You are currently browsing the category archive for the ‘Politica española’ category.

Per en Toni Cucarella


El Molt Deshonrat President Francisco Camps té un amic molt amic, o siga amigatxo, en el Tribunal Superior de Justicia (sic) de la Comunidad Valenciana, un tal Juan Luis de Rua. Aquest pardal de l’Albufera i un altre còmplice han arxivat l’acusació per suborn contra el Molt Deshonrat Camps.

Ja ho recomana l’adagi popular: Bo és tindre amics, ni que siga en l’infern. Però encara és millor aquest: Qui té amics en la cort, guanya el pleit. I Camps té un cabàs d’amics en la cort. La cort, que també vol dir porquera.

OBJECCIÓ A ESPANYA, UN DRET, UN EXEMPLE SOLIDARITAT AMB L’INDEPENDENTISTA MARC BELZUNCES

Assabentats del cas judicial en que es troba el jove Marc Belzunces, imputat d’un “delicte” d’objecció de consciència electoral fent-lo subjecte de penes de multa i presó, el Consell dels Deumil.cat es veu en l’obligació de solidaritzar-se
amb el jove imputat i fer una crida al seu suport moral i ecònomic, per a fer front a les despeses de la defensa judicial, i a donar-lo suport públic difonent el seu cas, denunciant la justícia espanyola.
Marc Belzunces no es va presentar a la constitució de la mesa electoral a la qual fou designat com a “vocal 2n suplent 2n” als comicis de les Eleccions Generals espanyoles del passat 9 de març de 2008. Ara fa un any, el 3 de juliol de 2008, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el va citar a comparèixer com a imputat d’un pressumpte delicte electoral. En Marc aquell dia en comptes de declarar, va lliurar un escrit on entre d’altres coses afirmava:

“Com a independentista català la meva consciència m’impedeix completament col·laborar en l’organització d’unes eleccions espanyoles. No tinc capacitat de triar el contrari”. Posteriorment, el passat desembre, el Jutjat d’Instrucció núm. 19 de Barcelona va dictar interlocutòria d ‘incoacció de les Diligències Prèvies per delicte electoral. En Marc Belzunces es va presentar per a no declarar i remetre’s a l’escrit ja presentat el juliol de 2008 davant la Fiscalia.
Ara, fa escassos dies, la Fiscalia ha fet pública l’acusació que fa contra en Marc (full 1 de l’acusació, full 2 de l’acusació). En concret el Fiscal del TSJC demana 22 dies de presó (a substituir per 44 dies/multa a 18 euros dia (792 euros), 6 mesos de multa a 18 euros dia (3.294 euros) amb responsabilitat personal en cas d’impagament i inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant 2 anys.  La intenció d’en Marc, feta pública en un article al Bloc Gran del  sobiranisme,
del qual es blocaire, és continuar pujant esglaons judicials fins on pugui (Audiència Provincial, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional) i encara li quedaria anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans.
La cosa, ja ho esmenta en Marc al seu article, anirà per llarg. Ara bé, com ell afirma està disposat a arribar fins el final i assumeix totes les conseqüències.
Es tracta d’un cas d’objecció de consciència independentista, d’objecció a Espanya. Sembla ser que és el primer cas que la Justícia espanyola es troba davant d’una situació semblant.
Que en Marc pugui aconseguir anar pujant esglaons judicials depèn de la capacitat econòmica per a fer front a les despeses que genera enfrontar-se a la maquinària judicial. Un grapat de patriotes el fa costat dels del primer dia i va
obrir un compte corrent on es poden fer ingressos i donacions. Obligació nostra es contribuir-hi, en la mesura de les nostres capacitats, però fer-ho tothom!.
Fent, aixímateix, extensiva la seva situació amb el màxim de ressó possible sobre el seu cas, recolzant-lo personalment, però també la seva causa: la de posar en evidència la justícia espanyola i el sistema electoral espanyol que es basa en la coacció. El que posa en qüestió, entre molts d’altres exemples, el caràcter democràtic de l’estat que ens té subordinats.
En Marc és una persona compromesa amb el nostre país, un expert en les noves tecnologies i un apassionat de la ciència. El seu temps lliure l’omple d’activitats lliurades al proïsme. Com hem dit també escriu setmanalment al
Bloc Gran del Sobiranisme.
No podem admetre que a un ciutadà actiu i responsable se’l vulgui condemnar a presó i multes per un concepte caduc i esbiaxat de la llei electoral. És antidemocràtic. Tampoc podem admetre que a un català la justícia espanyola li
demani presó i multes perquè se’n declara objector independentista i afirmi que “no formo part de la societat spanyola, ni vull formar-ne part. I com que no en formo part, no se’m pot demanar que col·labori en l’organització d’unes
eleccions espanyoles”. No podem permetre el seu empresonament. No som esclaus. Exigim la despenalització de l’objecció electoral.
Us repetim que moralment tots estem obligats a col·laborar en l’aportació econòmica per a fer front a les despeses que ja ha hagut d’assumir en Marc i fem córrer el seu cas.
La Fundació Catalunya ha obert un compte corrent.

