You are currently browsing the category archive for the ‘independència’ category.

Vic serà la primera ciutat que tindrà una plaça dedicada a Vicenç Albert Ballester, considerat el pare de la bandera estelada. El ple d’avui ha aprovat que l’espai situat davant de l’ateneu La Central porti el seu nom. La votació d’aquest punt ha trencat la unitat de l’equip de govern: el PSC, que governa en coalició amb CiU i ERC, s’ha abstingut. El seu portaveu, Josep Burgaya, diu que els ‘sorprèn’ que Ballester doni nom a un carrer quan altres figures més rellevants no tenen nom al nomenclàtor vigatà.

Burgaya, en la seva intervenció, ha dit que des del PSC reivindiquen l’independentisme com ‘una de les cultures polítiques del país’. El portaveu socialista però diu que no té massa sentit que la ciutat doni un nom a Vicenç Albert Ballester quan hi ha altres figures més rellevants d’aquesta cultura política nacionalista com Valentí Almirall, Antoni Rovira i Virgili o Domènec Martí i Julià, aquest darrer més proper a l’independentisme, encara no tenen un espai amb el seu nom.

La PxC també s’ha abstingut però per raons molt diverses. El seu portaveu i cap de l’oposició, Josep Anglada, ha destacat la vessant de Ballester com a defensor de la llengua. Anglada però ha dit que l’homenatjat estaria poc content pel mal estat actual de la llengua catalana que l’ha atribuït a la ‘invasió’ del fenomen migratori ‘principalment procedent del Marroc’.

A favor

La regidora d’ERC, Gràcia Ferrer, ha estat l’encarregada de defensar el fet que el fundador de l’estelada doni nom a una plaça de Vic. Considera que l’espai de davant la central és el millor perquè és un ’emblema’ de la cultura popular catalana. Ferrer deia que d’aquesta manera l’equip de govern ‘compleix’ amb els requisits adquirits fa un any quan es va comprometre a enviar la proposta a la comissió municipal que designa els noms dels carrer.

El regidor i portaveu de CiU, Xavier Solà, ha destacat la figura de Ballester com a creador de l’estelada però també n’ha subratllat el seu perfil carlí. Solà ha demanat a ERC i la CUP que no facin de ‘botiguers’ alhora d’atribuir-se el mèrit sobre qui ha estat l’autor de que un carrer de la ciutat porti el nom del creador d’aquesta bandera.

Des de la CUP, Laia Jurado, ha atribuït al seu grup el fet que finalment el nom de Vicenç Albert Ballester doni nom a una plaça de la capital osonenca. La portaveu independentista ha assegurat que l’opció de donar el nom d’un carrer o plaça va ser proposada per ERC com alternativa a la seva proposta de fer onejar la bandera estelada, ideada per Ballester, a l’ajuntament de la ciutat. Jurado considera que aquesta acció es fa per ‘cobrir l’expedient’ independentista dels republicans perquè la proposta d’altres noms com Lluís Maria Xirinacs està encallada des de fa més temps.

El regidor d’ICV, Xavier Tornafoch, també hi ha votat favorablement perquè no té ‘res en contra’ d’aquesta figura que ha definit com un ‘home de la seva època’ però ‘una mica arrauxat’. Tot i això ha lamentat que noms com el de l’exalcalde republicà Marià Serra i Badell, encara estigui pendents de tenir ‘el seu espai o homenatge’.

Informa: DIRECTE.CAT

OBJECCIÓ A ESPANYA, UN DRET, UN EXEMPLE SOLIDARITAT AMB L’INDEPENDENTISTA MARC BELZUNCES

Assabentats del cas judicial en que es troba el jove Marc Belzunces, imputat d’un “delicte” d’objecció de consciència electoral fent-lo subjecte de penes de multa i presó, el Consell dels Deumil.cat es veu en l’obligació de solidaritzar-se
amb el jove imputat i fer una crida al seu suport moral i ecònomic, per a fer front a les despeses de la defensa judicial, i a donar-lo suport públic difonent el seu cas, denunciant la justícia espanyola.
Marc Belzunces no es va presentar a la constitució de la mesa electoral a la qual fou designat com a “vocal 2n suplent 2n” als comicis de les Eleccions Generals espanyoles del passat 9 de març de 2008. Ara fa un any, el 3 de juliol de 2008, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el va citar a comparèixer com a imputat d’un pressumpte delicte electoral. En Marc aquell dia en comptes de declarar, va lliurar un escrit on entre d’altres coses afirmava:

“Com a independentista català la meva consciència m’impedeix completament col·laborar en l’organització d’unes eleccions espanyoles. No tinc capacitat de triar el contrari”. Posteriorment, el passat desembre, el Jutjat d’Instrucció núm. 19 de Barcelona va dictar interlocutòria d ‘incoacció de les Diligències Prèvies per delicte electoral. En Marc Belzunces es va presentar per a no declarar i remetre’s a l’escrit ja presentat el juliol de 2008 davant la Fiscalia.
Ara, fa escassos dies, la Fiscalia ha fet pública l’acusació que fa contra en Marc (full 1 de l’acusació, full 2 de l’acusació). En concret el Fiscal del TSJC demana 22 dies de presó (a substituir per 44 dies/multa a 18 euros dia (792 euros), 6 mesos de multa a 18 euros dia (3.294 euros) amb responsabilitat personal en cas d’impagament i inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant 2 anys.  La intenció d’en Marc, feta pública en un article al Bloc Gran del  sobiranisme,
del qual es blocaire, és continuar pujant esglaons judicials fins on pugui (Audiència Provincial, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional) i encara li quedaria anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans.
La cosa, ja ho esmenta en Marc al seu article, anirà per llarg. Ara bé, com ell afirma està disposat a arribar fins el final i assumeix totes les conseqüències.
Es tracta d’un cas d’objecció de consciència independentista, d’objecció a Espanya. Sembla ser que és el primer cas que la Justícia espanyola es troba davant d’una situació semblant.
Que en Marc pugui aconseguir anar pujant esglaons judicials depèn de la capacitat econòmica per a fer front a les despeses que genera enfrontar-se a la maquinària judicial. Un grapat de patriotes el fa costat dels del primer dia i va
obrir un compte corrent on es poden fer ingressos i donacions. Obligació nostra es contribuir-hi, en la mesura de les nostres capacitats, però fer-ho tothom!.
Fent, aixímateix, extensiva la seva situació amb el màxim de ressó possible sobre el seu cas, recolzant-lo personalment, però també la seva causa: la de posar en evidència la justícia espanyola i el sistema electoral espanyol que es basa en la coacció. El que posa en qüestió, entre molts d’altres exemples, el caràcter democràtic de l’estat que ens té subordinats.
En Marc és una persona compromesa amb el nostre país, un expert en les noves tecnologies i un apassionat de la ciència. El seu temps lliure l’omple d’activitats lliurades al proïsme. Com hem dit també escriu setmanalment al
Bloc Gran del Sobiranisme.
No podem admetre que a un ciutadà actiu i responsable se’l vulgui condemnar a presó i multes per un concepte caduc i esbiaxat de la llei electoral. És antidemocràtic. Tampoc podem admetre que a un català la justícia espanyola li
demani presó i multes perquè se’n declara objector independentista i afirmi que “no formo part de la societat spanyola, ni vull formar-ne part. I com que no en formo part, no se’m pot demanar que col·labori en l’organització d’unes
eleccions espanyoles”. No podem permetre el seu empresonament. No som esclaus. Exigim la despenalització de l’objecció electoral.
Us repetim que moralment tots estem obligats a col·laborar en l’aportació econòmica per a fer front a les despeses que ja ha hagut d’assumir en Marc i fem córrer el seu cas.
La Fundació Catalunya ha obert un compte corrent.

Beneficiari: Fundació Catalunya-FONS . Cal dir que els donatius a Fundacions
té avantatges fiscals.
Compte Caixa d’Enginyers: 3025-0012-19-1400008332
Per a transferències des de fora del Regne d’Espanya:
Iban: Es18 3025 0012 19 1400008332
Altra informació: Swift: cdenesbb

La meva terra és com un infant,
no dóna gràcies, ni mai sap quan
es torna aspra i plena de fang
o verda i plana i et dóna cant.

La meva terra mai no sap quan
anar endarrera, tirar endavant
plena de nafres, plena de sang,
plena de joia i plena de cant.

