You are currently browsing the category archive for the ‘Lectura’ category.

[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l’Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]

Esquerra, partit conservadorDurant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d’esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d’entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d’aquesta llibertat. No m’interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d’esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d’Esquerra em diuen que les coses són justament a l’inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s’esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l’infant.

Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l’únic, n’hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d’esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s’ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D’un partit d’esquerres se n’espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l’acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d’una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l’amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d’una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d’anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l’espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l’amo ha cobert de privilegis no s’allibera mai. És un captiu vocacional que l’únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l’amo li dóna a l’esquena.

El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d’inventar. Sort en té que sempre hi són amb l’esguard amatent per reprovar el més mínim gest d’autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. “Política social de la presó”, en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l’alcaid l’ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.

Jo, esforçant-m’hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s’amagui darrere el nom d’Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M’agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M’agrada la gent que no es ven ni s’agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s’arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

¡Por fin > uno que es capaz de hablar clarito, sin falsedades ni  hipocresías y pensando en su  pueblo!

SYDNEY, mayi 23, 2008 > (Sun > Times)

El primer ministro australiano, John Howard, dijo el  miércoles a los musulmanes que quieran vivir bajo la Sharia   islámica que se marchen de Australia; en unos momentos en  que el gobierno se encuentra aislando a posibles grupos  radicales que podrían en un futuro lanzar ataques  terroristas contra el pueblo de esa  isla-continente.

Asimismo, Howard despertó la furia de algunos musulmanes  australianos cuando dijo que ha dado todo su apoyo a las
agencias de contrainteligencia australianas para que espíen  en las mezquitas que hay en la nación.

Los que tienen que adaptarse al llegar a un nuevo  país son los inmigrantes, no los  australianos’,  expresó  con firmeza el mandatario. ‘Y si no les gusta, que se  vayan. Estoy harto de que esta nación siempre se esté  preocupando de no ofender a otras culturas o a otros individuos.
Desde  el ataque terrorista en Bali, hemos experimentado un  incremento de patriotismo entre los australianos’.

Nuestra cultura se ha desarrollado sobre siglos de  luchas, pruebas y victorias de millones de hombres y mujeres  que vinieron aquí en busca de libertad’ ,  agregó Howard ,   ‘Aquí hablamos inglés  fundamentalmente’, dijo  el primer ministro en un momento de su enérgico discurso. ‘No hablamos árabe, chino, español, ruso, japonés ni ninguna otra lengua. Por lo tanto, si los inmigrantes quieren convertirse en parte de esta sociedad, ¡que aprendan nuestro idioma!’

El mandatario continuó diciendo que la mayoría de los  australianos son cristianos. ‘Esto no es un ala política ni un juego político. Se trata de una realidad. Se trata de  hombres y mujeres de ascendencia cristiana que fundaron esta  nación basándose en principios cristianos, lo cual está  bien documentado en todos nuestros libros. Por lo tanto, es  completamente adecuado demostrar nuestra creencia en las  paredes de nuestras escuelas. Si Cristo les ofende, entonces les sugiero que busquen otra parte del mundo para vivir, porque Dios y Jesucristo son parte de nuestra cultura’.

Este es nuestro país, nuestra patria, y estas son nuestras costumbres y estilo de vida. Permitiremos a todos que  disfruteis de lo nuestro, pero cuando dejeis de quejaros, de  lloriquear y de protestar contra nuestra bandera, nuestra  lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras creencias cristianas o nuestro modo de vida. Os recomiendo que si asi no lo aceptais, aprovecheis la gran oportunidad de  libertad que teneis en Australia y retomeis el camino hacia otro pais que os permita todo aquello que aqui jamás podreis conseguir. ¡ tenéis el derecho y la libertad de iros a donde más os convenga!’

A quienes no les guste cómo vivimos los  australianos’,  prosiguió Howard. ‘Tienen la libertad de marcharse. Nosotros no los obligamos a venir. Ustedes pidieron emigrar aquí, así que ya es hora de que  acepten al país que los acogió y desistan de canviarnos, porque sencillamente ni lo haremos ni permitiremos que nadie invada nuestro espacio con imposiciones y derechos que nadie les ha cedido’.

Si estás de acuerdo con el primer ministro australiano,  hazlo circular por el mundo. Las ideas de los grandes  hombres deben divulgarse ..

