Fem Pais amb critica i poesia
Fa molt de temps que no escric aqui. Des de llavors, han esdevingut moltes coses. Amb molts de vosaltres no he perdut el contacte, altres van marxar per sempre, i se´ls anyora.
D´altres, sempre s´espera la retrobada…
A tots vosaltres…aqui sempre ha estat la v/ casa i seria un plaer per mi , reconduir un acomiadament que sempre va cercar una pausa.
Un forta abraçada per tots amics.
La Caverna digital vol fer tornar Xavi cap a casa perquè ha dit el que tothom sap des de fa exactament el mateix temps que Mourinho dirigeix la seva «banda»: que el Madrid no sap perdre i, encara menys, guanyar. Segons el capità blaugrana, quan el Madrid ha guanyat «hem estat molt respectuosos amb ells, però no he notat que hagi estat així al revés.» Per haver dit aquesta blasfèmia, Juan Manuel Rodríguez, a Libertad Digital, demana a Del Bosque que aparti el jugador català de la selecció; i ho argumenta: «Si no estalla en la concentración de la selección nacional la III Guerra Mundial será única y exclusivamente debido a la infinita generosidad y benevolencia demostrada por Casillas, Ramos, Arbeloa, Albiol y Xabi Alonso.» ¡Cágate lorito!
Nombrosos culers han acusat la policia d’intimidació, robatori de xiulets i estelades, expulsió de l’estadi i fins i tot maltractaments a la final de la Copa del rei celebrada a l’estadi Vicente Calderón el passat 25 de maig.
Barcelona � Centenars de culers han denunciat en els dies posteriors a la final de la Copa del rei, que va dur el Futbol Club Barcelona i l’Athletic de Bilbao fins a l’estadi Vicente Calderón, intimidacions, robatoris i agressions per part de la policia durant la mateixa nit del divendres.
Segons han indicat víctimes i afectats, la policia va requisar xiulets i estelades, uns objectes que nopoden ser considerats, en cap cas, un perill per la seguretat pública. Els propietaris, a més, van ser identificats per la policia. Però, per si aquest fet no fos prou greu, el diari El Punt AVUI ha tret a la llum el cas d’un noi de Cassà de la Selva, Oriol Carbó, que tenia la intenció de veure la final des del Vicente Calderón, però no ho va poder fer.
Em van dir que mostrar l’estelada em sortiria car i que era un català de merda”
Tal i com explica el mateix diari, mentre sonava l’himne espanyol i gairebé la totalitat de l’estadi xiulava, Carbó va mostrar una estelada. Transcorreguts els 27 segons de rigor, tres policies se li van acostar i li van demanar que els acompanyés un moment: “M’ho van dir de molt bones maneres, i jo vaig obeir”, remarca. Un cop es van trobar en un passadís aïllat, Carbó va rebre un cop al clatell i va caure a terra on els policies li van clavar diverses puntades de peu: “Mentre em pegaven em van dir que mostrar l’estelada em sortiria car i que era un català de merda”.
Per tal que no es tornin a repetir mai més casos com el de l’Oriol Carbó, Esquerra Republicana de Catalunya ha anunciat que demanarà al Conseller de l’Interior, Felip Puig, que la bandera estelada sigui considerada símbol històric. Tal i com ha informat Joan Puigcercós, president del grup parlamentari d’ERC, el partit republicà demanarà al govern que faci les gestions oportunes per “evitar que els catalans siguin sancionats per mostrar senyeres estelades” en esdeveniments esportius com el de la final de la Copa del Rei.
Nou cas d’assetjament per parlar català
Al cas de l’Oriol Carbó el segueix el d’un pagès empordanès, qui aquesta setmana ha viscut una guerra lingüística amb un guàrdia civil que l’obligava a fer parlar en castellà. Segons informa el mateix diari, arran d’un control rutinari de drogues, la guàrdia civil va aturar Simó Colls, un veí de Vilajuïga, i en respondre’ls en català li van etzibar un “¿Qué te has creído? Estamos en España y a mí me hablas en castellano!”.