Beneficiari: Fundació Catalunya-FONS . Cal dir que els donatius a Fundacions
té avantatges fiscals.
Compte Caixa d’Enginyers: 3025-0012-19-1400008332
Per a transferències des de fora del Regne d’Espanya:
Iban: Es18 3025 0012 19 1400008332
Altra informació: Swift: cdenesbb

No fa gaire dies, el diari El Punt va fer una enquesta entre els seus lectors amb aquest enunciat: “És lícit que els polítics rebin regals?”. Hi havia quatre respostes possibles: 1) “No”; 2) “Sí, si són de cortesia”; 3) “És una pregunta hipòcrita. Els professionals liberals també en reben”; i 4) “Sí”. Doncs el resultat va ser aclaparadorament favorable al “No”. És a dir, que un 56,4% dels participants va considerar que no és lícit que els polítics rebin regals. La resta de respostes es va repartir de la següent manera: la segona un 20,7%, la tercera un 19,6% i la quarta -els qui van considerar que sí que és lícit- només un 3,3%. És un resultat previsible, no hi ha dubte, però interessant de comentar, ja que, tot i tractar-se d’una enquesta sense rigor científic, expressa l’opinió generalitzada que la societat té d’aquesta qüestió.

Jo, personalment, també estic a favor del “no” i discrepo obertament de les altres posicions. Un polític, sigui del color que sigui i tingui el càrrec que tingui, és un gestor públic amb un sou pagat per tots els ciutadans -inclosos els qui no l’han votat- que no ha de tenir cap més ambició professional que la millora de la qualitat de vida de la societat a la qual serveix. Ningú no l’obliga a exercir de representant del municipi o de la nació, i si en algun moment es descobreix a ell mateix transgredint aquests principis l’ètica l’ha de fer dimitir. Evidentment, no cal portar les coses a l’extrem d’haver de rebutjar allò que en diríem un “present”, equivalent a la petita mostra d’un producte, per exemple. Això ens portaria a prohibir els rams de flors. Però no és comparable el cas dels professionals liberals amb el dels polítics perquè no tenen res a veure: mentre els primers estan sotmesos a les regles del mercat, els segons, talment com trapezistes amb xarxa, n’estan al marge i treballen sempre sobre segur. Passi el que passi al mercat, passi el que passi al país, ells sempre cobren. Això els converteix en treballadors privilegiats. Dignes, indiscutiblement, però privilegiats. I precisament perquè en són, de privilegiats, d’ells ha de sortir, per principi, el rebuig a tota mena de regals susceptibles de ser percebuts com a suborn, com a elements de persuasió, com a compra de favors o com a pagament d’interessos afavorits. Per això, el més escandalós del cas Gürtel no és que el president valencià, Francisco Camps, estigui implicat en una trama corrupta que l’ha afavorit amb cinc vestits i tres parells de sabates per valor de 5.392,50 euros sinó que la seva implicació no hagi comportat cap escàndol. Això sí que és escandalós.

Víctor Alexandre

La lamentable peripecia protagonizada por la clase política catalana -y la española- en todo este asunto de la financiación, ha puesto de manifiesto, una vez más, la diferencia entre la realidad y los sueños.

La cutre comedia finalizada con la concesión de una limosna por el Estado a las autoridades autonómicas catalanas, encabezadas por José Montilla, un dirigente del PSOE, es el reflejo de la farsa en que se desenvuelve la política catalana.

De hecho, este acuerdo es el reparto por la administración central del Estado de algunas cantidades para que las autoridades regionales puedan cubrir, con más o menos solvencia, los gastos que se generan en sus territorios.

Éstos son los hechos. La pretensión de las autoridades de la Generalitat se basa en la ficción de que una nación ha negociado con otra para recuperar, al menos parcialmente, los recursos financieros que una de esas naciones -España- le arrebata habitualmente a la otra -Catalunya-. El expolio.

Todo este absurdo episodio, que ya se vivió con motivo de la reforma del Estatuto catalán, y que se volverá a vivir con la próxima negociación de la nueva financiación o de la nueva reforma del Estatuto, es muy ilustrativo de eso que se llama el encaje de Catalunya en España.

Veamos. En estos momentos, y al margen de los divertidos delirios de unos cuantos, Catalunya es una especie de provincia de España, beneficiada por algunas descentralizaciones administrativas y económicas. Más o menos.

Por contra, algunas de las autoridades regionales de Catalunya actúan y se comportan como autoridades de algo que es casi un Estado y que, como tal, marca sus distancias con otro Estado, el español.

De ahí derivan, entros ejemplos, esas patéticas aperturas de embajadas en el extranjero, realizadas con un cómico protocolo, y que reflejan hasta qué punto se ha difuminado la línea que separa la realidad de la farsa.