Contra l’espoli fiscal, avancem cap a la sobirania: Sobirania i Progrés rebutja el model Salgado de finançament autonòmic

Davant l’acord sobre el finançament autonòmic al que han arribat els governs d’Espanya i Catalunya, Sobirania i Progrés vol fer públiques les següents consideracions:

1) El nou model perpetua l’estat de dependència econòmica del nostre país respecte d’Espanya. El centre de decisió sobre els diners que arribaran a cada comunitat autònoma segueix situat a Madrid, i la capacitat negociadora del govern català per fer front a retards, incompliments i segones lectures de l’acord (com ja s’han produït en el passat), és pràcticament nul.

2) El model Salgado no compta amb cap de les variables que l’Estatut de 2006 preveia pel finançament de Catalunya: immigració, major cost de vida, població en risc d’exclusió i esforç fiscal.

3) La xifra de 3.855 milions que el govern de Catalunya assegura per l’any 2012 dista molt d’estar fora de dubte. Primer, perquè la ministra Salgado ja ha dit públicament que no contradirà cap xifra donada pels governs autonòmics, de manera que aquests podran presentar l’acord de la manera més positiva per les seves respectives comunitats sense que les xifres donades es corresponguin amb les que finalment esdevindran reals. Segon, perquè moltes de les partides pactades queden fora del propi model i, per tant, depenen directament d’allò que el govern espanyol de torn es decideixi a concedir mitjançant els Pressupostos Generals de l’Estat.

4) Fins i tot si la xifra de 3.855 milions donada pel govern tripartit s’acaba complint, el fet és que és una xifra projectada per l’any 2012, sense que existeixi cap garantia que el govern espanyol respectarà els acords presos. Ja l’any 2001 el govern català va arribar a un acord amb el govern espanyol que pretesament aportaria 1.132 milions d’euros el tercer any d’aplicació, xifra de la que finalment només en va arribar una cinquena part.

5) El dèficit de l’any 2009 de la Generalitat ha estat de 4.800 milions, de manera que fins i tot la optimista xifra de 3.855 milions prevista per l’any 2012 quedarà molt lluny de cobrir les necessitats del govern de Catalunya de cara a la prestació de serveis públics.

6) Els 11.000 milions promesos per totes les CCAA pel 2012 no figuren al text del document Salgado que s’aprovarà al Consell de Política Fiscal i Financera; l’únic que hi figura és l’aportació pel 2009 (inferior a 5.500 milions d’euros) i pel 2010 (lleugerament superior a 6.000 milions). Per tant, l’únic segur és que els primers dos anys el finançament extra de Catalunya no arribarà als 2.000 milions d’euros, menys d’un 10% del dèficit fiscal.

Per tot això, des de Sobirania i Progrés considerem que aquest és un mal acord de finançament i, en conseqüència, no podem sinó rebutjar-lo . També entenem que hi ha contradiccions entre les xifres que està presentant el Govern de Catalunya i el model confirmat per la ministra Salgado, i en aquest sentit demanem la màxima transparència possible. I sobretot, considerem que amb aquest acord s’està cometent el mateix error que es va cometre amb el pacte Mas – Zapatero: agafar allò que ofereix el govern espanyol per més que es basi en promeses que a més a més queden per sota d’allò que el país necessita. Cal abandonar aquesta política del “peix al cove” i començar a articular un conflicte democràtic amb l’Estat espanyol que ens doti de les úniques eines que poden posar fi a l’espoli fiscal: el concert econòmic, el dret a l’autodeterminació i l’Estat propi.

S’ha consumat el que molts esperàvem des de fa temps: l’acceptació per part de la Generalitat del model de finançament proposat pel Govern Espanyol. L’orquestra mediàtica organitzada per lloar les bondats i meravelles del model ja ha començat. Tots els opinadors de l’òrbita del tripartit estan escrivint centenars de pàgines dient que el nou sistema de finançament és excel·lent. La realitat, però, és una altra. Cal assenyalar una sèrie de fets objectius que desfiguren la imatge triomfalista que des del Govern de la Generalitat és vol transmetre.


