You are currently browsing the category archive for the ‘Personal’ category.

[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l’Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]

Esquerra, partit conservadorDurant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d’esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d’entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d’aquesta llibertat. No m’interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d’esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d’Esquerra em diuen que les coses són justament a l’inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s’esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l’infant.

Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l’únic, n’hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d’esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s’ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D’un partit d’esquerres se n’espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l’acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d’una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l’amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d’una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d’anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l’espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l’amo ha cobert de privilegis no s’allibera mai. És un captiu vocacional que l’únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l’amo li dóna a l’esquena.

El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d’inventar. Sort en té que sempre hi són amb l’esguard amatent per reprovar el més mínim gest d’autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. “Política social de la presó”, en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l’alcaid l’ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.

Jo, esforçant-m’hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s’amagui darrere el nom d’Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M’agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M’agrada la gent que no es ven ni s’agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s’arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Anuncis

Víctor Alexandre

L’article de Víctor Alexandre no publicat pel diari Avui ha provocat l’aparició de dos grups a Facebook, un de suport a l’escriptor on s’exigeix “no a la censura al diari Avui!” i un segon on es demana “No a la censura al bloc del Víctor Alexandre!“. El primer grup, creat per Joan Josep Demir i que ja compta amb 70 membres, vol “manifestar el nostre suport a en Víctor Alexandre arran de la prohibició d’un article seu al diari Avui”.

“És del tot inadmissible que l’Avui, al que molts considerem el nostre diari nacional, prohibeixi l’expressió a un escriptor del compromís d’en Víctor Alexandre, un dels màxims referents de l’independentisme català”, denuncien, a més d’afegir que “si fins ara ja ens sobtava que en Víctor Alexandre no tingués lloc a l’Avui, ara ens decep terriblement saber que hi està expressament prohibit”.

“L’opinió que en Víctor Alexandre expressa en aquest article la compartim milers de catalans (entre ells, compradors i subscriptors de l’Avui). Per això, condemnem rotundament aquesta censura i exigim una rectificació per part del diari”, conclouen els partidaris de l’escriptor.

Un segon grup, però, critica una presumpta “censura” al bloc de l’escriptor. Aquest grup, creat per Joan Ignasi Garcia i que compta amb 5 membres, explica que “no critiquem el senyor Alexandre pel seu independentisme ni per les seves idees en general, que són totalment legítimes i compartides per molts, però creiem que aquest grup és necessari donat el tarannà d’aquest personatge”.

D’altra banda, Víctor Alexandre ha penjat en el seu web “el correu electrònic en què el cap d’opinió de l’Avui, anuncia la publicació de l’article que, cinc dies després, és censurat per Toni Cruanyes, director en funcions del diari”.

Podria començar per reconèixer que el sistema de finançament acordat aquest cap de setmana via telefònica és bo. De fet és millor que l’anterior: només faltaria que després del que ha durat el part, que el nou sistema de finançament fora pitjor que l’anterior; de fet això només serien capaços de vendre-ho les esquerres.

Qualsevol sistema de finançament de les Comunitats Autònomes que les permeti disposar de més recursos, serà bo, altra cosa és que sigui el més convenient o no. Resulta difícil, per no dir impossible intentar convèncer ningú, que un nou sistema de finançament, que t’atorga més recursos no sigui bo.

Us proposo un exercici: preneu la vostra darrera declaració de la renda, determineu el que heu acabat pagant durant l’any 2008 a la hisenda pública, ja sigui catalana o no, i a continuació plantegeu-vos si els serveis que rebeu són adequats a l’impost sobre la renda que pagueu (tingueu en compte que a més de la renda, pagueu IVA, a Catalunya successions i donacions, actes jurídics documentats, i societats). Si el resultat és que pagueu més del que rebeu, haureu arribat a la conclusió de que teniu un dèficit fiscal amb l’Estat (Catalunya també és Estat), i això, en teoria, us legitima a demanar un millor finançament. A partir d’aquí, si a final de mes no podeu pagar la hipoteca, sempre podreu al·legar el problema que us representa el dèficit fiscal  que arrossegueu; si aneu de vacances al Carib (o obriu una delegació a Nova York) sempre podreu dir que el cost que representa és insignificant, comparat amb els viatges de … qualsevol polític del Govern; si doneu diners per què facin escoles a la França Sud (altres n’hi diuen Catalunya nord), o als indígenes equatorians, encara que els vostres fills hagin d’anar a barracons, sempre els podeu explicar, que sou espoliats per l’Estat.

