueixen entrar pancartes i estelades.
S’acosten les 22:00 hores del dimecres 14. És el dia D hora H. El camp de Mestalla està preparat i els fets es retransmeten per Kyte TV-CA. La xiulada és tan monumental que l’himne espanyol resulta pràcticament inaudible, tot i que la megafonia és a punt de rebentar per intentar minimitzar inútilment la històrica protesta.
Tal com es sospitava, a la televisió oficial del règim prefereixen desviar l’atenció del que passava realment a Mestalla. I ho fan de la manera més barroera imaginable, amb connexions fora del camp des d’on també es troben amb els xiulets ensordidors davant els seus nassos. No obstant, el moment també és recollit per les diverses ràdios espanyoles, com la SER o la COPE, amb comentaris d’incredulitat i indignació pel que estava passant que no tenen desperdici:
I a internet també es poden veure diferents vídeos i versions del succeït (vídeo 1, vídeo 2, vídeo 3, vídeo 4, vídeo 5, vídeo 6, entre d’altres…). La fallida maniobra de censura de TVE no podia ser més ridícula, tal com descriu l’editorial de Vilaweb, que fa menció que “fins i tot hi hagué gent, com els de Catalunya Acció, que ho trasmeteren en directe, des de dins, amb un telèfon mòbil!”. La denúncia dels propis espanyols de l’actuació manipuladora de la seva televisió nacional podria sorprendre a alguns. És que s’han tornat demòcrates de sobte? Per fi han vist la llum? Ja no volen censurar més les actuacions dels que no pensen com ells? No, la realitat és que els més imperalistes no tenen cap intenció d’amagar la confrontació d’identitats clarament oposades que s’està obrint pas a marxes forçades, i la seva intenció és la d’esclafar definitivament les diferències culturals i polítiques i assimilar d’una vegada per totes les colònies perifèriques. Per açò, malgrat l’afronta que suposa per ells que catalans i bascos els xiulin els seus símbols, allò que de veritat els molesta de l’actuació del canal públic de televisió no és la censura en sí, ni menys encara la censura dels xiulets, sinó que el que s’hagi censurat i amagat és el moment en què sonava el seu himne (un plagi d’una cançó d’origen àrab?), aquell amb el que s’identifiquen ells. Quan la censura no els toca la seva simbologia sinó la nostra, no passa res. El cessament del seu director d’esports com a cap de turc i la repercussió de tot l’afer a nivell internacional encara els afegeix més vergonya. Aquests són alguns dels mitjans internacionals que s’hi han referit: BBC, CNN, The Guardian, Reuters, The Irish Times, The Scotsman, Espnstar.com, France24, Le Monde, L’Équipe, Abola.pt, Hln.be, El Ecuatoriano, Blogosfera italiana, Gazzeta.it, Chinadaily, etc…
En cap cas l’espanyolisme fa cap mena d’autocrítica. Es poden demanar com és que jugaven els clubs aquell partit si els seus seguidors havien de fer el que van fer, que és la reacció dels espanyols perplexos. La seva solució és excloent, naturalment, que no juguin la copa! No es veu que ningú es plantegi què és el que s’està fent malament perquè hi hagi tanta gent arreu de l’Estat que tengui tantes ganes de protestar. Si es fa un anunci a favor de les seleccions catalanes on hi apareixen fillets que prefereixen jugar sense camiseta abans que posar-se l’espanyola açò és motiu de prohibició, però si apareixen menors emmanillats en una campanya dels nacionalistes espanyols perquè els fills aprenen en la llengua d’aquest país a les escoles, no hi ha cap rebombori a l’Espanya profunda. Es poden continuar enganant ells mateixos creient que es fan masses concessions als “nacionalistes”, que així ens empenyen cap a la independència com a única opció viable.
La cirereta del pastís l’ha posat la nota de premsa de felicitació a les aficions de l’Athlètic i del Barça que ESAIT i Catalunya Acció han enviat als mitjans:
1. Felicitem les aficions de l’Athlètic i del Barça, perquè més enllà de l’esdeveniment esportiu han sabut estar a l’alçada en el pla reivindicatiu, demostrant amb una sorollosa xiulada davant del Rei d’Espanya i mentre sonava l’himne espanyol la seva nul·la identificació amb aquests dos símbols i la seva clara voluntat de pertànyer a dues nacions independents del que aquests símbols representen. La presència a la llotja del màxim responsable d’un dels estats (Espanya) que nega a Euskal Herria i Catalunya el dret a tenir les seves pròpies seleccions oficials fou el detonant que motivà la protesta.