Seamos serios. Todo esto es querer y no poder. Es aparentar lo que no se es. Es engañar a los catalanes. Es utilizar a Catalunya para que algunos personajes con ínfulas de hombres de Estado protagonicen sus ridículos delirios de grandeza.

Si se quiere ser coherente, es preciso prescindir de estas comedias y asumir, con todas las consecuencias, que el único encaje viable para Catalunya en España es una confederación. Lo demás es hablar por hablar.

El único encaje es una Catalunya que, desde la independencia, llegue -o no- a un acuerdo con España para formar parte de una confederación. O de algo muy parecido a las estructuras y los conceptos de una confederación.

¿Una confederación? Sí. Una confederación ibérica con el País Vasco, Catalunya, Portugal, Galicia -unida o no a Portugal, ellos decidirán- y una Castilla que lidere al resto. Algo así. Es el único encaje posible, viable y razonable entre Catalunya y el agresivo, prepotente, autoritario y excluyente nacionalismo español.

¿Que es imposible? Ya veremos. Es cuestión de intentarlo. Y, sobre todo, es cuestión de dirigirse directamente hacia esta vía, asumiendo todas -absolutamente todas- las consecuencias.

Eso implica explicarle con claridad a los catalanes la realidad de la situación. Y exige prescindir, de una vez por todas, de los burócratas profesionales que han convertido el nacionalismo en una farsa, en una comedia, en un engaño. Éste es el encaje.

L’economista Xavier Sala i Martin, va manifestar durant la tertúlia a El món a RAC1, i en referència al finançament, que “em sembla fatal”. “Tot el que jo sento em sona propaganda”, va lamentar, a més d’indicar que el nou acord “viola l’Estatut en diversos llocs”.

L’economista va enumerar les diferents infraccions de l’Estatut existents en el pacte, com ara “la trampa de posposar els diners en el temps” i assenyalar que “falten 1.400 milions”. També va recordar que “totes les comunitats estan per sobre la mitjana”, fet que “s’aconsegueix fent trampes”, com ara incloure Mossos d’Esquadra o presons, “que no sumen a Extremadura”.

“Això et permet dir que estàs sobre la mitjana”, va denunciar, a més de remarcar que “en quan a competències no estem per sobre la mitja, tal com diu la propaganda oficial d’arreu”. Igualment va negar que Catalunya quedés tercera en renda per càpita, tal com indica el text estatutari.

“Ens han venut la moto, i tampoc hi ha garantia que es complirà, perquè tenim un Govern que incompleix les promeses de manera patològica”, va remarcar, a més de definir el finançament com una “venda de fum molt ben orquestrada”.

“És una qüestió de dignitat, el que està passant és com si el sheriff de Nothingam va al bosc i et roba 100. Pactes amb ell i arribeu a l’acord de que només et robaran 50. I el dia de venir a recollir els impostos, incompleixen l’acord i et roben 80”, va explicar.

Sala i Martin lamenta que això passi després de “boicots, d’anar per Espanya i que t’insultessin només posar el peu a l’aeroport”. “Per dignitat algú hauria de dir que ja n’hi ha prou”, va pregar, atès que “no podem deixar que ens trepitgin d’aquesta manera”

L’economista considera que “ens tenen agenollats, amb cap per avall, i quan algú aixeca el cap li donen cop i tothom insultant-lo”. “Com hi ha aquest odi envers nosaltres hauríem de dir prou. No dir que és el millor que podíem fer i seguir agenollats amb els pantalons baixats, i quan ens donin pel sac intentin anar ràpid. No ens hem de donar pel sac, hem de dir prou”

També va assegurar que “estic fins els nassos de la gent que no és radical. Si els EUA s’haguessin deixat portar pels no radicals, avui serien una regió d’Anglaterra”. “M’agradaria que el poble de Catalunya deixés d’estar dominat per aquesta gent que no és radical. Lamento estar rodejat de gent tant poc radical”.

¡Por fin > uno que es capaz de hablar clarito, sin falsedades ni  hipocresías y pensando en su  pueblo!

SYDNEY, mayi 23, 2008 > (Sun > Times)

El primer ministro australiano, John Howard, dijo el  miércoles a los musulmanes que quieran vivir bajo la Sharia   islámica que se marchen de Australia; en unos momentos en  que el gobierno se encuentra aislando a posibles grupos  radicales que podrían en un futuro lanzar ataques  terroristas contra el pueblo de esa  isla-continente.

Asimismo, Howard despertó la furia de algunos musulmanes  australianos cuando dijo que ha dado todo su apoyo a las
agencias de contrainteligencia australianas para que espíen  en las mezquitas que hay en la nación.