No té una flama que digui sí,
però una espurna sempre ho vol dir;
no té una flama que digui no,
però té cendra que ho colga tot.

La meva terra sols té caliu
que dorm i dura dintre d’un niu.
La fusta i jo que volem sortir
esperem flama que ens digui sí.

Uns endavant ens volen portar,
espurnes vives en soledat;
altres ens volen sempre aturats,
la cendra pesa sobre els cansats.

És una obscenitat el comportament d’Esquerra amb relació a l’anomenat nou model de finançament. I no tan sols perquè constitueix una estafa al poble de Catalunya, sinó pel cinisme amb què els dirigents d’aquest partit pretenen entabanar l’opinió pública presentant com una victòria el que no és res més que una humiliació. Tanmateix, ja fa temps que Esquerra ha deixat de ser un partit polític per convertir-se en un servei de col·locació temporal amb vocació de fixesa. L’espectacular fuita de militants li ha donat tranquil·litat interna, però l’ha deixat com una força sense atributs. Dir Esquerra, avui dia, és no dir absolutament res, perquè tot allò que la caracteritzava s’ha fos com un gelat al sol. Un talp de l’espanyolisme no ho hauria fet millor: proclamar-se independentista, aconseguir que ETA deixés de matar a Catalunya, fer creure que Carod era el líder desacomplexat que el país esperava, blasmar la pusil·lanimitat de la resta de partits i, un cop al govern, narcotitzar l’independentisme i lliurar-lo captiu a les mans del Partit Socialista. Reeixida l’operació, ara ja només es tracta de mantenir-se al poder. És cert que quan els votants i els militants es desperten i prenen consciència de l’ensarronada marxen o es donen de baixa sense manies, però el sou, les dietes i els cotxes oficials de la cúpula d’Esquerra els continua pagant Catalunya. Deu ser que no es tractava d’independitzar Catalunya, sinó de viure d’ella.

Això, en tot cas, explica moltes coses. Explica, per exemple, per què Esquerra s’ha convertit en una força autonomista i conservadora que ha fet seu el discurs que abans criticava de Convergència i Unió, fins al punt que cal mirar la fotografia que il·lustra l’entrevista d’El Punt per saber que és Joan Ridao i no pas Duran i Lleida qui parla de l’autodeterminació en aquests termes: “Un referèndum no és la solució. El país encara no està per això”. Amb tot, no hi ha res com el col·laboracionisme que Esquerra ha demostrat en la propagació de la mentida sobre el nou finançament per comprendre que ha esdevingut un simple esquer del PSC-PSOE per captar independentistes despistats. La seva traïció política, però, és de tal magnitud que la història no li ho perdonarà, i els votants encara menys. Dir que aquest acord “farà gran Catalunya”, que el país “veurà, finalment, reconeguts els seus drets” i que per fi “obtindrem una xifra que es correspon amb els més ambiciosos objectius que ens havíem fixat” és una obscenitat. És una obscenitat, perquè estem parlant d‘uns hipotètics 3.800 milions d’euros per a l’any 2012 quan, com sabem, només el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2008 ja va ser de 22.000 milions. Aquest és l’acord que s’ha aconseguit gràcies a “la fermesa i a l’empenta d’Esquerra”; aquest és l’acord que, en paraules de Joan Puigcercós, ha “de servir per posar el país al dia”.

Víctor Alexandre

Malgrat els esforços esmerçats per la nostre classe política, lamentem des del món empresarial, la manca de transparència i l’excessiu desgast derivat d’un procés llarg i desequilibrat de negociació.

Després d’analitzar les poques xifres donades fins ara, aquest nou finançament redueix molt poc el dèficit fiscal que pateix Catalunya: enlloc de 60 milions d’euros diaris, el primer any en perdrem “només” 55 milions i en el millor dels casos 50 milions d’euros al 2012.

Amb aquest enorme dèficit que seguirà estant prop del 10%, quan estats federals com Alemanya el limita al 4% i EEUU al 5%, la competitivitat del teixit empresarial català segueix clarament amenaçada, perdent posicions en la majoria d’índex de valoració econòmica-empresarial.

Els empresaris, directius, autònoms i professionals del Cercle Català de Negocis (CCN), manifestem que la única manera d’acabar amb l’espoli fiscal és assolir l’Estat propi.