No cal que us plantegeu la creació de Comissions bilaterals estatutàries, ni Consells de Polítiques Fiscals i Financeres, ni Lleis Orgàniques, es tant senzill com agafar el telèfon i negociar amb algú, preferiblement que necessiti el vostre vot, o el de la vostra família, i amb capacitat sobre la hisenda pública, per tal que us redueixi el dèficit fiscal.

Ara bé, tot això té varis problemes: el primer, segurament és el menys rellevant, i és que passa amb allò que expliquen a les universitats de l’efecte redistributiu dels impostos; el segon, que si la teva actitud és la mateixa que la de la resta de conciutadans, i es clar, tontos no són, els números no quadren, i algú ho haurà de pagar, i el més probable és que siguis tu mateix; i el tercer, si accedeixen als teus desitjos, se t’han acabat les excuses, i si no administres bé els teus recursos, la responsabilitat comença a deixar ser cosa dels altres, per començar a ser cosa teva.

I aquest sí que és un problema i gros: tots aquells que acostumen a girar el cap, quan els ciutadans exigeixen responsabilitat als seus governants, haurien de començar a plantejar-se, quina és la seva responsabilitat, i potser també, a assumir-la. Ja aniria sent hora.

Per Santi R.

Per Antonio Galeote

Bé, ja ha acabat aquesta interminable comèdia del finançament. Com és habitual en aquests casos, tothom ha guanyat: el Govern central, el Govern de Catalunya, el PSOE, el PSC, Esquerra …

El problema, considerant les coses en els seus justos termes, és que en aquest assumpte una meitat dels que parlen no saben el que estan dient, i l’altra meitat està enganyant als ciutadans.

Una dada. El Govern central diu que ha posat una quantitat addicional de 11.000 milions d’euros, cosa que ningú ha desmentit. Tanmateix, si se sumen les cantiidades que cada autonomia diu que rebrà, surten uns 19.000 milions, més o menys.

Sembla que va ser un torero el que va dir allò de que “el que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible”. Doncs això, estem davant d’això, estem davant la quadratura del cercle, o alguna cosa semblant.

En aquest assumpte del finançament es pot establir un marc general, un esquema, un sistema. El que és impossible és parlar de xifres concretes, perquè tot depèn de l’evolució de l’economia, que marca les recaptacions tributàries en què es fonamenta aquest sistema.

Malgrat tot, tothom dóna les seves xifres, en una divertida comèdia que, de fet, està cansant bastant als qui -per obligació, en la majoria dels casos -estan seguint amb una mica d’atenció aquest procés.

La comèdia, en qualsevol cas, és divertida. Especialment destacable és la interpretació dels dirigents d’Esquerra, un model de l’art dramàtic en la seva versió de la comèdia bufa. La Generalitat hauria de concedir a aquests dirigents el premi nacional de teatre, o alguna cosa així.

Fins i tot algú tan aparentment sensat com el conseller d’Economia de la Generalitat, Antoni Castells, al final s’ha animat i s’ha convertit també en actor. La veritat és que no ha quedat molt convicente, però voluntat no li ha faltat.

El dolent de la pel lícula ha estat Artur Mas. Encara no està clar si li han assignat aquest paper o si ho ha agafat ell per voluntat pròpia. En qualsevol cas, ha quedat fatal. Molt lluny de la professionalitat interpretativa dels dirigents d’Esquerra.

