You are currently browsing the category archive for the ‘Poesia’ category.
La meva terra és com un infant,
no dóna gràcies, ni mai sap quan
es torna aspra i plena de fang
o verda i plana i et dóna cant.
La meva terra mai no sap quan
anar endarrera, tirar endavant
plena de nafres, plena de sang,
plena de joia i plena de cant.
No té una flama que digui sí,
però una espurna sempre ho vol dir;
no té una flama que digui no,
però té cendra que ho colga tot.
La meva terra sols té caliu
que dorm i dura dintre d’un niu.
La fusta i jo que volem sortir
esperem flama que ens digui sí.
Uns endavant ens volen portar,
espurnes vives en soledat;
altres ens volen sempre aturats,
la cendra pesa sobre els cansats.
Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d’un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.
Tot el que m’heu donat
és un espai de foscor
i el meu anhel
és clar i encès
com el desig que m’empeny a cantar.
No em vull negar cap demà
per una almoina
de llum del passat.
Crec en qui creu en mi
i en la promesa d’un temps
tan lluminós
com els colors
que dibuixen l’arc que em tensa
tant el temps com l’esperança.
No vull cantar i fugir
sóc el que sóc, i la por
mai no em farà
recular un pas
perquè amb les mans em vaig fent el destí.
L’arbre del meu desig
creix allunyat dels horrors
i estimo tant
el seu fullam
que la seva ombra m’acull dia i nit.
Cap vell encís
no m’és precís
per fer que vibrin
els llavis i els dits.
Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.
Cap vent no estimaré
com el gran vent que m’empeny
vers l’horitzó
ple de claror
que jo mateix amb esforç traçaré.
Pobres atribolats
plens de desfici i d'”estrès”
on anireu quan arribareu
al trist enlloc que entre tots heu creat.
Canto i cantant
vaig caminant
que amb la cançó
sempre miro endavant.
Vull somiar
el meu demà
ple de força
i el goig d’estimar.
Marti Pol
Us aconsello que feu la pregària, com a mínim, tres cops al dia, i si, a més a més, l’adrecem a la Moreneta, que últimament tot ens ho concedeix, segur ens escolta i ens hi dóna un cop de mà.
Mare de Déu mitjancera,
feu que tots els catalans,
tant polítics com votants,
tinguem molta més trempera.
I que a les properes eleccions
el Pesoe i el Pepé
perdin tots els seus escons
o quasi tots, pel nostre bé.
A Madrid, els aeroports.
I els papers, a Salamanca.
I si aquí no ens fotem forts
no tindrem ni la Petanca.
A Madrid, els cinturons
i autopistes gratuïtes.
Aquí paga per collons,
que qui es queixa és victimista.
Damunt dels Cirera i Montilla
hi ha l’Aznar i el Zapatero:
un falangista al capdavall
i un aspirant a torero.
Estem cecs si no veiem
que ens estafen cada dia
i si a més va i els votem,
som masoques, jo et diria.
Mig milió de signatures
reclamaven seleccions.
¿Catalanes? ¡Mano dura!
¡Viva España y de las JONS!
Aquí estem cosits a impostos
i allà tenen subvencions.
Ens munyeixen ben ansiosos,
ens expremen fins al fons.
I menteixen i ens insulten
Razón, COPE i ABC.
Si a Madrid així s’ho munten
no hi tindrem mai res a fer.
I a l’Espanya imperialista,
la que ens buida la cartera,
per si ens queda poca vista
han fet una gran bandera.
L’any 2009 en fa més de trenta
que esperem tornar a ser grans.
Mare de Déu de l’Empenta,
empenyeu els catalans!
AQUESTA ORACIÓ HA DE FER 7 VOLTES AL MÓN. FES-NE 7 CÒPIES I ENVIA-LES PER CORREU CONVENCIONAL O ELECTRÒNIC ABANS DE 7 DIES.
NO ENVIÏS DINERS. JA N’ENVIES PROU A MADRID AMB L’IRPF, L’IVA, L’IBI, L’IMPOST DE SOCIETATS I ELS IMPOSTOS ESPECIALS. PENSA UN DESIG I, SI NO FAS EL PRÉSSEC, LA MARE DE DÉU DE L’EMPENTA TE’L CONCEDIRÀ UN DIA O ALTRE.
EXEMPLES DE DESITJOS PER ALS DESORIENTATS: UN AEROPORT COM DÉU MANA; AUTOVIES/AUTOPISTES FINANÇADES PEL MATEIX ESTAT QUE FINANCEM NOSALTRES; SELECCIONS NACIONALS CATALANES; TGV CONNECTAT AMB EUROPA; EL RETORN DELS DOCUMENTS ROBATS A CATALUNYA I ARA EMMAGATZEMATS A SALAMANCA; EL RECONEIXEMENT DEL NOSTRE DRET A L’AUTODETERMINACIÓ; UN CLAU INTERESSANT ( i per què no?), ETC., ETC.