El model que s’ha acceptat és el mateix que va presentar el ministre Solbes al desembre de 2008, confirmat en paraules de la mateixa ministra Salgado. És un model on l’Estat recapta tots els diners mitjançant l’Agència Tributària i, llavors, decideix quants en destina a finançar les comunitats autònomes. Per tant, és un model on la quantitat de recursos que finalment rep la Generalitat depèn únicament i exclusivament de la quantitat total de diners que el Govern espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes. El debat de si el model de finançament compleix o no l’Estatut és un debat que es fa des del reconeixement i acceptació d’aquesta dependència, d’aquesta autoritat de l’Estat a cobrar els nostres impostos i decidir unilateralment quina part ens retorna. És una anàlisi feta des de dins de la gàbia –legal i mental– espanyola. És una visió autonomista de la nostra realitat política i econòmica que s’ha demostrat que no condueix enlloc.

A més, les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia. Salgado només ha fet públic que l’Estat injectarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema de finançament, l’any 2012, en relació als que hi posarà enguany, però en la roda de premsa de presentació del model, va afirmar que “això només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris” i que “els càlculs i conclusions a què puguin arribar cada comunitat autònoma sobre els diners que els poden tocar el 2012 no eren oficials, sinó simples estimacions que no volia comentar”. La conseqüència lògica d’aquesta afirmació és que els 3.800 milions d’euros per al 2012 que alguns estan proclamant als quatre vents, només són una suposició que no té cap garantia d’esdevenir una realitat ni tampoc han estat reconeguts i acceptats per part del Govern de l’Estat espanyol.

El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents.

En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).

En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: “Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde”.

Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.

Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris.

1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l’aplicació del sistema de finançament.
El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.

2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
El nou model  de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple,  l’Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l’Estat del que paguen d’impostos.

3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d’evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.

En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.

L’actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.

La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 a l’any euros per persona.

Reagrupament

“No veig cap altra opció que la independència per no haver d’anar a pactar les escorrialles cada dos per tres i aguantar que ens insultin quan anem a demanar el que és de Catalunya”. Ho ha dit Joan Carretero, el dissident d’ERC que va crear el grup Reagrupament, que també ha parlat de “demanar caritat”.

De fet, és irrellevant qui digi això. La realitat és que, el digui qui el digui, té raó, que aquestes paraules reflecteixen perfectament l’episodi que, cada cert temps, protagonitzen els representants de la Generalitat de Catalunya per negociar la renovació de les quantitats econòmiques que rep de l’administració central.

Aquesta vegada, la negociació ha durat més del previst. Portem ja un any amb aquest lamentable espectacle que consisteix en que els representants de Catalunya reclamin constantment ajuda als catalans per demanar almoina al Govern central, al Govern espanyol.

És necessària aquesta humiliació pública d’uns representants repetidament menyspreats pel poder central, que es nega a donar-los una almoina fins que accedeixin a ser uns bons nois? És realment necessari aquest degradant espectacle?

Potser, sí. Potser, cal aconseguir de qualsevol manera els recursos per que l’administració de Catalunya i els serveis públics catalans puguin seguir funcionant adequadament. Potser calgui agrair a aquests representants de Catalunya i dels catalans que, cada cert temps -aquesta vegada portem un any-, acceptin de forma estoica aquesta humiliació.

Potser, en nom del pragmatisme hagi d’acceptar aquesta vergonyant situació. Però, potser, cal fer d’altres consideracions, d’altres valoracions. Potser, cal tenir en compte d’altres qüestions. Potser, de vegades el pragmatisme hagi de ser rebutjat.

Perquè, ¿on queda la dignitat? Cal tirar la dignitat per la finestra del pragmatisme perquè el poder concedeixi les seves almoines? ¿Cal suportar tota aquesta humiliació i rebre impassibles tot aquest menyspreu en nom del pragmatisme?

Probablement, ha arribat el moment de dir que no. Probablement, ha arribat el moment de retirar-se, per mantenir la dignitat, i que facin el que vulguin. És cert que la dignitat no es menja, però, val la pena poder menjar pagant el preu de la humiliació?

S’ha arribat a un moment en què, en aquest assumpte, el problema ja no és de nacionalisme, ni d’independència, ni de banderes, ni d’himnes. S’ha arribat a un moment en que el problema és només de lucidesa i de dignitat. Ni més ni menys.

