You are currently browsing the category archive for the ‘Records’ category.

Bassas recorda a Espanya “mentides a la ràdio”, “boicots”, “règims militars” i “nens emmanillats”

El periodista de TV3, Antoni Bassas, ha denunciat en un article d’opinió a El Periódico, i en referència a la xiulada a l’himne espanyol, que “és intolerable que s’ho preguntin amb hipòcrita consternació els cínics, els que venen diaris i guanyen vots gràcies al negoci de la discòrdia”.

“¿O és que es pensen que surt gratis insultar Catalunya i mentir sobre la seva realitat cada matí des de la ràdio, organitzar boicots contra productes catalans, o publicar fotos amb nens emmanillats? ¿Creuen de debò que els actes no tenen conseqüències? ¿I creuen que els pobles no tenen memòria?”

“Aquest himne va ser també el d’un règim militar que va robar-nos a tots la condició de ciutadans i que va perseguir la llengua i la cultura catalanes. Si de cas, demani’m silenci per respecte, però si us plau, recordi que les adhesiones inquebrantables són pròpies de les dictadures”.

e.noticies

Anuncis

La xiulada a l’himne espanyol del passat dimecres a València no ha estat un fet aïllat a la història del barcelonisme. El 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera, els aficionats del Barça van xiular majoritàriament la Marcha Real en un partit amistós davant el Júpiter, què era també un partit d’homenatge a l’Orfeó Català. L’antic camp de les Corts estava ple amb 12.000 espectadors.

A la mitja part del partit, la banda de música de l’esquadra anglesa va interpretar l’himne espanyol. L’esbroncada va ser general. Tot seguit, i entre aplaudiments, els anglesos van tocar el God save the king.

Arran de la polèmica per la xiualada a l’himne espanyol, el comandant de seguretat, Justo Conde, va realitzar un informe on demanava la “clausura o disolución definitiva de dicha entidad (FC Barcelona” i “la expulsión del territorio nacional del Sr. Gamper”. A l’informe es destacava que el FC Barcelona “ha dado pruebas constantes de su desafecto a España, cuya responsabilidad por estos hechos alcanza de lleno a quien la preside ya que al no corregirlos o evitarlos con la autoridad que indudablemente le da su cargo dentro de ella, es que se hace solidario con los mismos”.

El 24 de juny de 1925, el governador civil de Barcelona, Jaime Milans del Bosch, va decidir “haciendo uso de las facultades que me están conferidas, clausurar por término de seis meses el funcionamiento de esa Sociedad (FC Barcelona), no pudiendo durante dicho tiempo dar espectáculo alguno en su campo ni concurrir a otros como tal asociación ni usar los emblemas ni distintivos de la Sociedad”.

El Barça no va tornar a jugar fins al 25 de desembre. Els blaugrana es van imposar per 2-0 al First de Viena. Però Gamper va haver marxar a Suïssa a causa de la pressió del règim dictatorial. Tot i que va tornar a Barcelona, ja no va presidir més el club i al 1930 va morir.

En una altra final entre el Barça i l’Athletic Club, com la de València aquest passat dimecres, els seguidors barcelonistes i biscains també van xiular l’himne espanyol de manera massiva. La final de Copa de 1984, disputada el 5 de maig, va tenir en els prolegòmens una xiulada com la de Mestalla en el moment que el Rei va entrar a la llotja del Bernabéu i mentre sonava la Marcha Real.

per e-noticies

El Castell de Montjuïc forma part de la memòria de Barcelona i de Catalunya. Ha estat l’escenari de múltiples esdeveniments de cabdal importància que han determinat la nostra història, sovint en represàlia a la lliure expressió ciutadana en favor de la democràcia i la llibertat. Des d’allà el General Espartero va bombardejar Barcelona, es va reprimir la revolta de la Setmana Tràgica, i va ser escenari de l’afusellament de personatges cabdals en la lluita per la justícia i les llibertats democràtiques al llarg del segle XX, entre elles el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, i el president de la Generalitat Republicana, Lluís Companys.