El pagés va respondre: “Jo estic a casa meva i parlo com em surt dels collons”, i malgrat haver explicat d’on venia i on anava els agents li van escorcollar el vehicle. Quan van trobar una caixa de bombetes de recanvi la van sacsejar i el pagés els va demanar que anessin amb compte, que hi havia bombetes i que es podien trencar. La vícitma de l’enfrontament assegura que va ser aleshores quan li van contestar en castellà i de mala manera i fins i tot el van empentar. Acte seguit Colls va donar un cop a la mà d’un dels guàrdies mentre l’altre continuava escorcollant el cotxe i llençant per terra tot el que trobava. Tots dos li van recriminar que no parlés en castellà.
Tribuna.cat
Vist des de Madrid, el president Artur Mas deu tenir una alta confiança en si mateix. Sinó, no s’explica que entomi, amb mitja rialla, el menyspreu a què l’està sotmetent Mariano Rajoy. La Moncloa colla fort i Catalunya aguanta resignada. A canvi de què?
Madrid Fonts ben informades demanen paciència perquè les coses canviaran tornant de vacances. Hi ha esperances que la pressió dels mercats afluixi i es puguin pagar les nòmines dels funcionaris catalans amb certa tranquil·litat. Serà aleshores quan serà possible desfer-se del PP al Parlament i abraçar nous aliats, com ja s’ha començat a veure aquesta setmana. La tardor serà quan s’han de començar a fer passos seriosos cap a l’Estat propi, quan la ficció del pacte fiscal ja sigui un argument insostenible.
Mentrestant, però tenim encara uns mesos de transició que, cada dia que passa, es fan més inexplicables: de veritat que cal aguantar tant? Cal entregar TV3 a la dreta espanyola i destituir de males maneres una gran directora com Mònica Terribas? Cal aguantar els cops de cua de la senyora Sánchez-Camacho a Madrid com si fos la legítima representant del poble de Catalunya?
El president espanyol té al cap un projecte recentralitzador i el portarà fins al final. Per tant, a què esperem els catalans?
Cal empassar-se les retallades que imposa Rajoy si el Govern ja havia passat abans la seva tisora?Cal que CiU voti a favor de la llei d’estabilitat pressupostària que dóna via lliure a la possible intervenció financera de Catalunya per part de l’Estat? Cal suportar les embranzides sistemàtiques a la llengua a l’escola? De veritat que cal aguantar tot això, president Mas? Vist de des Madrid, costa d’entendre.
Pagar les nòmines és important. Bàsic. Però si el cap de l’executiu català es plantés, sortís per televisió i expliqués la situació amb realisme, els ciutadans li donarien suport. Els catalans estarien disposats a fer esforços per fer un punt i apart, marcar el camí propi i allunyar-se d’una situació que recorda massa el servilisme de CiU durant la majoria absoluta d’Aznar (2000-2004). Aleshores, el catalanisme majoritari anava postposant la ruptura amb el PP i ho va acabar pagant a les urnes, havent d’abandonar el poder. Ara, el president Mas ha de calcular bé els temps perquè la paciència –i més en temps de crisi– no és infinita.
Hi ha el risc, o l’oportunitat, que els ciutadans vagin per davant dels polítics i diguin que ja n’hi ha prou. Sobretot, perquè Rajoy no està disposat a fer cap gest amb Catalunya. S’ha vist amb la negociació dels pressupostos. El president espanyol té al cap un projecte recentralitzador i el portarà fins al final. Per tant, a què esperem els catalans? Cal tanta responsabilitatamb Espanya?
Fet per fet, si ens han d’intervenir, que ens intervingui Brussel·les. Ep, com a mínim vist des de Madrid…
El vicepresident de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, Sergi Blàzquez, en una imatge d’arxiu. Foto: ACN.El vicepresident de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, Sergi Blàquez, valora negativament la sentència que avui ha fet pública el Tribunal Constitucional espanyol (TC), que permet la participació internacional de les seleccions catalanes només en aquells esports en què no n’hi hagi d’espanyola. Des del seu punt de vista, “és contradictòria amb el que estableix el Tribunal Arbitral de l’Esport (TAS, en francès), que des del 2008 avala la presència internacional de les seleccions catalanes encara que n’hi hagi d’espanyoles”.
“De fet, ara ja passa que hi ha esports on s’enfronten Catalunya i Espanya, sense que passi res. Passa amb les bitlles i bowling, amb els dards, el futbol sala… Hi ha una absoluta normalitat en aquest tema”, exposa.