Per Antonio Galeote

Des que l’exconseller de Governació Joan Carretero va deixar ERC i va anunciar la seva intenció de concórrer a les properes eleccions al Parlament amb una candidatura independentista transversal, diverses petites organitzacions s’havien sumat al projecte. Catalunya Acció havia mostrat la seva complicitat amb el projecte dels reagrupats, però aquests no tenen cap voluntat de comptar amb ells de cara a les eleccions, segons ha confessat el seu líder, Santiago Espot [a la dreta de la imatge], en una entrevista que publicarà el setmanari El Triangle el proper dilluns.

“No hi ha cap voluntat per part de Reagrupament d’arribar a una entesa amb Catalunya Acció. No tenen voluntat ni de parlar”, declara Espot, qui ha detallat que ambdues formacions van mantenir una trobada i van emplaçar-se a una futura reunió que, finalment, no s’ha produït. Catalunya Acció ha adquirit certa notorietat les darreres setmanes després que la ultraespanyolista fundación Denaes s’hi hagi querellat com a impulsor de la monumental xiulada al rei Joan Carles I i a l’himne espanyol a la final de la Copa que l’Athletic i el Barça van disputar el proppassat 13 de maig a València.

Amb qui Espot no descarta tirar endavant algun projecte és amb el ja exdirigent de CDC Enric Canela, que ha defensat la necessitat d’impulsar una nova força política independentista però, de moment, no s’ha sumat a Reagrupament. “Tenim una relació fluïda i coincidim en moltes coses”, ha manifestat Espot de qui va ser responsable de la sectorial d’Universitats i Recerca de Convergència i va impulsar la manifestació dels DeuMil a Brussel·les.

A banda d’exmilitants d’ERC i persones sense una afiliació prèvia, de moment s’han sumat al projecte de Carretero, el Partit Republicà Català d’Agustí Soler i Carles Bonaventura i Unitat Nacional Catalana, una formació propera a l’extrema dreta catalana. La Conferència de Debat Independentista, l’Associació Patriòtica Germans Badia o les Joventuts Nosaltres Sols són altres grupuscles que s’han afegit al Reagrupament.

Informa: EL TRIANGLE.EU

PER SI ALGÚ NO ENTRA A COMENTARIS, CREC OPORTÚ DEICAR CONSTÀNCIA D´UN ESCRIT QUE HEM REBUT A CATALANS, EN REL.LACIÓ AL ESCRIT.

Estaria bé no fer seguidisme d’aquest pamflet sociata anomenat “El Triangle”, enemic declarat del nacionalisme català. Abans d’escampar el verí d’aquesta colla, caldria contrastar les coses. És el que ha fet un associat a Reagrupament, que ha demanat per com estava aquest tema i n’ha rebut aquesta resposta d’en Jordi Comes, de Reagrupament:

—————
Company,

M’han fet arribar un correu en el que mostraves la teva inquietud pel fet que no s’hagués produït una trobada entre en Joan Carretero, o una representació de Reagrupament i en Santiago Espot, o una representació de Catalunya Acció.

De manera provisional, fins que no celebrem l’assemblea constituent de l’associació, m’han encarregat la tasca de vehicular les relacions de Reagrupament amb altres entitats, associacions i partits, de manera que m’ha semblat oportú, respondre personalment a les inquietuds que manifestaves en l’esmentat correu.

Abans de res t’he de fer una petita correcció. No és cert que en Joan Carretero no hagi atès i hagi parlat amb en Santiago Espot. Pel que sé, en els darrers mesos han parlat en privat almenys 4 o 5 vegades. I jo mateix m’he adreçat a alguns representants de Catalunya Acció, per tal de dir-los que tenim present que és bo que seguim parlant en els propers temps per tal de mirar de trobar punts d’entesa i col·laboració.

Dit això, i donat que la inquietud que manifestes ens ha arribat per altres bandes, permet-me que et faci algunes apreciacions més que crec que són oportunes.

Les reunions amb altres col·lectius no són ara per ara una prioritat màxima, ni per en Joan Carretero, ni per ningú de Reagrupament. Ara mateix estem intentant afrontar altres temes urgents, com ara recórrer el territori explicant el projecte, organitzar-nos mínimament i existir com a associació, legalment, fiscal, econòmica, etc. I sobretot mirar de dotar-nos d’un funcionament i estructura democràtics, àgils i que responguin internament al mateix que propugnem que volem per la política a nivell nacional.