Los que tienen que adaptarse al llegar a un nuevo  país son los inmigrantes, no los  australianos’,  expresó  con firmeza el mandatario. ‘Y si no les gusta, que se  vayan. Estoy harto de que esta nación siempre se esté  preocupando de no ofender a otras culturas o a otros individuos.
Desde  el ataque terrorista en Bali, hemos experimentado un  incremento de patriotismo entre los australianos’.

Nuestra cultura se ha desarrollado sobre siglos de  luchas, pruebas y victorias de millones de hombres y mujeres  que vinieron aquí en busca de libertad’ ,  agregó Howard ,   ‘Aquí hablamos inglés  fundamentalmente’, dijo  el primer ministro en un momento de su enérgico discurso. ‘No hablamos árabe, chino, español, ruso, japonés ni ninguna otra lengua. Por lo tanto, si los inmigrantes quieren convertirse en parte de esta sociedad, ¡que aprendan nuestro idioma!’

El mandatario continuó diciendo que la mayoría de los  australianos son cristianos. ‘Esto no es un ala política ni un juego político. Se trata de una realidad. Se trata de  hombres y mujeres de ascendencia cristiana que fundaron esta  nación basándose en principios cristianos, lo cual está  bien documentado en todos nuestros libros. Por lo tanto, es  completamente adecuado demostrar nuestra creencia en las  paredes de nuestras escuelas. Si Cristo les ofende, entonces les sugiero que busquen otra parte del mundo para vivir, porque Dios y Jesucristo son parte de nuestra cultura’.

Este es nuestro país, nuestra patria, y estas son nuestras costumbres y estilo de vida. Permitiremos a todos que  disfruteis de lo nuestro, pero cuando dejeis de quejaros, de  lloriquear y de protestar contra nuestra bandera, nuestra  lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras creencias cristianas o nuestro modo de vida. Os recomiendo que si asi no lo aceptais, aprovecheis la gran oportunidad de  libertad que teneis en Australia y retomeis el camino hacia otro pais que os permita todo aquello que aqui jamás podreis conseguir. ¡ tenéis el derecho y la libertad de iros a donde más os convenga!’

A quienes no les guste cómo vivimos los  australianos’,  prosiguió Howard. ‘Tienen la libertad de marcharse. Nosotros no los obligamos a venir. Ustedes pidieron emigrar aquí, así que ya es hora de que  acepten al país que los acogió y desistan de canviarnos, porque sencillamente ni lo haremos ni permitiremos que nadie invada nuestro espacio con imposiciones y derechos que nadie les ha cedido’.

Si estás de acuerdo con el primer ministro australiano,  hazlo circular por el mundo. Las ideas de los grandes  hombres deben divulgarse ..

“Som a punt de fer el ridícul i més  que un país normal semblem una Diputació”

( Joan Laporta, president del Barça )

Per RAMON SERRA, editor

No cal que us digui que no entenc ni un borall d’economia. Però  després d’haver llegit tantes coses alguna opinió haig de tenir sobre el finançament. Si els espanyols es van embalar per criticar el bunyol de l’Estatut quan encara no havia sortit del forn del Parlament i ni s’havia fet la versió en castellà del text ,em sembla que ara alguna cosa hi puc dir. Ja  sabem que els espanyols són molt espavilats i que tenen el do de llengües, entre altres qualitats,així que hauré d’esmolar la crítica si no vuill fer el ridícul.

En aquest país malaltís amb la sensibilitat a flor de pell qualsevol opinió serveix per encasellar-te. En el meu cas no cal que perdin el temps amb mi buscant tres peus al gat. Sóc  independentista i punt. O com diu l’occitanista Jordi Vázquez, sóc un franctirador. I feta aquesta introducció que deu tenir si fa no fa el mateix valor jurídic que el preàmbul de l’ Estatut anem per feina i desgranem el finançament en deu punts:

1r) Benvingut Mr.Marshall. Aquest era el títol d’una pel.lícula que explicava els diners que podrien deixar els americans a Espanya. La pel.lícula va ser rodada a un poble de Madrid ara fa 50 anys i encara té vigència. Ara en lloc dels americans que amb els seus plans  ens  havien d’ omplir les butxaques podem parlar del finançament espanyol. Al  final, molta fressa i poca endreça. Aleshores  tothom va sortir amb la cua entre cames i ara gairebé. La gent espera molta cosa del nou finançament i gràcies que ens en toquin les molles. De fet, el govern espanyol no ha precisat l’abast de les xifres. Aleshores  totes les autonomies han fet castells de sorra  seguint  les exposicions del conseller Castells i els números no quadren. D’ il.lusió també es viu, si més no durant alguns mesos. La realitat ja posarà les coses al seu punt. Però quin valor tindrà això d’aquí uns anys?