Després d’anys de reivindicació ciutadana, el govern de l’Estat ha iniciat un procés per la cessió del Castell. Ara bé, de la mateixa manera que en època franquista és va cedir la gestió del recinte de manera condicionada a la instal·lació del Museu Militar, de nou la història sembla repetir-se. Ja no hi haurà Museu Militar, però hi haurà per decret del govern central un Centre Internacional de la Pau amb representació directa del Ministeri de Defensa. Si l’Ajuntament de Barcelona decidís canviar aquest ús, la titularitat del Castell tornaria al govern central. D’aquesta manera la cessió és, doncs, condicionada, i malgrat el reiterat compromís de Barcelona en favor de la pau, i de fer del futur del Castell un referent del diàleg que superi la seva trajectòria repressiva, el govern de l’Estat imposa un altre cop la presència de l’Exèrcit mitjançant la participació del Ministeri de Defensa a l’ens gestor del Centre de la Pau que s’hi ha de crear.

El Castell ha de ser retornat a la ciutat i a les institucions catalanes com a signe de normalitat democràtica, sense imposicions i sense condicions. Han de ser aquestes, en tant que representants de la ciutadania, i juntament a la societat civil, les que n’han de ser destinatàries i protagonistes. És per això, i perquè no oblidem la nostra història, que no podem acceptar la presència de l’Exèrcit al Castell, i menys encara quan es tracta d’una condició del Govern de l’Estat perquè la ciutat pugui recuperar-lo. Davant d’això, l’Ajuntament de Barcelona ha de liderar la ciutat, en tant que capital de Catalunya, i en tant que representant dels barcelonins i barcelonines. Només exercint aquest lideratge podrà decidir sobre el futur del Castell, i així, evitar claudicar davant la proposta del Govern central, que contradiu el sentir dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona.

Al segle XXI és més necessari que mai un canvi de paradigma. L’aposta per la pau de la ciutadania de Barcelona no pot passar per la submissió a l’exèrcit, ni per les renúncies davant les imposicions del govern central. El Castell de Montjuïc és patrimoni de la ciutat, que de manera irrevocable ha manifestat el seu compromís amb la pau al llarg de la història. És per això que ha de ser la ciutat de Barcelona, el seu govern i els seus habitants qui tinguin potestat per decidir quins han de ser els usos del Castell. Som nosaltres, barcelonins i barcelonines, qui hem de liderar la posada en marxa d’aquest recinte per fer-ne un referent de la cultura de la pau, i així deixar enrere els episodis de repressió endegats des del Castell per iniciar una etapa d’entesa, de diàleg i de trobada de totes les veus que volen un futur basat en la justícia, la pau i la llibertat per persones i pobles.

L'actriu sueca Inger Nilsson, que va donar vida als 70 al personatge de Pippi Langstrump, compleix avui 50 anys. Foto: EFE / JAN COLLISIOO / HENRIK MONTGOMER
L’actriu sueca Inger Nilsson, que va donar vida als 70 al personatge de Pippi Langstrump, compleix avui 50 anys. Foto: EFE / JAN COLLISIOO / HENRIK MONTGOMER
GEMMA TRAMULLA
BARCELONA

Inger Nilsson no estaria gaire contenta amb aquest titular. Fa dècades que insisteix que ella no és Pippi, el personatge infantil més subversiu de la història de la televisió (Shin Chan és un aprenent al seu costat), però si algú recorda que avui compleix 50 anys és per aquest paper.
L’actriu va néixer al poble de Kisa, al sud de Suècia, i tenia 9 anys quan els seus pares van enviar una foto a la productora que buscava una nena per protagonitzar una sèrie de televisió basada en el llibre d’Astrid Lindgren Pippi Langstrump (Pippi Calzaslargas a Espanya). Inger ni tan sols es recordava d’haver llegit el llibre i no havia viatjat mai a la capital, Estocolm, quan la van trucar per començar a rodar.
Durant tot l’estiu del 1968, va treballar de sol a a sol. «No recordo que tinguéssim un sol dia lliure –va comentar en una entrevista a un diari alemany–. Avui dia hi ha normes que prohibeixen que els nens facin aquest tipus de feina».
No es va poder recuperar mai de la popularitat del seu personatge. Malgrat els seus dots dramàtics, mai li van oferir un paper diferent i tampoc es va poder beneficiar dels extraordinaris beneficis de la venda dels drets d’emissió de la sèrie televisiva a mig món. Fins al dia d’avui segueix treballant com a secretària en un hospital suec i probablement ja no recorda el nom complet del seu personatge, Pipilotta Victualia Rogaldina Chocominza, filla d’Efraim Langstrump .