A pesar que no són una prioritat màxima, en Joan Carretro i altres persones, s’han reunit amb desenes de col·lectius i personalitats del món del sobiranisme (incloent Catalunya acció com t’esmentava anteriorment). En aquestes trobades, a tothom que s’ha interessat per participar en el projecte de donar veu al regeneracionisme i a l’independentisme a les properes eleccions se’ls ha dit el mateix: l’únic que podem oferir als qui coincideixen amb els nostres objectius és associar-se i participar en igualtat de condicions amb la resta d’associats.

Si algú vol tenir un paper rellevant en aquest projecte, el que ha de fer és associar-se i postular-se en el marc de l’assemblea que farem passat l’estiu i esperar rebre el suport de la resta d’associats, com segurament farà en Joan Carretero i podran fer tots els membres de l’associació.

Si algú vol que la candidatura és digui Força Catalunya, Reagrupament, Catalunya acció, Unitat Sobiranista, o Gent de la Ceba, l’únic que li podem dir és que s’associí, ho proposi en el marc de l’assemblea que farem passat l’estiu i intenit aconseguir el suport dels associats que votaran democràticament això i tot el que es proposin.

Seguint aquest mateix guió et podria desgranar qualsevol tema que pogués tractar Regarupament en converses amb quasevol altre col·lectiu organitzat. I no pot ser d’altra manera, doncs ni en Joan Carretero, ni ningú podria negociar més enllà del marc que et plantejo en nom d’una organització, els socis de la qual no han aprovat democràticament ni Estatuts, ni direcció política, ni res de res.

Com bé saps, hi ha hagut altres converses amb col·lectius i partits que s’han integrat a Reagrupament. En els casos en que ha succeït (UNC, PRC, etc.) els seus integrants han acceptat el que et comentava, integrar-se com a associats individualment sense renunciar a les seves organitzacions (cosa que no hem demanat a ningú) i tenir l’oportunitat de participar en aquest projecte com ho farem tu, jo i el mateix Joan Carretro, amb els mateixos drets i deures de partida.

Personalment vaig tenir l’oportunitat de presenciar la presentació de Força Catalunya a càrrec d’en Santiago Espot, fa una mesos a Barcelona. Em va semblar que els seus objectius i missatge són molt similars al nostre i que ell mateix és un bon orador, eloqüent i ferm. A més a més, he seguit la seva activitat, i veig que els integrants de Catalunya Acció estan mobilitzats i amb ganes de fer coses en favor dels nostres objectius comuns. Tan debò doncs, facin el mateix que hem fet tu o jo: associar-se per tenir l’oportunitat de decidir i -qui ho vulgui- implicar-se fins als màxims nivells de responsabilitat si rep el suport dels altres associats. Ara per ara, en l’estadi que estem, no podem fer altra cosa que treballar perquè l’associació existeixi arreu del territori i neixi democràticament en una assemblea passat l’estiu. Aleshores, els qui rebin la confiança dels associats ja decidiran quins passos s’han d’emprendre respecte Catalunya Acció i qualsevol altra que vulgui lluitar per l’objectiu que ens hem proposat.

No sé si amb aquesta llarga explicació hauré respost a les teves inquietuds, però és tot el que et puc dir ara per ara. Tan debò no sols Catalunya Acció i en Santiago Espot, sinó molts altres col·lectius i personalitats s’integrin al projecte que volem tirar endavant. Però hem de fer les coses ben fetes. I crec que estem fent el que hem de fer en aquest moment i que hi haurà ltres moments, un cop haguem nascut de manera efectiva, perquè qui li pertoqui afronti aquest tema que ens feies avinent i molts d’altres que es plantejaran.

Per qualsevol altre aspecte que vulguis tractar, sobre aquest tema o similar, em poso a la teva total disposició.

Aprofito per saludar-te i felicitar-vos per la bona feina que esteu fent des de tots els districtes de Barcelona.


“Es tracta d’una ofensiva que patim (i patirem amb més intensitat) tots els contribuents d’aquest estat, que no som ni ens sentim culturalment i lingüísticament castellans”

FERRAN SUAY

La suspensió cautelar del decret que estableix l’èuscar com a llengua vehicular en l’ensenyament al País Basc és la primera mostra de bel•ligerància obertament antibasca de l’actual govern de la Comunitat Autònoma Basca. Per si de cas l’escenificació burdament hipòcrita de la passada campanya electoral europea havia aconseguit d’enganyar algú, tot fent-li pensar que PP i PSOE són dos partits distints, i fins i tot oposats, ací tenim els senyors López i Basagoiti certificant l’aliança del nacionalisme espanyol més ranci des dels temps de Franco.