De la mateixa manera que en el seu moment països com Estats Units, Noruega, Finlàndia, Irlanda, Estònia, Txèquia, Eslovènia, entre d’altres, van esdevenir estats independents per motius bàsicament econòmics, en aquests moments ens toca als catalans de fer el mateix i esdevenir el 28è Estat de la Unió Europea.

Tots aquests Estats han prosperat econòmicament d’una forma clara un cop assumida la independència. El Cercle Català de Negocis (CCN) es reafirma en que amb un Estat propi, Catalunya, seria avui un dels 4 països amb més renda per càpita de la Unió Europea.

L’Estat propi és el millor negoci.

Servei de Comunicació i Premsa
Cercle Català de Negocis

[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l’Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]

Esquerra, partit conservadorDurant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d’esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d’entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d’aquesta llibertat. No m’interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d’esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d’Esquerra em diuen que les coses són justament a l’inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s’esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l’infant.

Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l’únic, n’hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d’esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s’ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D’un partit d’esquerres se n’espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l’acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d’una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l’amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d’una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d’anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l’espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l’amo ha cobert de privilegis no s’allibera mai. És un captiu vocacional que l’únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l’amo li dóna a l’esquena.

El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d’inventar. Sort en té que sempre hi són amb l’esguard amatent per reprovar el més mínim gest d’autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. “Política social de la presó”, en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l’alcaid l’ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.

Jo, esforçant-m’hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s’amagui darrere el nom d’Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M’agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M’agrada la gent que no es ven ni s’agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s’arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

L’economista Xavier Sala i Martin, va manifestar durant la tertúlia a El món a RAC1, i en referència al finançament, que “em sembla fatal”. “Tot el que jo sento em sona propaganda”, va lamentar, a més d’indicar que el nou acord “viola l’Estatut en diversos llocs”.

L’economista va enumerar les diferents infraccions de l’Estatut existents en el pacte, com ara “la trampa de posposar els diners en el temps” i assenyalar que “falten 1.400 milions”. També va recordar que “totes les comunitats estan per sobre la mitjana”, fet que “s’aconsegueix fent trampes”, com ara incloure Mossos d’Esquadra o presons, “que no sumen a Extremadura”.

“Això et permet dir que estàs sobre la mitjana”, va denunciar, a més de remarcar que “en quan a competències no estem per sobre la mitja, tal com diu la propaganda oficial d’arreu”. Igualment va negar que Catalunya quedés tercera en renda per càpita, tal com indica el text estatutari.

“Ens han venut la moto, i tampoc hi ha garantia que es complirà, perquè tenim un Govern que incompleix les promeses de manera patològica”, va remarcar, a més de definir el finançament com una “venda de fum molt ben orquestrada”.

“És una qüestió de dignitat, el que està passant és com si el sheriff de Nothingam va al bosc i et roba 100. Pactes amb ell i arribeu a l’acord de que només et robaran 50. I el dia de venir a recollir els impostos, incompleixen l’acord i et roben 80”, va explicar.

Sala i Martin lamenta que això passi després de “boicots, d’anar per Espanya i que t’insultessin només posar el peu a l’aeroport”. “Per dignitat algú hauria de dir que ja n’hi ha prou”, va pregar, atès que “no podem deixar que ens trepitgin d’aquesta manera”

L’economista considera que “ens tenen agenollats, amb cap per avall, i quan algú aixeca el cap li donen cop i tothom insultant-lo”. “Com hi ha aquest odi envers nosaltres hauríem de dir prou. No dir que és el millor que podíem fer i seguir agenollats amb els pantalons baixats, i quan ens donin pel sac intentin anar ràpid. No ens hem de donar pel sac, hem de dir prou”

També va assegurar que “estic fins els nassos de la gent que no és radical. Si els EUA s’haguessin deixat portar pels no radicals, avui serien una regió d’Anglaterra”. “M’agradaria que el poble de Catalunya deixés d’estar dominat per aquesta gent que no és radical. Lamento estar rodejat de gent tant poc radical”.

¡Por fin > uno que es capaz de hablar clarito, sin falsedades ni  hipocresías y pensando en su  pueblo!