Des del seu punt de vista, la sentència d’avui del Constitucional “restringeix drets dels esportistes catalans, dient-los que poden competir sempre i quan no interfereixin la representativitat de l’Estat espanyol. Però és que nosaltres entenem que les federacions són entitats privades, de fet també s’entén així a nivell internacional, i TC entén que són público-privades. I això col·lideix directament en el dret a la lliure associació.”
El TAS, el màxim òrgan d’arbitratge sobre temes esportius, amb seu a Lausana (Suïssa), avala que les seleccions catalanes puguin competir internacionalment en aquells esports en què la federació mundial del respectiu esport les accepti, com seria el cas de les bitlles i bowling, els dards i el futbol sala, hi hagi o no selecció espanyola.
“Des de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes entenem que, tot i la sentència d’avui, preval la normativa superior del TAS, i continuarem actuant en aquesta línia”, conclou.
Nació Digital
Foto: Adrià Costa
Repassar l’independentisme i els seus motius pot ser un exercici intel·lectual apassionant.Com a mostra el debat que s’ha viscut aquest vespre al centre cultural Unnim de Terrassa, organitzat el Grup Nació Digital, entre dos vells llops del procel·lós mar independentista: l’exvicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, en plena forma, i l’alcalde de Vic i impulsor de l’Associació Catalana de Municipis, Josep Maria Vila d’Abadal, que ha fet gala del seu estil directe i sense concessions. Arguments per l’Estat propi, franquesa en i de les expressions, crítiques al moviment independentista i al Govern i, sobretot, com afrontar els dubtes més habituals d’un procés secessionista han omplert hora i mitja d’un debat entretingut, fresc i on dues maneres de veure l’independentisme l’han definit “no com una ideologia sinó com un objectiu”.
http://www.ustream.tv/embed/11169026
Tots dos han analitzat la situació de l’independentisme i les vies per assolir l’Estat propi amb velades crítiques a l’actual moviments polítics que l’esperonen. De fet, Carod ha criticat la “certa ingenuïtat de l’independentisme”. “L’independentisme està en fase prepolítica, és emocional”‘ ha sentenciat Carod per afegir que cal vèncer la resistència “d’una ambició petita de classes dirigents” i ” d’aquells que viuen de la dependència”.
Una perspectiva també apuntada per Vila d’Abadal que ha recordat que “hi ha molta gent que és independentista a trossos, o només és independentista econòmic, o cultural”. De fet, l’alcalde de Vic no ha amagat la nul·la confiança que li genera el pacte fiscal. És més, considera que “seria un pas enrere per l’independentisme” amb la confiança “que no cal patir perquè no ens el donaran”.
Pel que fa als leitmotivs de l’independentisme tots dos ha obviat de manera expressa les raons històriques, econòmiques, culturals o lingüístiques per articular una raonament de pes gairebé dialècticament indiscutible. “Volem ser independents perquè som catalans i ens dóna la gana”, han clamat els debatents per afegir que per esdevenir un estat propi cal “discreció, diplomàcia, mà esquerra i un o dos punts de mala llet”. “Ser independents és la màxima expressió de la sobirania d’un poble, de la seva responsabilitat, s’haurà acabat tenir un adversari polític”, ha sentenciat Carod.
En aquest sentit, Vila d’Abadal ha avançat que té constància que el Govern fa feina “diplomàtica” per si es produeix algun trencament i ha advertit que la consulta sobiranista que programa l’Associació Catalana de Municipis que presideix, serà “oficial, però no legal”. “Ara tenim l’oportunitat, perquè al pas que va Espanya ni els extremenys voldran ser espanyols”, ha reblat Vilà d’Abadal que, previsor, creu que Espanya no dubtarà a utilitzar la força militar si s’enceta el procés cap un estat propi català. “Els castellans són molt bel·licosos”, ha avisat.
Dos independentistes, dues maneres de veure com arribar a un estat propi, i la coincidència de Carod i Vila d’Abadal en el principal ingredient del procés independentista: el “sacrifici”. “I si muntem un partit polític tots dos?”‘ ha proposat Vila d’Abadal a l’exvicepresident del Govern. Aplaudiments del públic. S’ho han imaginat?
Josep Maria Vila d’Abadal, durant el debat. Foto: Adrià Costa.