I no és un tema que afecte exclusivament els bascos. Es tracta d’una ofensiva que patim (i patirem amb més intensitat) tots els contribuents d’aquest estat, que no som ni ens sentim culturalment i lingüísticament castellans. Sota el lema de la “llibertat per a escollir la llengua de l’ensenyament”, el que reivindiquen realment és el dret d’ignorar la llengua pròpia del territori en què viuen. Els estudis fets (la Generalitat valenciana en té alguns de ben concloents, que es nega a publicar) demostren que els únics sistemes eficaços per tal d’assolir la plena competència en dues llengües cooficials són els d’immersió lingüística en la llengua minorada. L’altra, la llengua dominant, la vertaderament imposada, s’aprèn de totes passades. A banda d’estudiar-la a l’escola, hi ha una aclaparadora abundància de mitjans, que inclou emissores, diaris, publicitat, paisatge lingüístic, etc., que ho garanteix sobradament.

Tot això, però, no els importa gens, perquè l’objectiu de dominar les dues llengües és per a ells només una excusa. No hi tenen cap interès. El que realment pretenen és consolidar la divisió dels ciutadans en dues categories, que potser caldria anomenar –futbolísticament— divisions.

D’una banda estan els ciutadans que opten per una de les dues llengües oficials, concretament pel castellà. Aquests tenen dret a obtenir sempre en la seua llengua, i sense cap necessitat d’atabalar-se per aconseguir-ho: atenció de qualsevol funcionari o servei públic, tota mena d’espectacles públics i privats (cinema, circ, televisions, conferències, cursos oficials o no…), totes les etiquetes de tots els productes que compren, de qualsevol tipus (medecines, aliments, joguines, aparells electrònics…), totes les comunicacions procedents de les institucions europees, o adreçades a aquestes, i una pila més de coses, tan gran que seria massa llarg d’esmentar-les totes. I per si amb això no n’hi ha prou, quan es troben amb un grup de persones que estan parlant entre elles en l’altra llengua oficial, la major part d’aquestes (per no dir que totes) l’abandonaran i passaran a expressar-se en castellà, amb un somriure, i la curiosa sensació que ho estan fent ‘per cortesia’.

Els lectors mateixos poden considerar quants d’aquests drets estan autènticament garantits en el cas dels ciutadans que opten per l’altra llengua oficial: el català, l’èuscar o el gallec. Per posar-ne només un exemple, proveu de portar els vostres fills a veure una pel•lícula: quina oferta n’hi ha en castellà i en català? (si viviu al País Valencià, per exemple, la resposta és ben fàcil: l’oferta en la llengua pròpia és igual a zero). Això sí, a l’hora de pagar les contribucions, no ens fan cap rebaixa. Paguem el mateix, tot i que en rebem molt menys. Si això no és ser de segona divisió, m’haurien d’explicar ben bé, fil per randa, en què consisteix.

Potser a ells els agrada considerar-se i anomenar-se defensors de la llibertat d’escollir. El llenguatge és molt elàstic, i permet tota classe de llicències. El que fan, però, és molt fàcil de descriure: se’n diu castellanisme radical. I consisteix a aplicar la llei de l’embut, de tal manera que el boc ample sempre és al seu costat, i l’estret al nostre. Ells tenen tots els drets, i aquesta –la de drets– és també l’etiqueta que posen als privilegis lingüístics que van adquirir il•legítimament, per la força de les armes, en un temps en què ‘los nacionales’ no necessitaven disfressar-se, com fan ara, de socialistes i populars.

Tal  com anunciàvem en la nostra Lletra anterior, ens plau dedicar la present al doctor Joan Solà.  Ens mouen a fer-ho l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per part d’Omnium Cultural (10 de juny), la investidura com a doctor honoris causa per  la Universitat de Lleida (7 de maig), la publicació del seu llibre Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra i, per últim, una particular circumstància, tal com explicarem al final d’aquesta Portada.