SYDNEY, mayi 23, 2008 > (Sun > Times)

El primer ministro australiano, John Howard, dijo el  miércoles a los musulmanes que quieran vivir bajo la Sharia   islámica que se marchen de Australia; en unos momentos en  que el gobierno se encuentra aislando a posibles grupos  radicales que podrían en un futuro lanzar ataques  terroristas contra el pueblo de esa  isla-continente.

Asimismo, Howard despertó la furia de algunos musulmanes  australianos cuando dijo que ha dado todo su apoyo a las
agencias de contrainteligencia australianas para que espíen  en las mezquitas que hay en la nación.

Los que tienen que adaptarse al llegar a un nuevo  país son los inmigrantes, no los  australianos’,  expresó  con firmeza el mandatario. ‘Y si no les gusta, que se  vayan. Estoy harto de que esta nación siempre se esté  preocupando de no ofender a otras culturas o a otros individuos.
Desde  el ataque terrorista en Bali, hemos experimentado un  incremento de patriotismo entre los australianos’.

Nuestra cultura se ha desarrollado sobre siglos de  luchas, pruebas y victorias de millones de hombres y mujeres  que vinieron aquí en busca de libertad’ ,  agregó Howard ,   ‘Aquí hablamos inglés  fundamentalmente’, dijo  el primer ministro en un momento de su enérgico discurso. ‘No hablamos árabe, chino, español, ruso, japonés ni ninguna otra lengua. Por lo tanto, si los inmigrantes quieren convertirse en parte de esta sociedad, ¡que aprendan nuestro idioma!’

El mandatario continuó diciendo que la mayoría de los  australianos son cristianos. ‘Esto no es un ala política ni un juego político. Se trata de una realidad. Se trata de  hombres y mujeres de ascendencia cristiana que fundaron esta  nación basándose en principios cristianos, lo cual está  bien documentado en todos nuestros libros. Por lo tanto, es  completamente adecuado demostrar nuestra creencia en las  paredes de nuestras escuelas. Si Cristo les ofende, entonces les sugiero que busquen otra parte del mundo para vivir, porque Dios y Jesucristo son parte de nuestra cultura’.

Este es nuestro país, nuestra patria, y estas son nuestras costumbres y estilo de vida. Permitiremos a todos que  disfruteis de lo nuestro, pero cuando dejeis de quejaros, de  lloriquear y de protestar contra nuestra bandera, nuestra  lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras creencias cristianas o nuestro modo de vida. Os recomiendo que si asi no lo aceptais, aprovecheis la gran oportunidad de  libertad que teneis en Australia y retomeis el camino hacia otro pais que os permita todo aquello que aqui jamás podreis conseguir. ¡ tenéis el derecho y la libertad de iros a donde más os convenga!’

A quienes no les guste cómo vivimos los  australianos’,  prosiguió Howard. ‘Tienen la libertad de marcharse. Nosotros no los obligamos a venir. Ustedes pidieron emigrar aquí, así que ya es hora de que  acepten al país que los acogió y desistan de canviarnos, porque sencillamente ni lo haremos ni permitiremos que nadie invada nuestro espacio con imposiciones y derechos que nadie les ha cedido’.

Si estás de acuerdo con el primer ministro australiano,  hazlo circular por el mundo. Las ideas de los grandes  hombres deben divulgarse ..

“Som a punt de fer el ridícul i més  que un país normal semblem una Diputació”

( Joan Laporta, president del Barça )

Per RAMON SERRA, editor

No cal que us digui que no entenc ni un borall d’economia. Però  després d’haver llegit tantes coses alguna opinió haig de tenir sobre el finançament. Si els espanyols es van embalar per criticar el bunyol de l’Estatut quan encara no havia sortit del forn del Parlament i ni s’havia fet la versió en castellà del text ,em sembla que ara alguna cosa hi puc dir. Ja  sabem que els espanyols són molt espavilats i que tenen el do de llengües, entre altres qualitats,així que hauré d’esmolar la crítica si no vuill fer el ridícul.

