You are currently browsing the category archive for the ‘Selecció Catalana’ category.

[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l’Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]

Esquerra, partit conservadorDurant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d’esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d’entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d’aquesta llibertat. No m’interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d’esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d’Esquerra em diuen que les coses són justament a l’inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s’esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l’infant.

Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l’únic, n’hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d’esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s’ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D’un partit d’esquerres se n’espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l’acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d’una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l’amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d’una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d’anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l’espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l’amo ha cobert de privilegis no s’allibera mai. És un captiu vocacional que l’únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l’amo li dóna a l’esquena.

El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d’inventar. Sort en té que sempre hi són amb l’esguard amatent per reprovar el més mínim gest d’autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. “Política social de la presó”, en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l’alcaid l’ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.

Jo, esforçant-m’hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s’amagui darrere el nom d’Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M’agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M’agrada la gent que no es ven ni s’agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s’arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

L’economista Xavier Sala i Martin, va manifestar durant la tertúlia a El món a RAC1, i en referència al finançament, que “em sembla fatal”. “Tot el que jo sento em sona propaganda”, va lamentar, a més d’indicar que el nou acord “viola l’Estatut en diversos llocs”.

L’economista va enumerar les diferents infraccions de l’Estatut existents en el pacte, com ara “la trampa de posposar els diners en el temps” i assenyalar que “falten 1.400 milions”. També va recordar que “totes les comunitats estan per sobre la mitjana”, fet que “s’aconsegueix fent trampes”, com ara incloure Mossos d’Esquadra o presons, “que no sumen a Extremadura”.

“Això et permet dir que estàs sobre la mitjana”, va denunciar, a més de remarcar que “en quan a competències no estem per sobre la mitja, tal com diu la propaganda oficial d’arreu”. Igualment va negar que Catalunya quedés tercera en renda per càpita, tal com indica el text estatutari.

“Ens han venut la moto, i tampoc hi ha garantia que es complirà, perquè tenim un Govern que incompleix les promeses de manera patològica”, va remarcar, a més de definir el finançament com una “venda de fum molt ben orquestrada”.

“És una qüestió de dignitat, el que està passant és com si el sheriff de Nothingam va al bosc i et roba 100. Pactes amb ell i arribeu a l’acord de que només et robaran 50. I el dia de venir a recollir els impostos, incompleixen l’acord i et roben 80”, va explicar.

Sala i Martin lamenta que això passi després de “boicots, d’anar per Espanya i que t’insultessin només posar el peu a l’aeroport”. “Per dignitat algú hauria de dir que ja n’hi ha prou”, va pregar, atès que “no podem deixar que ens trepitgin d’aquesta manera”

L’economista considera que “ens tenen agenollats, amb cap per avall, i quan algú aixeca el cap li donen cop i tothom insultant-lo”. “Com hi ha aquest odi envers nosaltres hauríem de dir prou. No dir que és el millor que podíem fer i seguir agenollats amb els pantalons baixats, i quan ens donin pel sac intentin anar ràpid. No ens hem de donar pel sac, hem de dir prou”

També va assegurar que “estic fins els nassos de la gent que no és radical. Si els EUA s’haguessin deixat portar pels no radicals, avui serien una regió d’Anglaterra”. “M’agradaria que el poble de Catalunya deixés d’estar dominat per aquesta gent que no és radical. Lamento estar rodejat de gent tant poc radical”.


Acte de SobiraniaEstaria bé que la direcció d’Esquerra -aquella que parlava de ‘mans netes’- tingués el valor de fer públic l’inaturable degoteig de baixes que la seva militància experimenta dia rere dia. Seria un gest noble, per part seva, reconèixer que ja només des d’una celestial bona fe -o des d’una arrogant mala fe- queda algú que gosi afirmar sense ruboritzar-se que Esquerra és un partit independentista. Però no ho farà, perquè, com em deia una (encara) militant, “als disciplinats se’ls demana silenci i fe, i als discrepants se’ls ridiculitza”. Aquesta persona, que em mereix tot el respecte, feia una crida a “mantenir-nos oberts a les crítiques i a pensar que per molt que s’estigui en una executiva no s’està en possessió de la veritat, i encara menys si aquesta executiva no és plural sinó monolítica”. No hi ha res a fer, però. No hi ha res a fer, perquè l’independentisme de l’executiva d’Esquerra és de la mateixa naturalesa que el federalisme del Partit Socialista: un pur eslògan publicitari.