Hi ha hagut més. Més intèrprets. Sindicats, patronals, cambres de comerç… En fi, una llarga llista de figurants que s’han apuntat a darrera hora a veure què treuen, a veure què cau. Però en aquesta comèdia són actors secundaris, sense paper important.

Però, després de tot, aquí la gran protagonista ha estat Catalunya. Una Catalunya que, com no és capaç de trencar amb l’Estat, interpreta aquestes comèdies de baixa calitat. Després, a fer de ploramiques, com sempre. Si no li agrada, que es vafi. Hi ha un concepte que es diu independència. Però això és massa, no?

comunicat de premsa que ahir dilluns Reagrupament va trametre a tots els mitjans de comunicació amb la nostra posició i valoració en relació a l’acord de finançament.


Davant el nou sistema de finançament pactat entre el govern espanyol i les comunitats autònomes, Reagrupament vol denunciar l’entusiasme frívol amb que des de Catalunya s’ha rebut aquest acord. El nou model, lluny de la propaganda triomfalista que alguns venen, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política de l’Estat i incompleix de manera flagrant alguns dels preceptes de l’Estatut. Reagrupament també lamenta que el debat sobre el sistema es faci des del reconeixement de l’autoritat de l’Estat a cobrar els impostos dels catalans i les catalanes i a decidir unilateralment quina part retorna.

És per tot això que Reagrupament denuncia que l’acord de finançament:

· No suposa un canvi de model. La ministra Salgado ha reconegut que les bases del sistema són les mateixes que va presentar el ministre Solbes el passat mes de desembre i que van ser rebutjades pels mateixos partits que ara, en un sorprenent canvi de criteri, donen suport.

· Segons aquest model, els diners que hauria de rebre la Generalitat depenen únicament i exclusiva de la quantitat total que el govern espanyol vulgui destinar al conjunt de les comunitats. Fins i tot els 11.000 milions d’euros addicionals al sistema anunciats pel 2012 queden relativitzats quan la mateixa ministra assegura que ‘només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris‘.

· Per tant, les xifres que frívolament alguns avancen des de Catalunya només són una suposició sense garanties que en cap cas han estat confirmades per la ministra d’Economia.

· El nou sistema també està dissenyat perquè res no canviï. És injust i insolidari amb Catalunya. Els diners que rebrà cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos que s’ajustarà amb tres fons diferents. L’esperit d’aquests fons permetrà retallar per una banda el que la Generalitat obtingui per una altra.

· No garanteix el principi d’ordinalitat. Cap territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l’aplicació del nou model. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya perdrà posicions després de l’aplicació dels diferents fons del model.

· El sistema no és transparent. Les condicions que ha de complir un territori per ser beneficiari del sistema han de ser conegudes i quantificables.

Amb el nou model, en canvi, comunitats com l’Aragó o la Rioja -amb un PIB per habitant superior a la mitjana estatal-, rebran més diners del que paguen d’impostos. El finançament acordat, per tant, només servirà perquè tothom es mantinguin com estava i evitar un conflicte polític territorial perpetuant l’espoli fiscal de Catalunya.

·  No hi ha cap limitació quantitativa. La contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per evitar que es perjudiqui el seu desenvolupament. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia de que es redueixi. La Generalitat, doncs, accepta perpeturar l’espoli fiscal dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, que després d’aquest acord de finançament serà d’uns 2.500 a l’any euros per persona.

13 de juliol de 2009

REAGRUPAMENT
http://www.reagrupament.cat

“No veig cap altra opció que la independència per no haver d’anar a pactar les escorrialles cada dos per tres i aguantar que ens insultin quan anem a demanar el que és de Catalunya”. Ho ha dit Joan Carretero, el dissident d’ERC que va crear el grup Reagrupament, que també ha parlat de “demanar caritat”.

De fet, és irrellevant qui digi això. La realitat és que, el digui qui el digui, té raó, que aquestes paraules reflecteixen perfectament l’episodi que, cada cert temps, protagonitzen els representants de la Generalitat de Catalunya per negociar la renovació de les quantitats econòmiques que rep de l’administració central.