En aquest país malaltís amb la sensibilitat a flor de pell qualsevol opinió serveix per encasellar-te. En el meu cas no cal que perdin el temps amb mi buscant tres peus al gat. Sóc  independentista i punt. O com diu l’occitanista Jordi Vázquez, sóc un franctirador. I feta aquesta introducció que deu tenir si fa no fa el mateix valor jurídic que el preàmbul de l’ Estatut anem per feina i desgranem el finançament en deu punts:

1r) Benvingut Mr.Marshall. Aquest era el títol d’una pel.lícula que explicava els diners que podrien deixar els americans a Espanya. La pel.lícula va ser rodada a un poble de Madrid ara fa 50 anys i encara té vigència. Ara en lloc dels americans que amb els seus plans  ens  havien d’ omplir les butxaques podem parlar del finançament espanyol. Al  final, molta fressa i poca endreça. Aleshores  tothom va sortir amb la cua entre cames i ara gairebé. La gent espera molta cosa del nou finançament i gràcies que ens en toquin les molles. De fet, el govern espanyol no ha precisat l’abast de les xifres. Aleshores  totes les autonomies han fet castells de sorra  seguint  les exposicions del conseller Castells i els números no quadren. D’ il.lusió també es viu, si més no durant alguns mesos. La realitat ja posarà les coses al seu punt. Però quin valor tindrà això d’aquí uns anys?

2n) Espoli. En el millor dels casos continuarà l’espoli català.I de quina manera! No sé d’on treu Carod-Rovira que ara reduirem un terç de l’espoli. Si segons els estudis ben documentats, Catalunya aporta entre 25.000 i 30.000 milions d’ euros més del que rep és evident que cal la quadradura del cercle per justificar aquesta tesi. En el cas de rebre en els pròxims anys ara entre 3.000 i 4.000 milions d’euros, en el millor dels casos, l’espoli fiscal no es rebaixaria més enllà d’un deu per cent. A dret a llei, aquesta quantitat hauria de ser la que aportés Catalunya a l’Estat i no al revés.

3r) Deutes. Les informacions diuen que la Generalitat deu aquest any uns 5.000 milions d’euros.O sigui que el forat encara encara serà més gros. Serviran aquests diners almenys per acabar amb l’impost de successió que tan mal ens fa en comparació a altres autonomies?

4r) Esperpèntic. Aquest és el paper de Mas. Fa fa bé CiU d’insistir en el seu paper d’oposició. Llàstima que si ells haguessin manat m’hi jugo un pesol que l’acord ja s’hauria tancat faria mesos i encara més a la baixa. Al capdavall el tripartit no té la culpa del finançament tan demencial que hem tingut fins avui dia. I que ningú no oblidi que el pinyol del sistema continua en vigor i que ara només se n’han fet correccions. No sembla Mas l’home més indicat per protestar després d’aquella escena de sofà que va protagonitzar amb Zapatero un cop aprovat l’Estatut. Que no li passi com al ciclista Pulidor que sempre quedava segon i no guanyava mai res.

4r) Llestos. La maquinària espanyola n’ha après molt. Per això ara s’han inventat fins a cinc diversos fons compensatoris per equilibrar el sistema de finançament que faran servir segons els plagui. Un d’aquests fons, inèdit fins ara, és la compensació per les despeses de les llengües cooficials.Segons que s’ha publicat,  a Catalunya li corresponen 50 milions d’euros pel català. Seria bo que algú amb autoritat com Òmnium Cultural en vetllés per una distribució  correcta.Que no passi com els acords entre Felipe González i Pujol.Uns 2.500 milions de les antiges pessetes eren per a la normalització lingüística, però Pujol els va destinar a carrteres.I avall que ve baixada!

Em sembla que algun milió es podria dedicar a la publicació de “La Vanguardia” en català. Els entesos diuen que el cost de la traducció anual val entre els dos i quatre milions d’ euros.  La xifra sembla  enraonada. Em consta que el president Montilla ho té com una prioritat.. Ara,doncs, podria ser  una bona hora. Cal aprofitar-ho tot.

5è) Barruts. Una operació tan important com la del finançament no podia deixar de banda la presència mediàtica d’Esperanz Aguirre que diu que estima els catalans–no,gràcies–,però que també Madrid és una comunitat bilingüe castellà-anglès i, per tant, necessita els mateixos diners que per al català. No en  volíem saber d’altra! A veure si és veritat i Madrid es converteix en una ciutat bilingüe, perquè deu ser una de les capitals europees amb més baix nivell d’anglès entre els seus ciutadatans.