X. BLANCAFORT, VETERINARI, NO VA FER CAS DE LA CADENA, I SE LI VA APARÈIXER L’AZNAR CANTANT EL ‘CARA AL SOL’.
P. VILLANUEVA, AGENT D’ASSEGURANCES, VA TRENCAR LA CADENA, I VA HAVER DE VEURE LA SÈRIE COMPLETA DE ‘CINE DE BARRIO’ AMB LA CARMEN SEVILLA AL COSTAT.
N. PONS, ACTRIU, HO VA DEIXAR A MITGES, I SE LI VA ATRAVESSAR UNA ESCUDELLA DUBTOSA. PENEDIDA, VA COMPLETAR LA CADENA I DE SEGUIDA VA TROBAR UN MARIT EX-CONSELLER D’OBRES PÚBIQUES.
E. AMETLLA, ECONOMISTA, VA LLENÇAR L’E-MAIL A LA PAPERERA. DES DE LLAVORS, CADA NIT SOMIA QUE L’ACEBES ÉS NOMENAT PRESIDENT DE LA GENERALITAT, I QUE EL GASPART CONTINUA SENT PRESIDENT DEL BARÇA i ESTÀ DESESPERAT
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol – Lluís Llach
Unim els cors, alcem els braços,
llancem pels aires un sol crit:
la llengua mare aferma els llaços
d’uns pobles forts en l’esperit.
La germandat esquarterada
viu l’enyorança del passat
i emprèn de nou l’alta volada
clamant pels drets de llibertat.
S’han revifat les velles brases
i el foc crepita amb nou ardor.
Detestem junts odis i espases
i entonem càntics de bell amor.
La Flama és el símbol d’una parla
que ens dona alè i ens fa germans.
Som amatents a defensar-la
tots els Països Catalans!!
Antoni Dalmau i Jover (25-2-1990)
Les entitats excursionistes de Catalunya que cada tercer cap de setmana de febrer renoven la Flama de la Llengua, ubicada a
l’atri de la basílica de Montserrat, commemoren avui el quarantè aniversari de l’efemèride. Assistiran a una missa conventual i a l’acte de presentació d’un llibre que recull els quaranta anys de la festa, presidit per l’abat, Josep M. Soler, i pel president de la Federació d’Entitats Excursionistes (FEEC), Anton Fontdevila.
La flama s’encén davant la tomba de Pompeu Fabra a final de gener a Prada (el Conflent) i arriba a Montserrat el tercer diumenge de febrer, duta per membres d’algun grup excursionista de la FEEC.
La iniciativa va sorgir el 1968, durant el franquisme, quan una comissió d’entitats excursionistes va commemorar el centenari del naixement de Pompeu Fabra. Davant la seva tomba, la seva filla, Carola Fabra, va encendre una flama que va arribar al monestir de Montserrat en una setmana, després de 121 relleus, per camins de muntanya. Des de llavors, està permanentment encesa en una llàntia votiva instal·lada a l’altri de la basílica, que du la llegenda ‘Flama de la Llengua Catalana. Encesa per la fe, portada per l’esforç i mantinguda per la voluntat d’un poble’.
HISTORIAL
Des de sempre la nació catalana ha trobat en el foc l’element simbòlic que ha donat caliu a gran part de les seves manifestacions culturals, polítiques, festives… L’excursionisme fou un dels moviments arrelats al país que, en temps difícils, ha estat una font per la preservació i manteniment del bagatge cultural dels Països Catalans.
El 31 de març de l’any 1968, cinc entitats (Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore, Centre Excursionista Àliga, Unió Excursionista de Catalunya i Club Excursionista de Gràcia i Centre Excursionista de Catalunya) van unir la seva veu per a commemorar col·lectivament el centenari de la naixença de Pompeu Fabra, seny ordenador de la llengua catalana. Aquestes entitats obriren una nova via de concordança per tal de fer camí juntes amb aquesta iniciativa.
La proposta fou assumida per la totalitat del nostre excursionisme i el mes d’octubre es celebraren diversos homenatges. Es formà una comissió organitzadora amb la presència, a més de les entitats ja esmentades, de l’Agrupació Excursionista Pedraforca, Centre Excursionista de la Comarca del Bages, Centre Excursionista de Terrassa, Centre Excursionista els Blaus, Centre Excursionista Sant Martí, Secció de Muntanya de la Cooperativa Pau i Justícia i la Secció Excursionista de l’Ateneu de Sant Just Desvern.
S’encarregà a l’escultor Rafael Solanic una llàntia per a Montserrat que mantingués perpètuament el foc encès el 12 d’octubre a la tomba del mestre a Prada: LA FLAMA DE LA LLENGUA CATALANA. La filla del mestre Fabra -Carola- va procedir a encendre la Flama de la Llengua Catalana davant de la tomba -que es troba a Prada de Conflent- de l’eminent filòleg i rellevant excursionista; flama que fou portada per camins de muntanya fins al monestir de Montserrat, amb el qual s’encengué la llàntia votiva que va quedar instal·lada a l’altri de l’església que du la següent llegenda: Flama de la llengua catalana. Encesa per la fe, portada per l’esforç i mantinguda per la voluntat d’un poble.