2n) Espoli. En el millor dels casos continuarà l’espoli català.I de quina manera! No sé d’on treu Carod-Rovira que ara reduirem un terç de l’espoli. Si segons els estudis ben documentats, Catalunya aporta entre 25.000 i 30.000 milions d’ euros més del que rep és evident que cal la quadradura del cercle per justificar aquesta tesi. En el cas de rebre en els pròxims anys ara entre 3.000 i 4.000 milions d’euros, en el millor dels casos, l’espoli fiscal no es rebaixaria més enllà d’un deu per cent. A dret a llei, aquesta quantitat hauria de ser la que aportés Catalunya a l’Estat i no al revés.

3r) Deutes. Les informacions diuen que la Generalitat deu aquest any uns 5.000 milions d’euros.O sigui que el forat encara encara serà més gros. Serviran aquests diners almenys per acabar amb l’impost de successió que tan mal ens fa en comparació a altres autonomies?

4r) Esperpèntic. Aquest és el paper de Mas. Fa fa bé CiU d’insistir en el seu paper d’oposició. Llàstima que si ells haguessin manat m’hi jugo un pesol que l’acord ja s’hauria tancat faria mesos i encara més a la baixa. Al capdavall el tripartit no té la culpa del finançament tan demencial que hem tingut fins avui dia. I que ningú no oblidi que el pinyol del sistema continua en vigor i que ara només se n’han fet correccions. No sembla Mas l’home més indicat per protestar després d’aquella escena de sofà que va protagonitzar amb Zapatero un cop aprovat l’Estatut. Que no li passi com al ciclista Pulidor que sempre quedava segon i no guanyava mai res.

4r) Llestos. La maquinària espanyola n’ha après molt. Per això ara s’han inventat fins a cinc diversos fons compensatoris per equilibrar el sistema de finançament que faran servir segons els plagui. Un d’aquests fons, inèdit fins ara, és la compensació per les despeses de les llengües cooficials.Segons que s’ha publicat,  a Catalunya li corresponen 50 milions d’euros pel català. Seria bo que algú amb autoritat com Òmnium Cultural en vetllés per una distribució  correcta.Que no passi com els acords entre Felipe González i Pujol.Uns 2.500 milions de les antiges pessetes eren per a la normalització lingüística, però Pujol els va destinar a carrteres.I avall que ve baixada!

Em sembla que algun milió es podria dedicar a la publicació de “La Vanguardia” en català. Els entesos diuen que el cost de la traducció anual val entre els dos i quatre milions d’ euros.  La xifra sembla  enraonada. Em consta que el president Montilla ho té com una prioritat.. Ara,doncs, podria ser  una bona hora. Cal aprofitar-ho tot.

5è) Barruts. Una operació tan important com la del finançament no podia deixar de banda la presència mediàtica d’Esperanz Aguirre que diu que estima els catalans–no,gràcies–,però que també Madrid és una comunitat bilingüe castellà-anglès i, per tant, necessita els mateixos diners que per al català. No en  volíem saber d’altra! A veure si és veritat i Madrid es converteix en una ciutat bilingüe, perquè deu ser una de les capitals europees amb més baix nivell d’anglès entre els seus ciutadatans.

A Esperanza Aguirre li passa com a la majoria d’espanyols: voldrien fer-nos desaparèixer del mapa o deixar el el català com una cosa casolana. Miri, senyora Aguirre, en tot cas l’ Estat ens hauria de pagar 50 milions per al foment del castellà si totes les coses fossin habitualment  en català com li escau a un país normal o bé per pagar el transport dels alumnes espanyols de Catalunya que volen aprendre castellà a Albacete. Aquesta senyora diu que no perd el temps amb coses identitàries i que prefereix invertir en obres públiques i hospitals. Doncs, pel que fa als hospitals potser que s’ho faci mirar després  del que ha passat els últims dies. De tota manera cal agrair-li que sempre estigui present en tots els mulladers que fan referència a Catalunya. Si algun dia som independents li ho haurem de recompensar posant el seu nom a una plaça o carrer cèntric per tal que el seu record perduri entre nosaltres pels segles dels segles. Amén. Felip V ja ens queda una mica lluny. Necessitem herois moderns.

6è) Catalanofòbia. Ara més que mai, que ja és dir, la Brunete mediàtica s’ ha acarnissat amb Catalunya. Ja era de preveure. La víctima principal ha estat ERC que s’emporta sempre tots els pals a Catalunya i a Espanya. Amb tot, si fins fa quatre dies la diana era Carod era Puigcercíos li agafa el relleu. Si més no hi ha varietat de personatges. Qui diu que Espanya és un país uniforme ?. Tothom contra Catalunya, però Catalunya obre sempre el camí de les millores autonòmiques i s’emporta tots els pals, mentre que les altres autonomies corren a endur-se’ n els diners després que Catalunya hagi donat la cara. Qué bonic,oi?

7è) Desconfiança. Ningú amb dos dits de cap pot pensar que Zapatero ni Espanya  compliran les promeses. No ho han fet mai i seria de ximples pensar  el contrari. Pensem que l’ Estat mai no ha invertit a Catalunya el que s’havia acordat des de la transició. I el pitjor del cas és que els diversos governs de la plaça de Sant Jaume i del Parlament no ho han reclamat mai amb fermesa  i ni n’han fet un seguiment. Ara sembla que la Cambra de Comerç ho vigilarà.  Me’n fio més d’aquesta entitat que no dels polítics d’aquí.