A Esperanza Aguirre li passa com a la majoria d’espanyols: voldrien fer-nos desaparèixer del mapa o deixar el el català com una cosa casolana. Miri, senyora Aguirre, en tot cas l’ Estat ens hauria de pagar 50 milions per al foment del castellà si totes les coses fossin habitualment  en català com li escau a un país normal o bé per pagar el transport dels alumnes espanyols de Catalunya que volen aprendre castellà a Albacete. Aquesta senyora diu que no perd el temps amb coses identitàries i que prefereix invertir en obres públiques i hospitals. Doncs, pel que fa als hospitals potser que s’ho faci mirar després  del que ha passat els últims dies. De tota manera cal agrair-li que sempre estigui present en tots els mulladers que fan referència a Catalunya. Si algun dia som independents li ho haurem de recompensar posant el seu nom a una plaça o carrer cèntric per tal que el seu record perduri entre nosaltres pels segles dels segles. Amén. Felip V ja ens queda una mica lluny. Necessitem herois moderns.

6è) Catalanofòbia. Ara més que mai, que ja és dir, la Brunete mediàtica s’ ha acarnissat amb Catalunya. Ja era de preveure. La víctima principal ha estat ERC que s’emporta sempre tots els pals a Catalunya i a Espanya. Amb tot, si fins fa quatre dies la diana era Carod era Puigcercíos li agafa el relleu. Si més no hi ha varietat de personatges. Qui diu que Espanya és un país uniforme ?. Tothom contra Catalunya, però Catalunya obre sempre el camí de les millores autonòmiques i s’emporta tots els pals, mentre que les altres autonomies corren a endur-se’ n els diners després que Catalunya hagi donat la cara. Qué bonic,oi?

7è) Desconfiança. Ningú amb dos dits de cap pot pensar que Zapatero ni Espanya  compliran les promeses. No ho han fet mai i seria de ximples pensar  el contrari. Pensem que l’ Estat mai no ha invertit a Catalunya el que s’havia acordat des de la transició. I el pitjor del cas és que els diversos governs de la plaça de Sant Jaume i del Parlament no ho han reclamat mai amb fermesa  i ni n’han fet un seguiment. Ara sembla que la Cambra de Comerç ho vigilarà.  Me’n fio més d’aquesta entitat que no dels polítics d’aquí.

8è ) Els lliures. El País Basc i Navarra com sempre van per lliure. Ells tenen el concert económic i tota la resta són romanços. Molt parlar de la solidaritat , però aquests territoris s’ ho passen per l’ entrecuix. I no veig pas que aquest tema preocupi gaire els espanyols. No oblidem que nosaltres també paguem la nostra part d’aquests concerts econòmics. No podria obrir, per exemple, Vidal-Quadras aquesta caixa dels trons? Sap molt bé que duraria quatre dies. Apa, valent !

9è) La llei de l’ embut. Encara hi ha persones ben intencionades que pensen que es poden parlar de pactes entre Catalunya i Espanya. Res d’axó, minyons. Aquí només mana Espanya a través dels seus governs i a tot estirar ens concedeixen algunes coses que sempre poden retirar-nos segons les seves conveniències. L’ Estatut és una llei orgànica? Doncs,sí, perquè els espanyols fan el que els rota dels …nassos.

1è) Pitjor. No dubto que s’ha fet el que s’ha pogut dins de les circumstàncies i que cal aprofitar les engrunes, les molles i si convé el crostó del pa. Amb tot, el que cal és ben simple: una autonomia com la de Portugal. Aquesta nova situació encara servirà per fomentar el panxacontentisme de molts catalans i que molta gent no vegi la necessitat de trencar amb Espanya per allò tan català que en catanyol en diem “quien día pasa año empuja”.

Aquests deu manaments del finançament  es resumeixen en dos : Espanya continua fent i desfent i nosaltres som uns subordinats, subjectes als capricis dels nostres amos. Com diu el president del Barça, no som més que una Diputació.

Perdem moltes vegades el temps classificant la gent entre optimistes i pessimistes, patufetistes i rebentaires, apocalíptics i integrats. Però el més important  no és l’ estat d’ànim sinó  el poder que tenim. Som una Diputació potser una mica més gran, que no vol pas dir tampoc una gran Diputació.