Ho ha pogut comprovar amb dolor la comissió promotora que ha vist com la Mesa del Parlament, per unanimitat -Esquerra inclosa-, ha rebutjat la Iniciativa Legislativa Popular a favor d’una proposició de llei que impulsi un referèndum d’autodeterminació per al 12 de setembre de 2010. “Ara ja sabem que no hi ha cap independentista al Parlament”, ha dit Enric Canela, portaveu de la comissió. L’excusa per rebutjar la proposta és que el Parlament no té competències per decidir sobre l’autodeterminació de la nació catalana i un referèndum com l’esmentat és “inconstitucional i antiestatutari”. Esplèndid. D’acord amb aquest criteri, encara avui hi hauria esclavatge. Si els esclaus haguessin estat tan caninament fidels a les regles de l’amo, encara avui estarien al seu servei.

També a les Illes han pogut comprovar l’independentisme d’Esquerra després que la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, sota la direcció d’aquest partit -i en coincidència amb el Partit Popular-, ha considerat il·legals les emissions de TV3 a les Balears i ha obligat a substituir-les per les del canal internacional TV3Cat. És a dir, les mateixes rampoines que s’emeten per a Xile, Índia, Birmània o Corea del Sud. Deu ser una manera republicana d’agermanar els illencs amb els birmans. L’excusa és exactament la mateixa que l’anterior: la legalitat espanyola. Una legalitat segons la qual TV3 hauria de pagar per emetre a les Illes mentre que les cadenes espanyoles poden emetre lliurement a tot l’Estat. I és que mentre qualsevol ciutadà belga, posem per cas, pot veure sense problemes els canals públics i privats d’Holanda, França, Itàlia i Gran Bretanya, l’espai de TV3 ni tan sols pot abastar els Països Catalans. Ves per on, si Catalunya no hagués transgredit la legalitat espanyola, avui no existiria TV3, i encara menys el Canal 33.

Aquesta és la gent que avui governa Catalunya, una gent que ha esdevingut el cavall de Troia de l’Espanya nacional i que amb tot el desvergonyiment gosa parlar d’independència i de Països Catalans. L‘Acte de Sobirania del 27 de juny davant el Parlament de Catalunya recull la profunda irritació que provoca una actitud tan claudicant. Com diu el Manifest: “Si el nostre Parlament i les nostres forces polítiques volen recuperar la dignitat perduda i la confiança dels catalans, si volen que els considerem encara un referent per al nostre futur i una representació de la voluntat popular, el camí és clar: cal que facin un acte de sobirania i proclamin des del Parlament la necessitat i la voluntat d’arribar a la independència de Catalunya”.

Víctor Alexandre

ERC perd 70.000 vots més per no desenganxar-se de ZP i Montilla

Reproduït de http://www.avui.cat

ERC no atura la tendència a la baixa tot i que repeteix l’escó
| Puigcercós remarca que no són unes primàries de les eleccions catalanes malgrat la pèrdua de vots dels membres del tripartit | El president republicà recorre a la comparativa amb els comicis espanyols per parlar de “bon punt de partida”
Sandra Arenas

Joan Ridao, Joan Puigcercós i Oriol Junqueras, ahir en la valoració dels resultats a l’hotel Barceló Sants MARTA PÉREZ

La remuntada que anhela l’Esquerra de Joan Puigcercós haurà d’esperar. Oriol Junqueras serà eurodiputat, però ERC no frena la tendència a la baixa que arrossega des de l’últim cicle electoral. De fet, és gràcies als socis del BNG -que també han patit en aquests comicis- i als d’Aralar -que es mantenen a l’alça- que els republicans mantenen la representació. Pateixen la factura de la baixa participació, però també un cert càstig en clau domèstica, que s’estén a les tres formacions que conformen el tripartit.

Malgrat la pèrdua d’uns 70.000 vots respecte de les últimes eleccions europees, el president de la formació va parlar ahir de “bon punt de partida per a la represa”. Puigcercós va haver de recórrer al percentatge de vot de les eleccions espanyoles per justificar una satisfacció que és més de cara a la galeria que realment sincera. I és que no era precisament eufòria el que ahir al vespre es va viure a la seu electoral dels republicans, a l’hotel Barceló Sants.

Fonts pròximes al líder d’ERC apunten que la situació interna del partit i la pèrdua de cinc diputats als comicis al Congrés de l’any passat els feien presagiar un resultat pitjor, de manera que la sensació generalitzada és que s’han salvat els mobles. A partir d’ara, i com va admetre el mateix Puigcercós un cop coneguts els resultats, “caldrà treballar molt”.