8è ) Els lliures. El País Basc i Navarra com sempre van per lliure. Ells tenen el concert económic i tota la resta són romanços. Molt parlar de la solidaritat , però aquests territoris s’ ho passen per l’ entrecuix. I no veig pas que aquest tema preocupi gaire els espanyols. No oblidem que nosaltres també paguem la nostra part d’aquests concerts econòmics. No podria obrir, per exemple, Vidal-Quadras aquesta caixa dels trons? Sap molt bé que duraria quatre dies. Apa, valent !

9è) La llei de l’ embut. Encara hi ha persones ben intencionades que pensen que es poden parlar de pactes entre Catalunya i Espanya. Res d’axó, minyons. Aquí només mana Espanya a través dels seus governs i a tot estirar ens concedeixen algunes coses que sempre poden retirar-nos segons les seves conveniències. L’ Estatut és una llei orgànica? Doncs,sí, perquè els espanyols fan el que els rota dels …nassos.

1è) Pitjor. No dubto que s’ha fet el que s’ha pogut dins de les circumstàncies i que cal aprofitar les engrunes, les molles i si convé el crostó del pa. Amb tot, el que cal és ben simple: una autonomia com la de Portugal. Aquesta nova situació encara servirà per fomentar el panxacontentisme de molts catalans i que molta gent no vegi la necessitat de trencar amb Espanya per allò tan català que en catanyol en diem “quien día pasa año empuja”.

Aquests deu manaments del finançament  es resumeixen en dos : Espanya continua fent i desfent i nosaltres som uns subordinats, subjectes als capricis dels nostres amos. Com diu el president del Barça, no som més que una Diputació.

Perdem moltes vegades el temps classificant la gent entre optimistes i pessimistes, patufetistes i rebentaires, apocalíptics i integrats. Però el més important  no és l’ estat d’ànim sinó  el poder que tenim. Som una Diputació potser una mica més gran, que no vol pas dir tampoc una gran Diputació.

¿Por qué negarse al diálogo con ETA?

Resulta desconsolador saber que los distintos gobiernos, que desde 1976 formalizaron con mínimo realismo distintas estrategias para iniciar el diálogo con ETA…, no supieron caminar…

<!– –> Intermediaris

Resulta desconsolador saber que los distintos gobiernos, que desde 1976 formalizaron con mínimo realismo distintas estrategias para iniciar el diálogo con ETA, exigiendo la entrega de las armas y la rendición total, no supieron caminar por la angosta senda de la palabra. Se les hacía muy cuesta arriba.

La primera reunión entre una rama de ETA y un representante del ejecutivo español, tuvo lugar en noviembre de 1976 en Ginebra (Suiza). El entonces comandante Angel Ugarte, jefe de los servicios de inteligencia en el País Vasco, se reunió con los dirigentes de ETA político-militar Xabier Garaialde, Erreka, y Jesús María Muñoa, Txaflis. Tras este encuentro se concertó una segunda reunión, en diciembre del mismo año, en la misma ciudad, a la que, además de los dirigentes citados, acudieron en representación de ETA militar José Manuel Pagoaga, Peixoto, y José Luis Ansola Larrañaga, Peio el Viejo.

Años más tarde, en diferentes lugares, con distintos interlocutores, se habló en varias ocasiones de tregua, sin que jamás se aprovecharan esas pausas para comenzar a construir el diálogo, poniendo en marcha algo tan esencial como el traslado de los presos a la cárcel más próxima a su hogar. La ley orgánica general penitenciaria contempla esa y otras medidas como algo habitual, que ayudan a que los familiares de los penados no tuvieran que cruzar media península, o toda ella, e incluso más allá, para llevar afecto a los suyos (1).

Sin embargo, según se desprende de lo conocido hasta hoy, parece ser mucho más útil, a la vez que democrático, dejar que el rencor, el desprecio y el castigo económico, fustiguen a los familiares de los reclusos. Tal vez debemos admitir que un etarra no es un delincuente a quien deba promocionar la TV, un asesino tan admirado como el bailarín Farruquito, que incluso pudo elegir la prisión Sevilla-2, que es la más cercana a su domicilio, para cumplir la ridícula condena que se le impuso, tras haber arrollado (sin carné) con su lujoso automóvil a un ciudadano, causándole la muerte, luego escapar sin siquiera prestarle ayuda y en último lugar echarle la culpa del hecho a un familiar. Sin embargo, un joven que quemara un contenedor de basura en Bilbao, se arriesga a ingresar prisión al menos durante cinco años, a mil kilómetros de su casa. Una curiosa justicia.