2. Entenem que, malgrat l’intent manipulador de la televisió espanyola, la reivindicació d’ “una nació, una selecció” ha traspassat fronteres. Ara, només cal que els organismes internacionals competents en prenguin nota i tinguin present la clara voluntat d’ambdues nacions i de les seves respectives aficions.
3. Ens alegrem del comportament exemplar d’ambdues aficions dins i fora de l’estadi. Felicitem també ambdós equips i ens comprometem a seguir treballant per l’oficialitat a nivell internacional de les nostres seleccions.
Mentre la caverna mediàtica espanyola encara no havia pait l’èxit de la xiulada, la felicitació encara els deixa més descol·locats, poc acostumats com estan a accions contundents i d’aquestes dimensions. “No només no rectifiquen, sinó que treuen pit”, afirmen sorpresos que hi hagi catalans que no demanem perdó als espanyols. A més, en mostra d’agraiment el president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, publicava ahir dissabte un article al diari Gara Ekerrik asko ESAIT; eskerrik asko Euskal Herria, que també podeu llegir traduit al català.
I per acabar-ho d’adobar tot, alguns anuncien que pretenen posar una querella criminal contra ESAIT i Catalunya Acció per ultratge contra la nació espanyola. No saben, pobres il·lusos, com deia en Lluri des del seu bloc el passat 14 d’abril en commemoració de la República catalana proclamada per Macià el 1931, que aquesta creença que tenen en una suposada única i gran nació espanyola que només està en la seva imaginació, en realitat, no ha existit mai, ni mai existirà.
La xiulada a l’himne espanyol del passat dimecres a València no ha estat un fet aïllat a la història del barcelonisme. El 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, els aficionats del Barça van xiular majoritàriament la Marcha Real en un partit amistós davant el Júpiter, què era també un partit d’homenatge a l’Orfeó Català. L’antic camp de les Corts estava ple amb 12.000 espectadors.
A la mitja part del partit, la banda de música de l’esquadra anglesa va interpretar l’himne espanyol. L’esbroncada va ser general. Tot seguit, i entre aplaudiments, els anglesos van tocar el God save the king.
Arran de la polèmica per la xiualada a l’himne espanyol, el comandant de seguretat, Justo Conde, va realitzar un informe on demanava la “clausura o disolución definitiva de dicha entidad (FC Barcelona” i “la expulsión del territorio nacional del Sr. Gamper”. A l’informe es destacava que el FC Barcelona “ha dado pruebas constantes de su desafecto a España, cuya responsabilidad por estos hechos alcanza de lleno a quien la preside ya que al no corregirlos o evitarlos con la autoridad que indudablemente le da su cargo dentro de ella, es que se hace solidario con los mismos”.
El 24 de juny de 1925, el governador civil de Barcelona, Jaime Milans del Bosch, va decidir “haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de seis meses el funcionamiento de esa Sociedad (FC Barcelona), no pudiendo durante dicho tiempo dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal asociación ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad”.
El Barça no va tornar a jugar fins al 25 de desembre. Els blaugrana es van imposar per 2-0 al First de Viena. Però Gamper va haver marxar a Suïssa a causa de la pressió del règim dictatorial. Tot i que va tornar a Barcelona, ja no va presidir més el club i al 1930 va morir.
En una altra final entre el Barça i l’Athletic Club, com la de València aquest passat dimecres, els seguidors barcelonistes i biscains també van xiular l’himne espanyol de manera massiva. La final de Copa de 1984, disputada el 5 de maig, va tenir en els prolegòmens una xiulada com la de Mestalla en el moment que el Rei va entrar a la llotja del Bernabéu i mentre sonava la Marcha Real.
per e-noticies
El Castell de Montjuïc forma part de la memòria de Barcelona i de Catalunya. Ha estat l’escenari de múltiples esdeveniments de cabdal importància que han determinat la nostra història, sovint en represàlia a la lliure expressió ciutadana en favor de la democràcia i la llibertat. Des d’allà el General Espartero va bombardejar Barcelona, es va reprimir la revolta de la Setmana Tràgica, i va ser escenari de l’afusellament de personatges cabdals en la lluita per la justícia i les llibertats democràtiques al llarg del segle XX, entre elles el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, i el president de la Generalitat Republicana, Lluís Companys.