Por César Arrondo

El 26 de abril se cumplirá el 72 aniversario del bombardeo que la aviación de la Alemania nazi realizó sobre la ciudad vasca de Gernika, que la destruyó en un 70 %, quedando solamente en pie el edificio de la estación de trenes y la Casa de Juntas. Según las estadísticas del gobierno vasco, las víctimas fueron 1.654, mientras que el informe oficial emitido por el gobierno franquista da cuenta solamente de unos 12 decesos.

Como todos los lunes, en la Villa de Gernika se realizaba la tradicional feria del mercado, a la cual, concurrían una gran cantidad de aldeanos de la región, con el fin de efectivizar la comercialización de sus productos.

Cerca de las 16 horas, cuando la feria se encontraba a pleno funcionamiento, comenzaron a replicar las campanas de las iglesias para alertar a los habitantes de la Villa sobre un posible bombardeo aéreo. La gente corrió hacia los refugios, mientras un avión Heinkel III descargaba seis bombas sobre la ciudad. Luego de un breve intervalo, unos 53 aviones Junker sobrevolarán la Villa con el fin de cumplir con el genocidio planeado. En esta segunda etapa del bombardeo, se calcula que fueron arrojaron sobre Gernika unas 50 toneladas de explosivos destruyéndola e incendiándola casi en su totalidad. A continuación, otro grupo de aviones Heinkel ametrallaba a la población civil que intentaba ponerse a salvo del horror, al verse en medio de una ciudad en llamas.

¿Por qué Gernika? Una primera reflexión nos llevaría a la conclusión de que la ciudad de Gernika forma parte del área de resistencia republicana del norte, la cual intentaba penosamente contener el avance de los insurgentes fascistas que se habían levantado en el norte de África en junio de 1936, al mando de Francisco Franco. Pero indudablemente la elección de Gernika no fue al azar, sino que la operación tuvo como objetivo principal minar la moral de los gudaris y de un pueblo aguerrido y patriota, porque Gernika constituye uno de los símbolos más preciados de los vascos, por su legendario roble, que representa la tenacidad y firmeza su pueblo.

El reconocido pintor Picasso inmortalizó al poco tiempo de ocurrido este hecho desgraciado para la humanidad, con su famoso cuadro “Gernika”. Debemos mantener la memoria activa, sobre le genocidio ocurrido en Guernica en el año 1937, tomar plena conciencia de las consecuencias que acarrean el horror y las prácticas violentas, y comenzar a transitar caminos que conduzcan hacia la paz definitiva.

Los símbolos como el “Roble de Gernika” constituyen una referencia, y quizás este 72 aniversario del genocidio constituya una buena oportunidad para comenzar a tejer los mimbres necesarios entre la militancia abertzale, con el fin de lograr materializar los objetivos soberanistas de la nación vasca.

La data del 14 d’abril ens remet a la darrera experiència de voluntat democràtica en què el poble va poder decidir per quina forma d’organització política podia optar col.lectivament. L’any 1931 la població de tot l’Estat espanyol va mostrar a través d’unes eleccions el seu rebuig a la monarquia, fet que va provocar la fugida dels borbons i la proclamació de la República. Una ruptura democràtica amb les antigues estructures del poder que ens va aportar nombrosos drets polítics i civils, el restabliment de la Generalitat i importants mesures d’emancipació social per a la pagesia i per als obrers. Una forma d’organització política democràtica i igualitària encarnada a casa nostra pels presidents Francesc Macià i Lluís Companys. Una República que va ser atacada i destruïda per l’exèrcit franquista, mogut pel principi i la finalitat de reinstaurar la monarquia i les antigues estructures de poder.