Josep Lluís Carod-Rovira, en un moment de la seva intervenció. Foto: Adrià Costa.
Nació Digital
L’expresident de Bankia, Rodrigo Rato. Foto: Bankia.
El cas de Bankia que fins i tot ha escandalitzat a Brussel·les és, a més d’un escàndol econòmic, un escàndol polític. El consell d’Administració de l’entitat i, sobretot, de la seva matriu BFA està minat de noms relacionats per familia o per carnet amb el PP, i en menor mesura amb el PSOE. És l’economia de la Castellana en estat pur. Les xarxes socials han donat pistes i aquest és un catàleg de la cúpula del pitjor cas bancari de l’Estat espanyol. Un aglomerat de noms i corporacions que aproximen el PP als resorts del poder d’aquest grup financer ara rescatat per l’administració de l’Estat.
Claudio Aguirre Pemán. És el cosí de la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. És conseller de Caixa Madrid, responsable a Espanya i Portugal de Merrill Lynch, del The Chase Manhattan Bank i membre del consell Goldman Sachs Investment Banking.La seva biografia oficial del Bankia es vanta d’haver “participat en diverses privatitzacions i ofertes públiques d’adquisició”.
Rodrigo Rato, president del Consell d’Administració de l’entitat, ex ministre del PP d’Economia durant els governs de José Maria Aznar.
Ángel Acebes. Creador de l’enigmàtica expressió “Existen dos línias de investigación” durant els atemptats de l’11M quan era ministre de l’Interior amb José Maria Aznar de president espanyol. Vocal extern de la matriu del Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia i president de la comissió d’auditoria.
Juan Chozas Pedreño . Nomenat director de Recursos Humans de Bankia . Fou secretari general d’Ocupació i Relacions Laborals durant els governs de José Maria Aznar.
Jesús Pedroche Nieto . Advocat. Vocal Banc Financer i d’estalvis del Grup Bankia (BFA). Va ser senador del PP i president de l’Assemblea de Madrid i conseller del govern d’Esperanza Aguirre.
Santiago Alarcó Canosa . Conseller de Deoleo en representació de la “Sociedad de Promoción y Participación Empresarial Caja Madrid”. Alarcó com a germà d’Àngeles Alarcó , ex-dona de Rodrigo Rato, és l’ex-cunyat de lex-president de Bankia. Ángeles és presidenta de Paradores i ex-directora de Turisme dels governs d’Esperanza Aguirre.
Ricardo Romero de Tejada. Com Pedroche era vocal del Banco Financiero y de Ahorros (BFA) del Grupo Bankia. Va cobrar només en deites 116.000 euros l’any 2011. Fouconseller de Caja Rioja i secretari general del PP a la Comunidad de Madrid, a més, ex-alcalde de Majadahonda pel PP.
Mayte Jiménez. Nomenada consellera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada por Bankia, el 9 de junio de 2009. La casualitat vol que sigui l’esposa de Salvador Victoria, conseller de Benestar Social del govern d’Esperanza Aguirre.
Mercedes de la Merced. Eurodiputada i extinent d’alcalde a l’Ajuntament de Madrid. Històrica militant del PP que pertany a l’anomenat clan de “Els Genovesos”. Va començar la seva activitat política quan José Maria Aznar era president de Castilla i Lleó. Formava part de la comissió de control de l’entitat com a representant de les corporacions municipals. També era vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Com exemple, l’exercici 2011 va cobrar 319.000 euros com a retribució per aquesta feina.
Estanislao Rodríguez- Ponga. Home de màxima confiança de Rodrigo Rato, fou el seu secretari d’Estat d’Hisenda quan aquest era ministre. També exercicia de vocal de la matriu de bankia Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia per 355.000 euros l’any.
Antonio Tirado. L’exalcalde de Castelló pel PP era membre del consell d’administració de Bankia, per les seves funcions va cobrar 227.000 euros al llarg de 2011.