Puigcercós no va poder sortir a celebrar una victòria just quan feia un any que és president de la formació i quan fa més o menys dos mesos que va rebre el relleu de Carod per encapçalar la pròxima llista a les eleccions al Parlament. La relativa pau interna que viuen els republicans d’ençà de la renúncia de Carod i de la marxa de Joan Carretero del partit i, per tant, amb Puigcercós com a líder indiscutit, no s’ha traslladat a les urnes en forma de premi i els resultats -179.944 vots, el 9,2%- no permeten als independentistes afrontar els comicis de l’any que ve amb més garanties que abans-d’ahir, quan és precisament això el que volien fer notar.

El català indignat

El líder republicà es va afanyar a remarcar que no es tracta dels resultats d’unes eleccions catalanes, malgrat que els tres partits que governen han patit desgast. També es va referir a l’elevada abstenció donant per fet que perjudica les formacions catalanistes. El fet que la mobilització hagi estat inferior que a la resta de l’Estat es deu, segons Puigcercós, a la fatiga i l’emprenyament dels catalans per qüestions com el debat del finançament o tot el procés estatutari. El portaveu d’ERC, Ignasi Llorente, també va vincular la baixa participació al cansament i al fet que el país no disposi d’Estat propi.

El candidat, l’historiador Oriol Junqueras, va anunciar que mantindrà al Parlament Europeu l’actitud propositiva de la campanya, amb iniciatives com la de l’oficialitat de la llengua catalana.

l’expresident del Parlament, Heribert Barrera, ha anunciat en un article a l’Avui el seu suport a l’exmilitant d’ERC i president de Regrupament, Joan Carretero. “La proposta de Joan Carretero em sembla oportuna i viable. L’independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple. Si no hi ha cap iniciativa millor val la pena d’intentar el que Carretero proposa. Segur que hi tenim molt a guanyar i ben poc a perdre”, afirma Barrera.

També denuncia que ” el nacionalisme imperialista espanyol refloreix” i en aquest sentit manifesta que “l’única sortida és la independència”. Barrera creu que una hipotètica entrada de l’Exèrcit espanyol a Catalunya no seria del tot negativa, atès que “tot i haver perdut, hauríem aconseguit l’objectiu tan desitjat: que Europa i la resta del món coneguessin la natura del nostre problema. A partir d’aquí, nous horitzons serien possibles”

CARLES BONAVENTURA

He arribat a la conclusió que els espanyols, quan es tracta de catalans i bascos, no entenen res. Un company de feina em diu tot sovint, després d’haver llegit alguns articles de diaris com “El Mundo”, l’“Abc”, etc., que caldria estudiar des d’un punt de vista psiquiàtric les raons mentals que fan possible que espanyols cultes, amb formació universitària, amb capacitat de raonament sobre qualsevol fet que passi al món, quan es tracta de qüestions relatives a Catalunya i el País Basc es comportin com uns autèntics energúmens i responguin de la manera més primària i irracional, sobretot en qüestions relatives a la llengua o a la identitat d’aquests pobles. Crec que les reaccions politicomediàtiques que hi ha hagut per les espanyes respecte de la xiulada a l’himne i als monarques espanyols a Mestalla de l’altre dia li donen tota la raó.

Suposo que una majoria de ciutadans de l’Estat espanyol continuen pensant que el sentiment nacional català i basc, plenament vigent en aquestes dues nacions, és una cosa minoritària, radicalitzada, artificial i imposada des les administracions “autonòmiques”; una cosa de quatre eixelebrats, vaja. Per això no entenen res quan, en un partit de futbol, aficionats bascos i catalans que no són precisament membres de col·lectius antisistema ni es dediquen en les seves hores perdudes a practicar actes de violència al carrer sinó a treballar en les seves empreses, o a fer de fusters, mecànics, professors universitaris, periodistes, metges… és a dir, gent absolutament “normal”, d’una manera aclaparadora i gairebé unànime de sobte es posin a xiular i esbroncar l’himne i els monarques espanyols fins al punt que una megafonia a tota potència és del tot incapaç de dissimular-ho.