La flama fou duta a peu de Prada a la muntanya meravella en el transcurs d’una setmana, vencent les dificultats sorgides de la dictadura. El 20 d’octubre fou possible pronunciar davant el pare abat les paraules: “sabem que el monestir la vetllarà amb amor, com ha vetllat sempre pels valors espirituals de la nostra terra”. Foren 73 hores, amb 121 relleus a càrrec de membres de 21 entitats excursionistes.
Aquesta flama crema perpètuament a Montserrat i és renovada cada any. Cada mes de febrer, el poble català renova la Flama de la Llengua, que és duta cada any a Montserrat per una entitat excursionista diferent. Malgrat els intents i algunes voluntats obscures que han intenta apagar la flama, aquesta escalfa encara els drets d’un poble que vol ésser lliure.
M’agradaria sentir
La teva pell dolça
-Amb l’olor fresca
D’aquella colònia-
Damunt les meves mans
Apretant ben fort
Per intentar transmetre
Més que la paraula amor
Unida a amistat, i comprensió
Respecte, afecte i convicció,
I parlar amb els ulls
I cridar amb el cor
Estimar amb el cos
Fins l’última nit…M’agradaria…
Que fossis aquí.
Companys i amics d´aquest espai :
Catalans reaccionem (Carpe Diem) no té ni tan sols 2 messos i ha començat a fer el seu cami amb empenta i amb molta il.lusió. Cada un de nosaltres amb el seu estil, amb les seves prioritats i amb tota la voluntad del món, intentem cada dia que aquesta bitàgora sigui una part de nosaltres mateixos si més no, al menys ho intentem.
Aquest espai està obert a tothom i poc a poc incorporem amics i col.laboradors a qui oferim la posibilitat de comentar opinions o editar articles del seu interés , dintre de la linea que com espai volem conservar i que en definitiva és la que ens fa sentir be i raó per la qual es va obrir aquest bloc.
Desde aqui, el nostre agraïment a totes les persones que han entrat a casa i ens han donat impuls per seguir endevant.
Als meus Companys GRÀCIES per confiar en aquest projecte que hem aixecat entre tots i que desitgem que sigui una continuitat en el temps, tant per la feina com per l´amistat.
Una abraçada per tots i força i empenta per continuar
Sentiments que arriven sensa adonar-se´n , uns que venen i d´altres que marxen. Però un de sol que és quedi de veritat , serà per sempre.
Miquel Martí i Pol – Lluís Llach)
Dóna’m la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna’m la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna’m la mà
i així podrem creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.
Dóna’m el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna’m els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna’m la mà,
dóna’m la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s’exalta el vell desig d’un món millor.
10 de Novembre 2008.
Dicho esrito es parte de un esrito de una persona que un dia le confié el gran secreto de mi vida. Y que ella supo plasmar perfectamente los sentimientos del que fué y aún sigue siendo el enamorado de Marta.
Dia a dia, me pregunto qué hubiera sido de nuestra vida si el tren que nos detuvo hubiera seguido su camino..quizás hoy tendria contigo mis pies calientes y mi alma en calma, quien sabe si esta tarde paseariamos juntos como tantas otras veces lo hicimos. Si tu almohada y la mia estarian juntas y con ellas nuestros besos.
No sé decirte Marta, si he sido feliz o no …sólo sé que he vivido, que no fué facil, que la vida me puso duras pruebas que como pude sorteé y que gracias a ellas conservo intacta la juventud perdida, la fortaleza de un cuerpo que aún sigue vivo con la necesidad imperiosa de seguir dando juego a esta apuesta que me deparó el destino.
Hoy sentado aqui pienso en ti Marta…de algún modo, te lo debo.
Limpia de recuerdos me irás borrando de tu mente, pero sé que en tu mirada perdida , nuestro secreto seguirá vivo.
Hoy sentado aqui, pienso en ti Marta….
Sóc català,
I com a català,
Sóc lluitador,
Sóc treballador.
Com a català,
Lluito pel que és just
Per tot allò que ens han robat
I que mai més han tornat.
Com a lluitador,
Lluito per la llibertat
Llibertat que ens han arravatat
Llibertat per la qual molts han lluitat
I per fer-ho els han tancat.
Lluito per la independència
L’únic futur dels catalans
Que sense ella no podran ser lliures,
No podran tornar a pensar.
Lluito per un futur just
Un futur de llibertat
Un futur d’independència.
Com a treballador,
Vull la destrucció del patró
Per això alçaré el puny
I agafaré la falç,
A l’altre mà el martell
I aniré en contra d’ell.
Relats en Català
Catalans reaccionem ( Carpe diem) 
Comentaris recents