Aquesta vegada, la negociació ha durat més del previst. Portem ja un any amb aquest lamentable espectacle que consisteix en que els representants de Catalunya reclamin constantment ajuda als catalans per demanar almoina al Govern central, al Govern espanyol.

És necessària aquesta humiliació pública d’uns representants repetidament menyspreats pel poder central, que es nega a donar-los una almoina fins que accedeixin a ser uns bons nois? És realment necessari aquest degradant espectacle?

Potser, sí. Potser, cal aconseguir de qualsevol manera els recursos per que l’administració de Catalunya i els serveis públics catalans puguin seguir funcionant adequadament. Potser calgui agrair a aquests representants de Catalunya i dels catalans que, cada cert temps -aquesta vegada portem un any-, acceptin de forma estoica aquesta humiliació.

Potser, en nom del pragmatisme hagi d’acceptar aquesta vergonyant situació. Però, potser, cal fer d’altres consideracions, d’altres valoracions. Potser, cal tenir en compte d’altres qüestions. Potser, de vegades el pragmatisme hagi de ser rebutjat.

Perquè, ¿on queda la dignitat? Cal tirar la dignitat per la finestra del pragmatisme perquè el poder concedeixi les seves almoines? ¿Cal suportar tota aquesta humiliació i rebre impassibles tot aquest menyspreu en nom del pragmatisme?

Probablement, ha arribat el moment de dir que no. Probablement, ha arribat el moment de retirar-se, per mantenir la dignitat, i que facin el que vulguin. És cert que la dignitat no es menja, però, val la pena poder menjar pagant el preu de la humiliació?

S’ha arribat a un moment en què, en aquest assumpte, el problema ja no és de nacionalisme, ni d’independència, ni de banderes, ni d’himnes. S’ha arribat a un moment en que el problema és només de lucidesa i de dignitat. Ni més ni menys.

Per Antonio Galeote

Pel que he llegit i he escoltat per ràdio divendres, ara arriba el moment de la veritat. Sembla que el tortuós camí del finançament arriba al final. Segurament, aquesta vegada el president espanyol se sortirà amb la seva i hi haurà model el 15 de juliol. No deixava de pensar en el tema mentre anava a l’autobús. M’adonava que ja havia arribat el “moment de la veritat”, aquell en el que tothom fa comèdia i menteix. O millor per tal de no molestar a ningú, no m’agrada ofendre, reconstrueix el seu discurs per adaptar-lo a les circumstàncies i dir que ha guanyat.

He llegit i escoltat el que fins al moment d’escriure això ha s’ha dit i he vist amb claredat que, com tots sabíem, el que proposava l’Estatut no s’acomplirà. M’agradarà, és un dir, veure com els partits del Govern tripartit expliquen aquest resultat als catalans. Segur que veurem actes de funambulisme polític per justificar aquest desori.

El País ens deia que ja està fet, jo me’ls crec. Mentre, amb matisos, els diaris de Catalunya parlaven d’estar a prop, de serrells que manquen, i els membres del Govern també afirmaven coses semblants: que no hi ha acord que encara hi ha diferències però que ens acostem. Es mostren optimistes. De fet, els serrells deuen ser principalment com vendre el resultat als catalans de forma que tothom tingui raó.

Ja m’imagino que el PSC ho explicarà fent un acte de “responsabilitat” i dient-nos totes les virtuts i callant que l’Estatut no s’acomplirà ara perquè és impossible, però que l’any 2813 la cosa ja serà diferent. Que la bilateralitat vol dir que de tant en tant Rodriguez Zapatero i Montilla parlen per telèfon i s’expliquen acudits. El model s’aplicarà, diuen, en cinc anys i no en tres, però que no ens amoïnem, que el model és el que compta. La lletra no ens agradarà gaire, voldran que ens sembli bona, però al final tampoc serà veritat. Un engany més.