3580494_6895

Joan Solà és llicenciat en Filologia Clàssica i doctor en Filologia Catalana. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi. Ha estat professor, des del 1965, a la Universitat Autònoma de Barcelona, i des del 1984, és catedràtic de Llengua i Literatura catalanes de la Universitat de Barcelona. Ha publicat una quarantena de llibres i prop de dos-cents articles i estudis, preferentment de sintaxi i d’història de la llengua catalana

La brillant trajectòria de Joan Solà ja ha estat reconeguda i publicada a bastament aquests últims dies, per tant, a nosaltres, només ens resta deixar constància en aquesta Lletra del nostre agraïment per la seva tasca incansable en favor de la nostra llengua i del nostre país.

És per això que  li dediquem tres apartats:

*  A l’apartat ‘Article’ recollim, precisament, el que va publicar al diari Avui el dia 28 de desembre del 2006 amb el títol ‘Plantem cara’.

*  A l’apartat ‘Llibres’ figuren la ressenya del llibre “Plantem cara.  Defensa de la llengua, defensa de la terra ”, recentment editat, i un expressiu article del periodista Vicent Sanchis.

*  A l’apartat ‘Entrevista’ s’inclouen la que li fa el periodista I. Aragay, en la qual Solà senyala el lligam inseparable que existeix entre la llengua i el país i, en segon lloc, un vídeo que recull l’entrevista que li fa el periodista Emili Manzano a TV3; és un vídeo llarg (1 hora aproximadament) però d’una gran amenitat.  Un autèntic regal per als qui estimem la llengua.

Finalment,  tal com dèiem al principi d’aquesta Portada, volem donar una explicació sobre la raó per la qual el nostre col·lectiu se sent vinculat a Joan Solà.  Tot i que ja queda explicat a la nostra web (www.sempre.cat), voldríem fer algunes precisions:

Tot arrenca del seu article ‘Plantem cara’ aparegut al diari Avui (28/12/06) que trobareu reproduït integrament en aquesta Lletra. Tot seguit i replicant a la denúncia que Solà fa sobre la situació de la llengua, un membre d’aquest col·lectiu, Josep M. Borrull i Sànchez, va enviar una carta al mateix diari manifestant la necessitat de reaccionar creant un moviment civil (31 desembre 2006).  La crida va despertar l’adhesió de moltes persones a la idea, de manera que en el mateix diari, el 3 de març del 2007, una altra carta de la mateixa persona apareixia amb el títol ‘En català només’ en la qual es proposava ‘…crear un col·lectiu la finalitat del qual serà ajudar a superar les dificultats que comporta aquesta actitud [parlar català sempre], així com generar el sentiment de pertinença a un moviment que integra totes les persones que compartim el mateix objectiu’. D’aleshores ençà són ja més d’11.000 les persones adherides al col·lectiu que reben aquestes Lletres  i més de 5.000 les registrades en el Grup de Debat.

Som conscients que, el nostre, és un moviment més entre molts dels que treballen en favor de la llengua.  Ho fem d’acord amb el que són les nostres possibilitats.  La nostra Lletra,  a part del seu contingut, és com un crit d’alerta, periòdic i insistent que cada quinze dies ens recorda el nostre compromís i objectiu: la insubmissió lingüística, mantenir la llengua, no discriminar, parlar Català Sempre.

Tessa Calders i Artís, adherida de la primera hora al nostre col·lectiu, ho expressa així (vegeu l’article publicat en les Lletres 46 i 47) : …si s’aconseguís que aquesta actitud (mantenir la llengua) s’anés generalitzant i fos vista com un acte de respecte, d’educació i de sincer sentiment d’acollida envers  tots aquells que encara no parlen el català, la salut de la nostra llengua faria un salt qualitatiu que sorprendria a tots aquells que vetllem per la seva supervivència.

Acabem aquesta Portada amb la aguda resposta donada per Joan Sola a la pregunta que se li formulaven sobre la incidència que sobre la llengua tindrà l’existència de un Estat català (Ivan Mambrillas, Tribuna Mallorca):

“De ben segur que l’Estat català no serà una solució a tots els nostres mals nacionals, però diguem que ens morim de ganes de saber en quina mesura és, la sobirania del país o dels Països, un mecanisme imperfecte.
L’estatalitat és doncs una condició necessària per a la ‘plena normalització’ de la llengua, per aturar-ne la degradació.  És necessària, i de més a més, suficient? Per saber-ho, caldrà assajar-ho -vet aquí un nou estímul per a l’emancipació: la curiositat científica”.