Després d’anys de reivindicació ciutadana, el govern de l’Estat ha iniciat un procés per la cessió del Castell. Ara bé, de la mateixa manera que en època franquista és va cedir la gestió del recinte de manera condicionada a la instal·lació del Museu Militar, de nou la història sembla repetir-se. Ja no hi haurà Museu Militar, però hi haurà per decret del govern central un Centre Internacional de la Pau amb representació directa del Ministeri de Defensa. Si l’Ajuntament de Barcelona decidís canviar aquest ús, la titularitat del Castell tornaria al govern central. D’aquesta manera la cessió és, doncs, condicionada, i malgrat el reiterat compromís de Barcelona en favor de la pau, i de fer del futur del Castell un referent del diàleg que superi la seva trajectòria repressiva, el govern de l’Estat imposa un altre cop la presència de l’Exèrcit mitjançant la participació del Ministeri de Defensa a l’ens gestor del Centre de la Pau que s’hi ha de crear.
El Castell ha de ser retornat a la ciutat i a les institucions catalanes com a signe de normalitat democràtica, sense imposicions i sense condicions. Han de ser aquestes, en tant que representants de la ciutadania, i juntament a la societat civil, les que n’han de ser destinatàries i protagonistes. És per això, i perquè no oblidem la nostra història, que no podem acceptar la presència de l’Exèrcit al Castell, i menys encara quan es tracta d’una condició del Govern de l’Estat perquè la ciutat pugui recuperar-lo. Davant d’això, l’Ajuntament de Barcelona ha de liderar la ciutat, en tant que capital de Catalunya, i en tant que representant dels barcelonins i barcelonines. Només exercint aquest lideratge podrà decidir sobre el futur del Castell, i així, evitar claudicar davant la proposta del Govern central, que contradiu el sentir dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona.
Al segle XXI és més necessari que mai un canvi de paradigma. L’aposta per la pau de la ciutadania de Barcelona no pot passar per la submissió a l’exèrcit, ni per les renúncies davant les imposicions del govern central. El Castell de Montjuïc és patrimoni de la ciutat, que de manera irrevocable ha manifestat el seu compromís amb la pau al llarg de la història. És per això que ha de ser la ciutat de Barcelona, el seu govern i els seus habitants qui tinguin potestat per decidir quins han de ser els usos del Castell. Som nosaltres, barcelonins i barcelonines, qui hem de liderar la posada en marxa d’aquest recinte per fer-ne un referent de la cultura de la pau, i així deixar enrere els episodis de repressió endegats des del Castell per iniciar una etapa d’entesa, de diàleg i de trobada de totes les veus que volen un futur basat en la justícia, la pau i la llibertat per persones i pobles.
Amb motiu de la final de Copa que disputaran el F.C. Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao el proper dia 13 de maig a València (Catalunya del Sud), CATALUNYA ACCIÓ i ESAIT donaran a conèixer un manifest reivindicatiu per la oficialitat de les seleccions esportives basques i catalanes, i faran una crida a les aficions de Catalunya i Euskal Herria per tal que el mateix dia de la final mostrin les ànsies de llibertat de les seves respectives nacions.
Hi Intervindran:
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció
Endika Guarrotxena, membre d’ESAIT, exjugador de l’Athletic de Bilbao i autor del gol de la final del 1984
Martxel Toledo, Coordinador d’ESAIT
CONFERÈNCIA DE PREMSA: PARTIT FINAL COPA F.C. BARCELONA – ATHLETIC BILBAO
Convoca: ESAIT (Plataforma Pro Seleccions Basques) i Catalunya Acció
Día: Dilluns 11 de maig del 2009
Hora: 12h
Lloc: Centre Internacional de Premsa – Rbla. Catalunya, 10 1er – 08007 Barcelona
N.de la R.
En la lluita de David contra Gol.liat sempre cal tenir un roc a la faixa. Creiem que en aquesta ocasió la intervenció de Catalunya Acció és d’allò més oportuna. Això és el que cal : actuar en el moment oportú. Endavant!