El que dirà ICV no serà massa significatiu, no interessa gaire, perquè normalment només fan una mica de comèdia per fer desmarcar-se i demostrar que ells no són el PSC, però a l’hora de la veritat sempre fan el que vol el PSC. A Saura l’haurien de declarar patrimoni de la humanitat. Bé, sent justos no sempre fan el que vol el PSC. En el tema de la Llei d’Educació (LEC) s’han manifestat i votat en contra. A més, i sense que serveixi de precedent, jo coincideixo amb ells en un tema que la LEC avala. Jo també estic en contra de la separació de nens i nenes a les escoles. Matisaré que a certes edats el nivell de maduresa no és el mateix i que això pot dificultar algunes coses, però malgrat tot penso que els avantatges superen els inconvenients. Una concessió a l’Opus Dei. Sant Josemaría estarà content.

Bé, tornant al tema. Què farà ERC? No us amagaré que no ho tinc gens clar. De moment han dit no, però cal tenir en compte que un no definitiu seria trencar el Govern. Jo no crec que ara Montilla estigui disposat a endarrerir més el tema. Qui guanyarà? O quina sortida enganyosa vendran per dir que tothom ha guanyat? Estic ben segur que els 3.800 milions que demana ERC no els donarà el govern espanyol, per tant, quines sortides els queden? Dues. Una és fer veure que han aconseguit el que demanaven: No s’ha ultrapassat la línia vermella, que els 3.800 milions vindran, sumarem la part proporcional de les obres que s’han de fer a Madrid per a la seva candidatura Olímpica. Ens toca pagar una part, és just, no? L’altra opció és dir un no de debò i si el PSC no cedeix sortir del Govern. Una papereta per a un partit en crisi. Si diuen si a una cosa que de cap manera satisfà als seus electors perdran bous i esquelles. Si surten del Govern molts militants fidels es quedaran sense feina. Amb tot, no es pot oblidar que pensen que quan més triguin a fer una política pròpia donaran més arguments i força a Reagrupament que lidera Joan Carretero. Finalment es quedaran sense feina igual, per tant, per què no aguantar uns mesos mes?

I CiU? Bé, naturalment la xifra no s’acostarà ni ara ni ho farà d’aquí cinc anys o deu, al que proposa, al que ha dit que era innegociable, 5.000 milions, per tant res de res. El crit al cel. Ara, però, em pregunto com es pot demanar el que es demana i no votar en contra a Madrid en relació al sostre pressupostari per al 2010? Pretenen que els diners surtin de rebaixar els diners d’altres o de fer apartaments al Parc de Doña Ana? Política ficció.

Del PP no cal ni parlar-ne. Tots sabem el peu que calcen en aquetes coses.

En qualsevol cas, aquest acord certificarà el final avançat de la legislatura. No sé el dia de la mort, però l’agonia, lenta o ràpida, està cantada.

O sigui que preparem-nos per a la batalla. Qualsevol persona normal que s’estimi a Catalunya de debò sap que no queda més que trencar i lluitar per la independència. I això em porta al ja recurrent tema de les estratègies independentistes de cara a les properes eleccions. N’hem parlat molt. Com ho veig? A mi no m’agrada que m’interpretin. No m’agrada gens que imaginin el que no hi ha i diguin que he dit el que no he dit. No em queda doncs altra remei que explicar altre cop la meva posició, cosa que no vol dir que sigui inamovible i que les circumstàncies no em puguin fer modificar algun aspecte. Jo defenso:

1.- Una candidatura única i independentista

2.- Una candidatura constituïda pels grups que ja han manifestat el seu desig de concórrer electoralment: Catalunya Acció (Força Catalunya) i Reagrupament. A més voldria a Sobirania i Justícia, si decideix anar a les eleccions, o als membres d’aquesta associació que vulguin sumar-s’hi, amb les sigles que els plaguin. A banda, a tots aquells que no els agrada Reagrupament ni Catalunya Acció, que volen manifestar-se independents d’aquestes sigles, que venen de CDC, d’UDC o d’ERC i no se sentin còmodes en cap d’aquests grups.