Los familiares de la víctima atropellada no figuran en la lista de ciudadanos que se integran en la AVT; ni los trabajadores muertos por la negligencia gravísima de decenas de empresarios, ni las mujeres asesinadas por sus compañeros sentimentales. Casi todos ignoran que su dolor, que compartimos y respetamos quienes apostamos por el diálogo, es manipulado con fines situados más allá de la solidaridad, cual es el inmovilismo de esta dictadura simulada, que tanto interesa a la Corona y a los líderes de varios partidos políticos; y también es cierto, que en el seno de ese colectivo no se encuentran los allegados, igualmente dolientes, de aquellos a los que el terrorismo de Estado (las bandas incontroladas), han asesinado impunemente a lo largo de los últimos lustros. La fractura es entonces gravísima. Hay una violencia comprensible y otra inadmisible.

Siempre que se habla de la conveniencia del diálogo con ETA, salen a la palestra, armados de insultos, denuestos y descalificaciones, miles de presuntos demócratas (entre los que hay muchos que se dicen cristianos), esgrimiendo como únicos argumentos la rasgadura de sus túnicas mentales y un ansia enfermiza de venganza, dispuestos al linchamiento de cualquier presunto sospechoso de pertenencia a la organización armada, aunque haya cumplido una larga condena en la cárcel. No son capaces de deducir que la indignación, la rabia, son emocionalmente comprensibles, pero nulas desde una óptica intelectual. Claro que esto resulta algo complicado, cuando es Rubalcaba o el Rey quienes deben entender el trasfondo de tal afirmación. Y más aún si desde la prensa, la radio y la televisión, se alienta de manera dramática a creer en la Ley del Talión, la cadena perpetua, o la conveniencia de la reimplantación de la pena capital.

Cuando ministros de Interior, con escasa imaginación y rigor intelectual, como eran José Barrionuevo (secuestrador y malversador de fondos públicos), o aquel Rambo venido a menos llamado José Luis Corcuera (solidario con el anterior), o Juan Alberto Belloch (hoy bendiciendo al fundador de la artera secta del Opus Dei, como fue Monseñor Escrivá de Balaguer), o Mariano Rajoy, o Alfredo Pérez Rubalcaba, hablan de los éxitos policiales, y un mandatario como Zapatero rubrica la simpleza con frases como “Que nadie se llame a engaño: ETA puede seguir matando”, sólo están reconociendo que el conflicto resulta mucho más complicado de lo que se quiere hacer creer a la sociedad.

Cuando más del 15% de los adolescentes vascos justifican las acciones de ETA, y a casi otro tanto les importa poco o nada, nos encontramos ante el hecho consumado de que un 30% de los habitantes más jóvenes de aquella nación, no condena a la organización armada (2). Luego habrá que deducir, utilizando los silogismos de esta democracia de rebajas, que en Euskadi existen miles de futuros militantes, que hoy tienen entre 12 y 16 años. ¿Es ETA, por tanto, únicamente un fenómeno de carácter terrorista, o bien algo terriblemente más sutil, un escenario donde se asegura la sustitución de cualquier detenido por otro liberado, durante el próximo siglo? Evidentemente, este es un conflicto clavado muy hondo en la médula espinal de toda la sociedad.

Y para colmo, en esa delicadísima situación, el poder no ha hecho otra cosa que rogar a los empresarios de Falsimedia que, encantados de la vida, chantajeen a sus redactores y editorialistas con el fin de que, éstos a su vez, intenten persuadir a la ciudadanía de que no existe otra solución para “acabar con ETA”, que la policial, aunque Zapatero y Rubalcaba confiesen en privado que esa vía no puede ser exclusiva para terminar con la violencia.

¿Por qué no utilizar entonces la mediación internacional?

¿Por qué negar la eficacia del diálogo, cuando se trata de encontrar una salida a la terrible plaga que supone que un adolescente de 14 años, sueñe con entrar en una organización armada, arriesgando su juventud, su vida y la ajena, para lograr objetivos políticos?

¿Por qué negarse en rotundo, en nombre de una falsa dignidad, de una supuesta cobardía, a entablar conversaciones con la dirección de ETA, por muy debilitada que se encuentre, si se puede lograr que las bombas y los disparos callen para siempre?

¿No es gratuito lamentar que haya una gran parte de la sociedad, que sospecha que en las cloacas del estado existen intereses espurios para que continúe derramándose el dolor?

¿Es acaso una quimera imaginar que ha de llegar el día en que los diputados y concejales, periodistas y jueces, profesores o empresarios, no tengan que llevar guardaespaldas, que no existan sobresueldos, ni tráfico de drogas (con un jefe de la Guardia Civil al frente, como Galindo, y hace un par de días el teniente coronel de la Benemérita Juan Miguel Castañeda), o prebendas entre los miembros del aparato policial que destinado en Euskadi?