I també:

Ara, el que no crec és en fer una política d’acostament a Espanya. Això és fatal. La subordinació és total. Espanya no ens acceptarà mai com a iguals. Això ho tinc cada dia més clar“. El Temps

El president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, s’ha negat a contestar en castellà al periodista de Telecinco que ha assistit a la roda de premsa sobre la valoració de la querella interposada per Denaes a causa de la xiulada a l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei. El periodista ha preguntat a Santiago Espot si podia contestar en castellà i aquest ha replicat: “a Telecinco tenen servei de traducció, no? Jo li respondré en català per la meva comoditat”. Llavors, el periodista ha hagut de formular la pregunta en català i Santiago Espot ha contestat en català.

El president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, ha acusat la fundació Denaes de “criminalitzar els drets i llibertats” dels catalans, ja que compta amb “destacats enemics de Catalunya”. La querella que ha presentat Denaes contra Catalunya Acció per la xiulada a l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei “és un clar exemple de com es pretén vulnerar de forma flagrant els Drets Civils dels catalans, criminalitzant drets i llibertats tan fonamentals en qualsevol democràcia occidental com són el dret a la protesta i la llibertat d’expressió”, ha afegit.

En aquest sentit, Catalunya Acció ha denunciat que “la Fundació Denaes compta entre els membres del seu patronat d’honor destacats enemics de Catalunya, com el franquista Sabino Fernández Campo (militar que va desfilar l’any 1939 amb l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, va formar part del Ministeri de l’Exèrcit de Franco durant 20 anys, exministre d’Informació i Turisme l’any 1976, excap de la Casa del rei Juan Carlos i que va cer indecentment guardonat l’any 1988 amb la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya presidida per Jordi Pujol), Alejo Vidal Quadras (dirigent del PP, vicepresident del Parlament Europeu i declarat opositor al reconeixement del català a la Unió Europea i dels Drets Nacionals de Catalunya); i Santiago Abasal Conde (dirigent del PP al País Basc, fundador de Denaes, i promotor de la querella contra Pepe Rubianes)”

Espot considera que la denuncia “és una constatació que els drets civils dels catalans no estan garantits a l’Estat espanyol, i que Catalunya ha passat simplement de viure empresonada durant el franquisme a viure en llibertat condicional vigilada durant la monarquia borbònica actual. Només un estat català pot garantir els Drets civils i llibertats que ens corresponen als catalans com a ciutadans i com a éssers humans”.

Els colonitzadors espanyols del PP/PSOE mutilen el mapa d’Euskal Herria

Reproduït de http://www.directe.cat

El pacte PSE-PP esborra Euskal Herria del mapa del temps d’Euskal TelebistaDelimiten el territori de la Comunitat Autònoma Basca · Afegeixen informació de Cantàbria, Castella i La Rioja29.06.2009 ! 19.23h

Aquest dilluns s’ha donat compliment a una de les condicions del PP per donar suport a la investidura del socialista Patxi López com a lehendakari al País Basc. El mapa del temps d’Euskal Telebista, la televisió pública basca, no contempla des d’avui el marc geogràfic d’Euskal Herria sinó que delimita amb una línia el territori comprès dins de la Comunitat Autònoma Basca. Se seguirà donant informació meteorològica del territori del País Basc dins l’Estat francès i La Rioja, però aquesta permissivitat es compensarà afegint també la informació de Castella, Cantàbria i el conjunt del territori de la comunitat de La Rioja.

Segons ha informat El Correo DIgital, aquest migdia s’ha utilitzat una nova infografia del mapa del temps en un dels ‘primers canvis després de l’arribada del nou director general del grup EITB, Alberto Surio’. Segons expliquen, el periodista Andoni Aizpuru ha estat l’encarregat de presentar, com cada dia, el mapa de previsió del temps del primer canal d’ETB a les 14.40 h..

Juliol 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.    
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930
31  
RESERVES

Premio otorgado por Jonkepa

premio-blog-dorado1

Premi atorgat pel blog Jon Kepa

DNI.cat

Plataforma pel Dret a Decidir

Xarxa apartidista i transversal que treballa per un Estat Català

PageRank

Blog Stats

  • 214,602 hits
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
fco_iniciar_comptador(200);

Què porta més clics

  • Cap

Flickr Photos