EL MANIFEST
Con motivo de la final entre el Athletic y Barça, ESAIT ha ofrecido una rueda de prensa en Bailbao donde Endika Guarrotxena y Ritxi Mendiguren han leído este comunicado: Ante la final de la Copa del Rey que se jugará el día 13 de Mayo en Valencia entre los equipos de fútbol del Barça y Athletic, queremos manifestar lo siguiente:
1)Catalunya y Euskal Herria son naciones con derecho a tener selecciones deportivas propias, para competir oficialmente en campeonatos internacionales”
2)Los estados francés y español impiden ejercitar a Catalunya y a Euskal Herria la soberanía deportiva que como naciones les corresponde.
3)Reivindicamos nuevamente el derecho que, en general les corresponde a todos los deportistas catalanes y vascos, y en esta ocasión, en particular, a los futbolistas de ambas nacionalidades, a optar, en igualdad de condiciones, por su propia selección a la hora de participar en eventos internacionales.
4)En el marco de la final de la Copa del Rey, teniendo en cuenta que será presidida por el máximo representante del estado español, hacemos un llamamiento a las aficiones del Barça y del Athletic para que conviertan dicha final en un marco de reivindicación, y concretamente para que, aprovechando la difusión del himno oficial de uno de los estados que impiden a nuestras naciones ser oficiales, den la espalda y manifiesten ruidosamente su disconformidad hacia la política de negación del estado español en torno a esta cuestión.
5)Animamos a las aficiones vasca y catalana a que disfruten de la final de la Copa, apoyando a sus equipos con deportividad y sana rivalidad. *Anexo. Con motivo de esta final, ESAIT llevará a las calles de Bilbo la reivindicación de la oficialidad de la selección de Euskal Herria. GORA EUSKAL HERRIA¡¡ VISCA CATALUNYA ¡¡ Bilbo, a 7 de Mayo del 2009
Informa: CATALUNYA ACCIÓ I ESAIT.ORG
PROU DE CALLAR !!!
Hem de recular fins a la darreria de 2005. Enmig de la rebaixa que començava a experimentar el projecte d’Estatut sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre d’aquell any, diverses entitats comencen a bastir una resposta unitària amb vista a reclamar el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur. Aquell neguit va desembocar en la famosa mobilització del 18 de febrer de 2006, quan les 700 associacions i entitats cíviques agrupades en una incipient Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) van atreure mig milió de persones a Barcelona sota el lema «Som una nació i tenim el dret de decidir».
Per primera vegada en molts anys, un ampli espectre social coincidia en la necessitat de reivindicar Catalunya com a subjecte polític a qui li correspon el dret a determinar el seu futur col·lectiu. Una exigència que el nou Estatut semblava ignorar camí de La Moncloa, on va acabar perdent pistonada a través de l’acord entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero. Així van palesar-ho Economistes pel No, Sobiranistes pel No, Blocaires pel No i altres grups crítics amb els dèficits que oferia l’Estatut pactat pel líder de CiU i el president del Govern central, aprovat finalment per les Corts generals al maig de 2006 i referendat pel poble català el 18 de juny d’aquell any.
Tot aquest malestar provocaria la irrupció de desenes de plataformes que, d’aleshores ençà, insisteixen a situar la sobirania en l’eix de les seves reivindicacions. Tant per motius socioeconòmics (el col·lapse en les infraestructures va derivar en la massiva marxa de l’1 de desembre de 2006 amb el lema «Som una nació i diem prou: tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures») com també pel destig de reafirmar que Catalunya, en tant que subjecte de drets, ha de ser consultada sobre el seu futur
EL DRET DEDECIDIR, AL PARLAMENT
La presentació d’una ILP que sol·licita la convocatòria d’un referèndum d’independència posa damunt la taula l’activitat de les plataformes sobiranistes
El debat sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya està prenent una nova embranzida tant a la societat civil com entre la classe política del país, empès per la conjuntura política marcada per l’alentiment en el desenvolupament de l’Estatut, l’encallada negociació del nou finançament amb el Govern central i l’espasa de Damocles que suposa la resolució pendent del Tribunal Constitucional del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular sobre el text estatutari. En els darrers temps, sorgeixen com a bolets plataformes i iniciatives ciutadanes que intenten realimentar el debat públic i polític sobre el dret de decidir dels catalans, amb diversos graus d’intensitat que fluctuen entre l’aprofundiment sobiranista i la ruputura frontal amb l’actual Estat espanyol.