3.- No defenso una candidatura agrupada sota cap de les sigles existents, sinó una aliança estratègica independentista en la que cadascú conservi la seva identitat i que tingui com a única finalitat a curt termini la independència. No cal que ningú perdi el nom ni que es posi sota unes sigles que no vol. Una sola bandera: independència.

4.- El nom de l’aliança i els llocs a les necessàries llistes, després. Primer els acords bàsics. És evident que demano a tots sinceritat i generositat, no abunda en la política, però ara cal perquè per guanyar cal sumar i si sumem, guanyem.

GERMÀ CAPDEVILA

D’un temps ençà, s’està alçant un mur d’Adrià entre Espanya i Catalunya. Son molts els que de manera entusiasta col·loquen cada dia un nou maó que consolida i fa més sòlida la paret divisòria. No us penseu pas que només hi ha catalans fent de paletes, també hi ha espanyols de pura raça que hi afegeixen totxos amb ganes i convicció, tot contribuint a despertar consciències independentistes cada cop que obren la boca.

Entre els paletes espanyols hi ha primeres figures com ara en Jiménez Losantos o en Mayor Oreja, i també l’ex-president José Maria Aznar. La seva conferència d’ahir a la FAES és una peça de col·lecció que us recomano llegir, tot intentant contenir el riure fins al final. No és gens fàcil, però.
Més enllà de les mentides habituals, com ara que la Lei d’Educació de Catalunya “supone erradicar la enseñanza del español de las escuelas”, el que més m’agrada és cercar i trobar els lapsus que s’escapen als que escriuen i revisen els discursos dels personatges públics. Hi ha equips de professionals encarregats de pulir i adornar els textos, però sempre deixen escapar perles que mostren el pensament i la ideologia rere els mots.

Diu l’Aznar al seu discurs que “estamos ante un enorme error, que sobre todo van a pagar muy caro los niños catalanes, y que como siempre pagarán mucho más duro los niños catalanes sin recursos, porque los niños catalanes ricos ya se encargan sus familias de enseñarles castellano debidamente.” Brillant. Ens mostra amb quins catalans es relaciona l’ex-president, els de les zones altes de Barcelona que s’esforcen en parlar aquell castellà tan ple de catalanades com el que es pot llegir cada dia a La Vanguardia.

I la cirereta del pastís. Aznar s’esperava “que el Gobierno de la Nación –que tiene capacidad y legitimidad- reaccionara en defensa de la libertad de los cientos de miles de familias españolas que viven en Cataluña y a las que se niega el derecho a elegir en qué lenguas quieren escolarizar a sus hijos.” Ep, alerta!, que diria en Monegal. Tenim aquí un lapsus que ens mostra de forma transparent que molt endins de la seva consciència, ells saben que els catalans no som espanyols. Aznar no parla de les famílies catalanes que no poden escolaritzar els seus fills en castellà, sinó dels “cientos de miles de familias españolas que viven en Cataluña”. No parla de les més de 2 milions de famílies que hi ha a Catalunya, sinó dels cientos de miles d’espanyoles. No hace falta decir nada más, que diria en Schuster.

Informa: BLOCS

“Es tracta d’una ofensiva que patim (i patirem amb més intensitat) tots els contribuents d’aquest estat, que no som ni ens sentim culturalment i lingüísticament castellans”

FERRAN SUAY

La suspensió cautelar del decret que estableix l’èuscar com a llengua vehicular en l’ensenyament al País Basc és la primera mostra de bel•ligerància obertament antibasca de l’actual govern de la Comunitat Autònoma Basca. Per si de cas l’escenificació burdament hipòcrita de la passada campanya electoral europea havia aconseguit d’enganyar algú, tot fent-li pensar que PP i PSOE són dos partits distints, i fins i tot oposats, ací tenim els senyors López i Basagoiti certificant l’aliança del nacionalisme espanyol més ranci des dels temps de Franco.