Contra l’espoli fiscal, avancem cap a la sobirania: Sobirania i Progrés rebutja el model Salgado de finançament autonòmic

Davant l’acord sobre el finançament autonòmic al que han arribat els governs d’Espanya i Catalunya, Sobirania i Progrés vol fer públiques les següents consideracions:

1) El nou model perpetua l’estat de dependència econòmica del nostre país respecte d’Espanya. El centre de decisió sobre els diners que arribaran a cada comunitat autònoma segueix situat a Madrid, i la capacitat negociadora del govern català per fer front a retards, incompliments i segones lectures de l’acord (com ja s’han produït en el passat), és pràcticament nul.

2) El model Salgado no compta amb cap de les variables que l’Estatut de 2006 preveia pel finançament de Catalunya: immigració, major cost de vida, població en risc d’exclusió i esforç fiscal.

3) La xifra de 3.855 milions que el govern de Catalunya assegura per l’any 2012 dista molt d’estar fora de dubte. Primer, perquè la ministra Salgado ja ha dit públicament que no contradirà cap xifra donada pels governs autonòmics, de manera que aquests podran presentar l’acord de la manera més positiva per les seves respectives comunitats sense que les xifres donades es corresponguin amb les que finalment esdevindran reals. Segon, perquè moltes de les partides pactades queden fora del propi model i, per tant, depenen directament d’allò que el govern espanyol de torn es decideixi a concedir mitjançant els Pressupostos Generals de l’Estat.

4) Fins i tot si la xifra de 3.855 milions donada pel govern tripartit s’acaba complint, el fet és que és una xifra projectada per l’any 2012, sense que existeixi cap garantia que el govern espanyol respectarà els acords presos. Ja l’any 2001 el govern català va arribar a un acord amb el govern espanyol que pretesament aportaria 1.132 milions d’euros el tercer any d’aplicació, xifra de la que finalment només en va arribar una cinquena part.

5) El dèficit de l’any 2009 de la Generalitat ha estat de 4.800 milions, de manera que fins i tot la optimista xifra de 3.855 milions prevista per l’any 2012 quedarà molt lluny de cobrir les necessitats del govern de Catalunya de cara a la prestació de serveis públics.

6) Els 11.000 milions promesos per totes les CCAA pel 2012 no figuren al text del document Salgado que s’aprovarà al Consell de Política Fiscal i Financera; l’únic que hi figura és l’aportació pel 2009 (inferior a 5.500 milions d’euros) i pel 2010 (lleugerament superior a 6.000 milions). Per tant, l’únic segur és que els primers dos anys el finançament extra de Catalunya no arribarà als 2.000 milions d’euros, menys d’un 10% del dèficit fiscal.

Per tot això, des de Sobirania i Progrés considerem que aquest és un mal acord de finançament i, en conseqüència, no podem sinó rebutjar-lo . També entenem que hi ha contradiccions entre les xifres que està presentant el Govern de Catalunya i el model confirmat per la ministra Salgado, i en aquest sentit demanem la màxima transparència possible. I sobretot, considerem que amb aquest acord s’està cometent el mateix error que es va cometre amb el pacte Mas – Zapatero: agafar allò que ofereix el govern espanyol per més que es basi en promeses que a més a més queden per sota d’allò que el país necessita. Cal abandonar aquesta política del “peix al cove” i començar a articular un conflicte democràtic amb l’Estat espanyol que ens doti de les úniques eines que poden posar fi a l’espoli fiscal: el concert econòmic, el dret a l’autodeterminació i l’Estat propi.

Mai 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  
RESERVES

Premio otorgado por Jonkepa

premio-blog-dorado1

Premi atorgat pel blog Jon Kepa

DNI.cat

Plataforma pel Dret a Decidir

Xarxa apartidista i transversal que treballa per un Estat Català

PageRank

Blog Stats

  • 213,639 hits
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
fco_iniciar_comptador(200);

Què porta més clics

Flickr Photos

Hood Ornament

Merle running

Happy Birthday Diane! Bonne fête ma belle Diane!

Sentinels

summer songs

Papilio Machaon...

More Photos