Els partits polítics de l’àmbit nacionalista, els seus laboratoris d’idees i els seus intel·lectuals més o menys orgànics fan bullir propostes i fulls de ruta més o menys imaginatius. Joan Carretero, dissident crític que acaba d’abandonar ERC, proposava en el seu ja famós article a l’Avui de fa tres setmanes que en el panorama polític català sorgeixi «una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya». Josep-Lluís Carod-Rovira, fa dos anys, quan encara era president d’ERC, llançava la proposta de l’Horitzó 2014, que plantejava un no del tot definit «salt qualitatiu en la sobirania» pensant en el tercer centenari de la ocupació borbònica del país i que, al final, ha quedat en no-res.
Però, malgrat tot, aquesta ebullició, continua topant amb un marc legal marcat per la Constitució Epanyola i l’actual Estatut, que estableixen un blindatge molt ferri a un eventual pronunciament de la ciutadania catalana sobre els límits de la seva sobirania i autogovern. L’Estatut aprovat en referèndum el juliol de 2006 continua assumint l’enquadrament de Catalunya en el marc Constitucional de l’Estat espanyol com a base del seu autogovern –«Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d’un Estat que reconeix i respecta la diversitat d’identitats dels pobles d’Espanya» es diu en el títol preliminar– però ni tant sols en aquest títol preliminar es fa cap esment al dret de la ciutadania catalana a decidir democràticament el seu futur, tal com havia proclamat dos cops el Parlament durant l’etapa democràtica, el 1989 i el 1998.
Informa: EL TRIANGLE.EU
El bisbe de Solsona, Jaume Traserras, realitza en el proper número de maig de la revista Solc, publicació oficial del bisbat, una crida als catalans perquè surtin al carrer a defensar el finançament, segons ha pogut saber Elsingulardigital.
“Cal demanar amb urgència un bon finançament per a Catalunya. I si els poders públics no sóc capaços d’arribar a un pacte final satisfactori, potser tornarà a ser hora que la societat civil del país hi digui la seva al carrer”, secriu monsenyor Traserra.
El bisbe també considera la importància del valor de la solidaritat, però, en aquest cas assegura que també cal tenir en compte la justícia. “És de justícia saldar el deute històric de l’Estat espanyol amb Catalunya. I també és de justícia que no es torni a penalitzar Catalunya amb la intensitat que se la penalitza argumentant criteris de solidaritat”, escriu.
I afegeix trencant l’argumentari estatal: “La solidaritat és un valor, sí. Però no és un valor en si mateixa perquè empobrir un col•lectiu de ciutadans argumentant criteris d’equiparació intercomunitaris és una injustícia.
Elogis a Castells, acusacions al PSC
Finalment, Traserra no estalvia elogis vers la tasca negociadora del conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells, de qui destaca el seu “treball pacient i acurat”. “Avui per avui, Castells és l’home que més detalladament coneix quins són els interessos del país des d’una perspectiva financera i, per tant, el millor home per defensar-nos a Madrid”.
Però segons el bisbe de Solsona el pitjor enemic del conseller és el seu propi partit perquè el PSC “satèl•lit del PSOE” no li deixen el marge de maniobra sota mínims amb qüestions fonamentals com el dret de Catalunya a tenir una relació bilateral amb l’Estat i no condicionada pels tractes que Madrid pugui fer amb la resta de comunitats”.
Informa: EL SINGULAR DIGITAL.CAT
Por César Arrondo
El 26 de abril se cumplirá el 72 aniversario del bombardeo que la aviación de la Alemania nazi realizó sobre la ciudad vasca de Gernika, que la destruyó en un 70 %, quedando solamente en pie el edificio de la estación de trenes y la Casa de Juntas. Según las estadísticas del gobierno vasco, las víctimas fueron 1.654, mientras que el informe oficial emitido por el gobierno franquista da cuenta solamente de unos 12 decesos.
Como todos los lunes, en la Villa de Gernika se realizaba la tradicional feria del mercado, a la cual, concurrían una gran cantidad de aldeanos de la región, con el fin de efectivizar la comercialización de sus productos.