I no és un tema que afecte exclusivament els bascos. Es tracta d’una ofensiva que patim (i patirem amb més intensitat) tots els contribuents d’aquest estat, que no som ni ens sentim culturalment i lingüísticament castellans. Sota el lema de la “llibertat per a escollir la llengua de l’ensenyament”, el que reivindiquen realment és el dret d’ignorar la llengua pròpia del territori en què viuen. Els estudis fets (la Generalitat valenciana en té alguns de ben concloents, que es nega a publicar) demostren que els únics sistemes eficaços per tal d’assolir la plena competència en dues llengües cooficials són els d’immersió lingüística en la llengua minorada. L’altra, la llengua dominant, la vertaderament imposada, s’aprèn de totes passades. A banda d’estudiar-la a l’escola, hi ha una aclaparadora abundància de mitjans, que inclou emissores, diaris, publicitat, paisatge lingüístic, etc., que ho garanteix sobradament.

Tot això, però, no els importa gens, perquè l’objectiu de dominar les dues llengües és per a ells només una excusa. No hi tenen cap interès. El que realment pretenen és consolidar la divisió dels ciutadans en dues categories, que potser caldria anomenar –futbolísticament— divisions.

D’una banda estan els ciutadans que opten per una de les dues llengües oficials, concretament pel castellà. Aquests tenen dret a obtenir sempre en la seua llengua, i sense cap necessitat d’atabalar-se per aconseguir-ho: atenció de qualsevol funcionari o servei públic, tota mena d’espectacles públics i privats (cinema, circ, televisions, conferències, cursos oficials o no…), totes les etiquetes de tots els productes que compren, de qualsevol tipus (medecines, aliments, joguines, aparells electrònics…), totes les comunicacions procedents de les institucions europees, o adreçades a aquestes, i una pila més de coses, tan gran que seria massa llarg d’esmentar-les totes. I per si amb això no n’hi ha prou, quan es troben amb un grup de persones que estan parlant entre elles en l’altra llengua oficial, la major part d’aquestes (per no dir que totes) l’abandonaran i passaran a expressar-se en castellà, amb un somriure, i la curiosa sensació que ho estan fent ‘per cortesia’.

Els lectors mateixos poden considerar quants d’aquests drets estan autènticament garantits en el cas dels ciutadans que opten per l’altra llengua oficial: el català, l’èuscar o el gallec. Per posar-ne només un exemple, proveu de portar els vostres fills a veure una pel•lícula: quina oferta n’hi ha en castellà i en català? (si viviu al País Valencià, per exemple, la resposta és ben fàcil: l’oferta en la llengua pròpia és igual a zero). Això sí, a l’hora de pagar les contribucions, no ens fan cap rebaixa. Paguem el mateix, tot i que en rebem molt menys. Si això no és ser de segona divisió, m’haurien d’explicar ben bé, fil per randa, en què consisteix.

Potser a ells els agrada considerar-se i anomenar-se defensors de la llibertat d’escollir. El llenguatge és molt elàstic, i permet tota classe de llicències. El que fan, però, és molt fàcil de descriure: se’n diu castellanisme radical. I consisteix a aplicar la llei de l’embut, de tal manera que el boc ample sempre és al seu costat, i l’estret al nostre. Ells tenen tots els drets, i aquesta –la de drets– és també l’etiqueta que posen als privilegis lingüístics que van adquirir il•legítimament, per la força de les armes, en un temps en què ‘los nacionales’ no necessitaven disfressar-se, com fan ara, de socialistes i populars.

Novembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930  
RESERVES

Premio otorgado por Jonkepa

premio-blog-dorado1

Premi atorgat pel blog Jon Kepa

DNI.cat

Plataforma pel Dret a Decidir

Xarxa apartidista i transversal que treballa per un Estat Català

PageRank

Blog Stats

  • 216,061 hits
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
fco_iniciar_comptador(200);

Què porta més clics

Flickr Photos