Dècades després de la proclamació de la República, continuem reivindicant aquest sistema d’organització política, perquè es tracta del més democràtic, representatiu i emancipador.Contràriament, en el règim actual continuem segrestats per una sistema polític que invalida l’accés de la població a la gestió democràtica, que veta o limita les decisions col.lectives, un sistema monàrquic que es regeix per valors racials, militaristes, masclistes i autoritaris Perquè l’organització de la República parteix d’uns fonaments profundament democràtics i és el sistema polític que pot permetre la construcció d’una societat basada en la igualtat econòmica i social de les persones. Perquè només des de concepció democràtica de la República podem assegurar que es respecti la voluntat col.lectiva com a catalans i catalanes. .

Però aquesta reivindicació i memòria de la República no és una celebració nostàlgica. Aquesta reivindicació en plena vigència parteix dels interessos de les classes populars (els serveis públics, els drets socials, el territori) i de l’exercici del dret d’autodeterminació i la reivindicació de la democràcia fonamentada en la igualtat i en la participació popular.

14 d’abril de 2009

Participació Activa i Social- Candidatura d’Unitat Popular- Maulets

Rudy Ventura ha mort als 82 anys d’edat al no poder superar un càncer de pulmó. El trompetista es recuperava d’una intervenció en la qual els metges li havien extirpat una part d’un pulmó que tenia afectat per un tumor. Malgrat que la recuperació anava per bon camí, el músic no ha pogut superar la malaltia i ha mort aquest dijous a Barcelona. Rudy Ventura es deia en realitat Jaume Ventura Serra i havia nascut a Canet de Mar el 10 de setembre de 1926.

El trompetista, seguidor incondicional del FC Barcelona, havia actuat fins pocs dies abans de ser operat a la clínica Delfos. La seva darrera última actuació havia estat al costat de Josep Guardiola en la diada del soci de la Penya Barcelonista Sant Vicenç de Castellet. No va poder actuar, però, a les bodes de plata de la Penya Barcelonista Sant Joan Despí a causa de la seva malaltia.

El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, ha comenzado ya a explorar de primera mano la disposición que pueda tener CiU a convertirse en el nuevo “socio preferente” del PSOE que garantice su estabilidad parlamentaria en el Congreso. Zapatero da por hecho, ante quien quiera oírle, que el líder de los socialistas vascos, Patxi López, será el nuevo lendakari, lo que acarreará para el Ejecutivo la pérdida del respaldo del PNV en el Congreso. Los contactos con dirigentes de la federación catalana empezaron el mismo lunes, tras constatar que el resultado de las elecciones alteraba el esquema de alianzas del Ejecutivo..
Esta es la situación que ha motivado que el jefe del Gobierno se haya aprestado a iniciar sondeos informales con CiU. Uno de los argumentos que Zapatero esgrime ante sus interlocutores catalanes para vencer sus resistencias a un pacto estable es que el nuevo modelo de financiación autonómica, aún por cerrar, será beneficioso para Catalunya.
Estos contactos del líder socialista vienen precedidos en los últimos meses por el creciente interés del Gobierno y el PSOE por los planteamientos de CiU ante cada votación en el Congreso. Deferencia que, matizan fuentes socialistas, se remonta al inicio de la legislatura.