Què es pensaven? Que fent totes les martingales legals possibles fins a convertir, per a vergonya de qualsevol demòcrata, el socialista espanyol Patxi López en lehendakari el problema nacional basc desapareixeria com per art d’encanteri? O que perquè els catalans tinguem un dirigent del PSOE de president i perquè aquest partit va guanyar amb diferència les últimes eleccions espanyoles a Catalunya, al nostre país ja no quedaven independentistes?
Com us deia al començament, els espanyols no entenen res que tingui relació amb Catalunya o Euskadi. Ni ens entenen ni ens volen entendre. No entenen que per als milers d’aficionats del Barça que es van desplaçar a València per veure la final de la copa l’enemic no eren els seguidors de l’Athletic, l’enemic eren bona part dels que estaven asseguts a la llotja i sobretot els que hi van entrar al ritme de la Marxa Reial. Potser es pensen que al poble català se li pot fer de tot perquè ja no tenim capacitat de resposta. Res més lluny de la realitat, quan a aquest poble se’l trepitja, se li prohibeixen drets fonamentals com el dret a decidir, se li retalla un Estatut fins a límits irracionals, se li roben 20.000 milions d’euros a l’any, se li qüestiona la història i la identitat, se li persegueix la llengua i se li neguen les seleccions nacionals esportives, entre moltes altres coses, és ben bé d’il·lusos creure que aquest poble es quedarà amb els braços plegats o que aplaudirà amb devoció els símbols i els líders d’aquells que ens neguen tot això.

De moment ja ens hem decidit a xiular. Benvinguda xiulada. Ara haurem de continuar fent més coses. Sigui com sigui, la independència de Catalunya i el País Basc torna a estar en l’agenda política. Tranquils, cada cop queda menys.

Informa: E-NOTICIES.COM

Bassas recorda a Espanya “mentides a la ràdio”, “boicots”, “règims militars” i “nens emmanillats”

El periodista de TV3, Antoni Bassas, ha denunciat en un article d’opinió a El Periódico, i en referència a la xiulada a l’himne espanyol, que “és intolerable que s’ho preguntin amb hipòcrita consternació els cínics, els que venen diaris i guanyen vots gràcies al negoci de la discòrdia”.

“¿O és que es pensen que surt gratis insultar Catalunya i mentir sobre la seva realitat cada matí des de la ràdio, organitzar boicots contra productes catalans, o publicar fotos amb nens emmanillats? ¿Creuen de debò que els actes no tenen conseqüències? ¿I creuen que els pobles no tenen memòria?”

“Aquest himne va ser també el d’un règim militar que va robar-nos a tots la condició de ciutadans i que va perseguir la llengua i la cultura catalanes. Si de cas, demani’m silenci per respecte, però si us plau, recordi que les adhesiones inquebrantables són pròpies de les dictadures”.

e.noticies

La xiulada a l’himne espanyol del passat dimecres a València no ha estat un fet aïllat a la història del barcelonisme. El 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, els aficionats del Barça van xiular majoritàriament la Marcha Real en un partit amistós davant el Júpiter, què era també un partit d’homenatge a l’Orfeó Català. L’antic camp de les Corts estava ple amb 12.000 espectadors.

A la mitja part del partit, la banda de música de l’esquadra anglesa va interpretar l’himne espanyol. L’esbroncada va ser general. Tot seguit, i entre aplaudiments, els anglesos van tocar el God save the king.

Arran de la polèmica per la xiualada a l’himne espanyol, el comandant de seguretat, Justo Conde, va realitzar un informe on demanava la “clausura o disolución definitiva de dicha entidad (FC Barcelona” i “la expulsión del territorio nacional del Sr. Gamper”. A l’informe es destacava que el FC Barcelona “ha dado pruebas constantes de su desafecto a España, cuya responsabilidad por estos hechos alcanza de lleno a quien la preside ya que al no corregirlos o evitarlos con la autoridad que indudablemente le da su cargo dentro de ella, es que se hace solidario con los mismos”.

El 24 de juny de 1925, el governador civil de Barcelona, Jaime Milans del Bosch, va decidir “haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de seis meses el funcionamiento de esa Sociedad (FC Barcelona), no pudiendo durante dicho tiempo dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal asociación ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad”.

El Barça no va tornar a jugar fins al 25 de desembre. Els blaugrana es van imposar per 2-0 al First de Viena. Però Gamper va haver marxar a Suïssa a causa de la pressió del règim dictatorial. Tot i que va tornar a Barcelona, ja no va presidir més el club i al 1930 va morir.