En este largo medio siglo de existencia de Euskadi Ta Askatasuna, no se ha logrado otra cosa que aumentar la impotencia y el sufrimiento de toda una sociedad, que asiste incrédula a la ceremonia de la condena en sesión continua, escuchando soflamas en las que vuelan las palabras huecas e inútiles, hasta que ETA vuelva a actuar con su habitual cerrazón. Y entonces, habrá más discursos vacíos, más manifestaciones, más odio, más lágrimas, y ningún resultado.

Llevamos así  50 años. ¿Cuántos más habrá que esperar para que la razón y la inteligencia, la voluntad y la palabra sustituyan a los atentados, las detenciones, la hipocresía y la tortura?

Somos muchos los que opinamos que ETA debería abandonar la lucha armada, pero también que el estado debe convencerla de ello a través del diálogo, con la palabra en la mano, hasta su definitiva autodisolución.

Kaosenlared.net

Per Antonio Galeote

Bé, ja ha acabat aquesta interminable comèdia del finançament. Com és habitual en aquests casos, tothom ha guanyat: el Govern central, el Govern de Catalunya, el PSOE, el PSC, Esquerra …

El problema, considerant les coses en els seus justos termes, és que en aquest assumpte una meitat dels que parlen no saben el que estan dient, i l’altra meitat està enganyant als ciutadans.

Una dada. El Govern central diu que ha posat una quantitat addicional de 11.000 milions d’euros, cosa que ningú ha desmentit. Tanmateix, si se sumen les cantiidades que cada autonomia diu que rebrà, surten uns 19.000 milions, més o menys.

Sembla que va ser un torero el que va dir allò de que “el que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible”. Doncs això, estem davant d’això, estem davant la quadratura del cercle, o alguna cosa semblant.

En aquest assumpte del finançament es pot establir un marc general, un esquema, un sistema. El que és impossible és parlar de xifres concretes, perquè tot depèn de l’evolució de l’economia, que marca les recaptacions tributàries en què es fonamenta aquest sistema.

Malgrat tot, tothom dóna les seves xifres, en una divertida comèdia que, de fet, està cansant bastant als qui -per obligació, en la majoria dels casos -estan seguint amb una mica d’atenció aquest procés.

La comèdia, en qualsevol cas, és divertida. Especialment destacable és la interpretació dels dirigents d’Esquerra, un model de l’art dramàtic en la seva versió de la comèdia bufa. La Generalitat hauria de concedir a aquests dirigents el premi nacional de teatre, o alguna cosa així.

Fins i tot algú tan aparentment sensat com el conseller d’Economia de la Generalitat, Antoni Castells, al final s’ha animat i s’ha convertit també en actor. La veritat és que no ha quedat molt convicente, però voluntat no li ha faltat.

El dolent de la pel lícula ha estat Artur Mas. Encara no està clar si li han assignat aquest paper o si ho ha agafat ell per voluntat pròpia. En qualsevol cas, ha quedat fatal. Molt lluny de la professionalitat interpretativa dels dirigents d’Esquerra.

Hi ha hagut més. Més intèrprets. Sindicats, patronals, cambres de comerç… En fi, una llarga llista de figurants que s’han apuntat a darrera hora a veure què treuen, a veure què cau. Però en aquesta comèdia són actors secundaris, sense paper important.

Però, després de tot, aquí la gran protagonista ha estat Catalunya. Una Catalunya que, com no és capaç de trencar amb l’Estat, interpreta aquestes comèdies de baixa calitat. Després, a fer de ploramiques, com sempre. Si no li agrada, que es vafi. Hi ha un concepte que es diu independència. Però això és massa, no?

El PSC sortirà al carrer a celebrar-ho

3.000 persones repartiran informació arreu de Catalunya sobre l’acord al que s’ha arribat

La reunió de la Comissió Executiva del PSC després de l'acord

El portaveu del PSC, Miquel Iceta, ha explicat que dissabte que ve el PSC protagonitzarà una jornada d’acció al carrer per traslladar a la ciutadania les principals actuacions del Govern de Catalunya i el profund canvi que suposa el nou model de finançament. Durant la compareixença informativa posterior a la reunió de la Comissió Executiva, el dirigent del PSC ha explicat que hi participaran 222 agrupacions amb més de 300 taules a tot el territori, una acció que mobilitzarà més de 3.000 persones que repartiran informació arreu de Catalunya.

PER E.NOTICIES

Mai 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  
RESERVES

Premio otorgado por Jonkepa

premio-blog-dorado1

Premi atorgat pel blog Jon Kepa

DNI.cat

Plataforma pel Dret a Decidir

Xarxa apartidista i transversal que treballa per un Estat Català

PageRank

Blog Stats

  • 213,620 hits
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
fco_iniciar_comptador(200);

Què porta més clics

  • Cap

Flickr Photos

Tuscany Beauty

rural exploration...

Parliament and Bridge

Destination

Snapped Snapper

Ephemeral Lights II.

More Photos