TRES CONDICIONES
El presidente de CiU, Artur Mas, alertó este lunes de que los nacionalistas no serán “el salvavidas” de quien les ha abocado a la oposición en Catalunya, en alusión al PSOE. Mas es el dirigente más refractario al acercamiento a Zapatero, a quien acusa de romper su palabra por haber permitido la reedición del tripartito. Cuando ambos pactaron el Estatut en la Moncloa, el líder de CiU se fue con la idea de que, si ganaba las elecciones catalanas, volvería a la Generalitat.
Aun así, los sectores de CiU más proclives al acuerdo se muestran dispuestos a escuchar a Zapatero. Eso sí, fijan tres condiciones: un pacto de financiación satisfactorio para Catalunya; el compromiso del Gobierno con un ágil desarrollo del Estatut; y, a corto plazo, un plan anticrisis que incluya medidas fiscales, laborales y presupuestarias. Fuentes de CiU, aunque otorgan la máxima prioridad a la lucha contra la crisis, no excluyen que un eventual adelanto electoral en Catalunya pudiera ser moneda de cambio para el entendimiento con el PSOE.

DIVISIÓN EN
CiU Una de las preocupaciones de los socialistas es la división interna que aprecian entre Convergència, reticente al acuerdo, y Unió, más proclive al mismo. Estas divergencias ya se pusieron evidenciaron en la última negociación presupuestaria, cuando los democristianos vivieron con incomodidad el rechazo a las cuentas que Mas impuso esgrimiendo la ausencia de un acuerdo de financiación. La retirada de CiU del tablero negociador permitió que PNV y BNG arrancar al Gobierno jugosas contrapartidas a cambio de sus votos.
Ante el empeoramiento de la situación económica, con una recesión agravada por la sangría de parados, los dirigentes del PSOE dudan de que CiU pueda impedir la aprobación de los presupuestos del 2010. Eso sí, los socialistas recelan de ciertas recetas liberalizadoras que quiere aplicar la federación nacionalista en materia laboral y tributaria.
La consigna interna del PSOE, por ahora, es exhibir tranquilidad en lo que atañe a su estabilidad parlamentaria. Así lo demostró ayer el portavoz del PSOE en el Congreso, José Antonio Alonso, que se aferró a la estrategia de alianzas de geometría variable que viene practicando. Y es que los socialistas han optado por la prudencia, dado que el relevo de Juan José Ibarretxe en Euskadi no será inmediato. Además, confían en que de la mudanza del PNV emerja reforzado el liderazgo del moderado Iñigo Urkullu, acaso más abierto a la colaboración en Madrid, aunque no sea de forma inmediata.

Rubianes, un actor galaicocatalà

Rubianes es definia com un actor galaicocatalà perquè va néixer a Galícia però va passar la major part de la seva vida a Catalunya, on va desenvolupar la seva carrera professional. .

” Paren todos los relojes,
corten el teléfono,
eviten que el perro ladre,
silencien los pianos y con un sonido suave entren el atáud,
cierren las puertas,
impidan que vuelen los aviones.
Ha muerto
coloquen crespones,
callen a los niños,
desaparezcan los flores,
vacien el océano
y limpien el fondo…”

L’actor Pepe Rubianes ha mort aquest diumenge a Barcelona a conseqüència d’un càncer de pulmó. Rubianes tenia 61 anys i havia deixat els escenaris des de l’abril de l’any passat per recuperar-se de la seva malaltia. Ha mort a les deu del matí d’aquest diumenge a casa seva. L’actor va néixer a Villagarcía de Arousa, però des de ben petit havia viscut a Barcelona. Conegut per la seva ironia i el sentit de l’humor amb què observava la societat que l’envoltava, l’actor “galaicocatalà”, com ell es definia, es va donar a conèixer pels seus irreverents monòlegs. El seu darrer espectacle va ser “La sonrisa etíope”.

https://i1.wp.com/www.fccb27.cat/img/bandera_catalana_99.gif

sencillament...GRÀCIES PER TOT !!!. Bon viatge amic.

Setembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.    
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
252627282930  
RESERVES

Premio otorgado por Jonkepa

premio-blog-dorado1

Premi atorgat pel blog Jon Kepa

DNI.cat

Plataforma pel Dret a Decidir

Xarxa apartidista i transversal que treballa per un Estat Català

PageRank

Blog Stats

  • 215,120 hits
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
fco_iniciar_comptador(200);

Què porta més clics

  • Cap

Flickr Photos