Cerca de las 16 horas, cuando la feria se encontraba a pleno funcionamiento, comenzaron a replicar las campanas de las iglesias para alertar a los habitantes de la Villa sobre un posible bombardeo aéreo. La gente corrió hacia los refugios, mientras un avión Heinkel III descargaba seis bombas sobre la ciudad. Luego de un breve intervalo, unos 53 aviones Junker sobrevolarán la Villa con el fin de cumplir con el genocidio planeado. En esta segunda etapa del bombardeo, se calcula que fueron arrojaron sobre Gernika unas 50 toneladas de explosivos destruyéndola e incendiándola casi en su totalidad. A continuación, otro grupo de aviones Heinkel ametrallaba a la población civil que intentaba ponerse a salvo del horror, al verse en medio de una ciudad en llamas.
¿Por qué Gernika? Una primera reflexión nos llevaría a la conclusión de que la ciudad de Gernika forma parte del área de resistencia republicana del norte, la cual intentaba penosamente contener el avance de los insurgentes fascistas que se habían levantado en el norte de África en junio de 1936, al mando de Francisco Franco. Pero indudablemente la elección de Gernika no fue al azar, sino que la operación tuvo como objetivo principal minar la moral de los gudaris y de un pueblo aguerrido y patriota, porque Gernika constituye uno de los símbolos más preciados de los vascos, por su legendario roble, que representa la tenacidad y firmeza su pueblo.
El reconocido pintor Picasso inmortalizó al poco tiempo de ocurrido este hecho desgraciado para la humanidad, con su famoso cuadro “Gernika”. Debemos mantener la memoria activa, sobre le genocidio ocurrido en Guernica en el año 1937, tomar plena conciencia de las consecuencias que acarrean el horror y las prácticas violentas, y comenzar a transitar caminos que conduzcan hacia la paz definitiva.
Los símbolos como el “Roble de Gernika” constituyen una referencia, y quizás este 72 aniversario del genocidio constituya una buena oportunidad para comenzar a tejer los mimbres necesarios entre la militancia abertzale, con el fin de lograr materializar los objetivos soberanistas de la nación vasca.
Espanya, una pedra fermada al coll dels Països Catalans en temps de crisi
http://www.periodistadigital.com
The Economist: “España no puede hacer mucho para cambiar los estereotipos de toros y flamenco”
13.04.09 | 20:57. Archivado en Termómetro
(PD).- La economía española y sus empresas vuelven a la prensa económica internacional, esta vez de mano de The Economist, uno de los semanarios que más atención ha prestado a la evolución de la crisis en España. Si en septiembre hablaba de España recordando la historia del cerdo que creía que podía volar, en noviembre se refería al fin de fiesta en la economía española al tiempo que alababa el sistema bancario español como un buen método para evitar la crisis.
En su artículo de esta semana, Big in America?, The Economist subraya las dificultades que tendrán las empresas españolas para triunfar en EE UU y desprenderse de ciertos tópicos y asegura que parece “un poco ambicioso” pretender que en aquel país se reconozca el valor tecnológico de las compañías españolas.
Todo esto viene a raíz de la campaña Made in/ by Spain presentada por los Príncipes de Asturias a mediados de abril en Nueva York. El proyecto trata de dar a conocer a las empresas españolas y de que aprovechen su potencial para conseguir una parte de los 317.000 millones de dólares que pretende gastar la administración estadounidense en infraestructuras y energías renovables, dos de los fuertes de la industria española.
The Economist subraya el “escepticismo” que a su juicio existe en el empresariado español sobre las posibilidades de que esta campaña sirva para cambiar “los estereotipos de toros y flamenco” sobre los que asegura, “no se puede hacer mucho”.
La publicación británica pondera a empresas españolas como Iberdrola, Ferrovial o ACS, pero avisa de las pocas posibilidades que tienen de beneficiarse de los planes del gobierno de Barack Obama y, sobre todo, de la poca repercusión que eso tendría en la economía española, porque los trabajos serán para estadounidenses, los impuestos para EE UU y los beneficios para los accionistas. Además, aunque hay empresas que estarán “felices” de ser representadas por el Gobierno, otras “prefieren ser vistas como firmas globales”, asegura el semanario.
Catalans reaccionem ( Carpe diem) 