En una altra final entre el Barça i l’Athletic Club, com la de València aquest passat dimecres, els seguidors barcelonistes i biscains també van xiular l’himne espanyol de manera massiva. La final de Copa de 1984, disputada el 5 de maig, va tenir en els prolegòmens una xiulada com la de Mestalla en el moment que el Rei va entrar a la llotja del Bernabéu i mentre sonava la Marcha Real.

per e-noticies

Majoritària i eixordadora xiulada de les aficions amb l’entrada del rei i les notes de l’himne espanyol

Batuda la megafonia, TVE renuncia a monarca i música i tira de connexió externa
P.Lloveras/J.Cortada
Estadi de Mestalla
Ult. Act. 14/05/2009 07:22
Ni tímida, ni minoritària, ni dissimulable ni molt menys amagable. Les aficions del Barça i l’Athletic Club, i es pot considerar que els presents ahir a Mestalla eren representatius dels dos col·lectius, van protagonitzar una xiulada de proporcions històriques. La música de vent va coincidir amb l’entrada del rei Joan Carles I a la llotja i es va perllongar amb les primeres notes, i fins a les últimes, de l’himne espanyol. Les interpretacions són lliures, però la mostra de rebuig contra dos dels símbols que la llei consagra com a definitoris d’Espanya va ser evident. A la grada hi havia majoria basca, en proporció de 70 a 30 (que s’ho faci mirar la Federació, que la seva zona estava plena de bascos), però la unanimitat xiuladora va ser espectacular.

Molt superior a l’entrada dels mateixos rei i himne a l’Estadi Olímpic de Montjuïc el dia de la inauguració –i el diluvi i les goteres–, el setembre del 1989 amb motiu de la Copa del Món d’atletisme, i comparable a la del 24 de juny del 1925 –anem enrere– a les Corts, en l’homenatge a l’Orfeó Català que, en plena dictadura de Primo de Rivera, va acabar amb clausura governativa del vell estadi blaugrana per sis mesos, que van ser finalment tres.Ahir els responsables de l’organització bé prou que sabien que això es podia produir. Amb la supervisió de l’UCO (unitat central operativa) de la Guàrdia Civil, Santa Monica Sports s’havia fet càrrec de la situació. L’empresa que ostenta els drets de qualsevol acte de la Federació Espanyola de Futbol era la responsable de la retransmissió, però també –gentilesa del València CF– de la taula de control de la megafonia de l’estadi. Com s’havia avisat també, l’exagerat volum en sonar l’himne espanyol l’hauria fet eixordador en qualsevol altra situació. No ahir, malgrat els esforços de les agències d’informació espanyoles per dir el contrari.

“We are nations of Europe”

I potser la millor prova de la contundència de la situació va ser la reacció dels màxims responsables de Televisió Espanyola. Ni dos segons d’himne van aguantar en antena, per donar pas a una inèdita –perquè el rei era dempeus i sonava l’himne– connexió exterior, en aquest cas amb l’estadi bilbaí de San Mamés. Santa Monica Sports també va intentar reaccionar, i va aconseguir enfocar un –un!– seguidor de l’Athletic que es posava la mà al cor sentint –o intuint– la música.

Igualment, no va oferir cap pla de la gran pancarta desplegada en una zona compartida per les dues aficions, basca i catalana, en què es llegia: “We are nations of Europe. Good bye Spain [Som nacions d’Europa. Adéu Espanya]”. I encara sort –per a ells– que se’ls en va escapar una altra de més coneguda. Perquè l’esverament a les Espanyes hauria estat encara més gros si arriben a retrobar-se amb la famosa “Catalonia is not Spain”, que si parlés podria explicar moltes coses i de molta gent. Militants de la JNC, amb el seu líder, Gerard Figueres, al capdavant, la van dur cap a València. Això sí, sense amagar-se’n. I a mitja tarda van ser interceptats per agents de policia. De fet, detinguts –mitja dotzena–, perquè d’entrada els joves van intentar evitar els policies, hi va haver empentes i els agents els van acusar –formalment– de resistència a l’autoritat; al cap de mitja hora, però, els van deixar anar cap al camp. Sempre els quedarà el consol que en Gerard Piqué va saludar el rei… estelada en mà.

Juliol 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  
RESERVES

Premio otorgado por Jonkepa

premio-blog-dorado1

Premi atorgat pel blog Jon Kepa

DNI.cat

Plataforma pel Dret a Decidir

Xarxa apartidista i transversal que treballa per un Estat Català

PageRank

Blog Stats

  • 214,602 hits
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
fco_iniciar_comptador(200);

Què porta més clics

  • Cap

Flickr Photos