Nació Digital
Tuf de podrit a l’alt tribunal espanyolAquest cop no ha estat la ignorància del Jutge, que va comparar el català el mandinga, ni el seu cinisme amb els que surten de l’armari. Sinó per la, suposada, malversació de fons públics d’algú que representa la justícia. Només són 20 viatges de llargs caps de setmana, de fins a sis dies, a un luxós hotel de Puerto Banús per import d’uns 13.000 euros, que incloïen trasllats en primera en l’AVE, lloguer de cotxes de luxe, estades amb àpats al restaurant de la piscina i a l’habitació, i les begudes al bar de la piscina, al bar de l’hotel i les del minibar, i també dinars i sopars per a dues persones en diferents restaurants de Marbella. Tot plegat, suposadament, pagat amb diner públic.
Fa uns dies es va conèixer la denúncia presentada davant el fiscal general de l’Estat pel vocal del Consell General del Poder Judicial José Manuel Gómez Benítez contra el seu president, Carlos Dívar, que ho és també del Tribunal Suprem, per un presumpte delicte de malversació de cabals públics. La denúncia, però ha tingut un escàs recorregut. Amb una rapidesa inusual i desconeguda en la Justícia, el tinent fiscal del Tribunal Suprem, que també presideix Dívar, va procedir a arxivar el cas per entendre que les actuacions «no tenen rellevància penal» i ho justifica en la dificultat d’establir límits entre viatge oficial i viatge privat, que, si de cas, va reconèixer, no deixa de generar «algun dubte» sobre la consideració dels viatges i les despeses carregades al Consell. Una majoria dels vocals va considerar suficients les explicacions que va donar sobre els seus viatges, i només cinc membres, classificats en el sector progressista, van demanar la seva dimissió.
El cas, tot i arxivat per la Fiscalia, debilita la credibilitat d’aquest òrgan judicial, deixa al descobert les intrigues, desavinences i les diferencies polítiques i personals, i posa en relleu les llacunes en el control dels comptes del poder judicial. A més, el cas ha fet que la divisió es traslladi fora del propi organisme, i que el president de l’Associació d’Advocats Demòcrates Europeus presenti una denúncia davant el Tribunal de Comptes perquè considera que “hi ha responsabilitats penals” i també ha fet que continuïn les exigències de dimissió de Dívar a la pàgina web http://www.change.org, que a primera a primera hora d’ahir ja fregava els 13.000 peticionaris.
Los soles pueden ponerse y volver a salir; pero nosotros, una vez se apague nuestro breve día,tendremos que dormir una noche eterna… Catulo
( Miquel Martí i Pol – Lluís Llach )
“Et deixo un pont de mar blava
que va del somni fins els teus ulls,
des d’Alcúdia a Amorgos,
del teu ventre al meu cor.
En algunas noches de primavera la ciudad de Olimpia es testigo de un fenómeno curioso. Desde las huertas los campos que bordean el santuario de Zeus, el lugar sagrado en el que celebraban las competiciones deportivas más famosas de la historia, miles de luciérnagas surgen al caer la noche. Su luz verdosa, intermitente, inunda de destellos los campos que rodean el recinto del santuario y una atmósfera irreal,maravillosa, parece parar el tiempo, acallar los sonidos de la ciudad actual y amplificar los ecos de la historia antigua.
En todas esas lucecillas que vuelan a nuestro alrededor anida una historia, un amor, un recuerdo. Las voces de los que vencieron en las competiciones, el grito de los espectadores animando a sus conciudadanos, el bullicio de los mercadilos alrededor del recinto del Altis, todo un mundo perdido hace ya tiempo renace en esos mágicos destellos que iluminan los recodos de la historia.
Et deixo un ram de preguntes
perquè t’emplenis els dits de llum
com la que encén l’esguard
dels infants de Sidó.
Un pont que ajudi a solcar
la pell antiga del mar.
Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels,
amb la ràbia del cant,
amb la força del cos,
amb el goig de l’amor
También brillan en ellos la memoria de los que compartieron la vida con nosotros. Transformados en luz en esas noches de primavera, los familiares, los amigos ausentes nos visitan, nos hablan, nos recuerdan que perviven en nosotros su recuerdo. Rodeados por la paz que existe en Olimpia, abrazados a la historia de aquel lugar mágico en el que la flor de toda la juventud griega competía cada cuatro años, los recuerdos nos asaltan y, con ellos, no sólo aparece el eco de la Grecia remota, sino el alma de nuestro propio pasado.
La fe en el hombre, la confianza en la bondad natural de la inmensa mayoría de los seres humanos, el convencimiento de que nuestro mundo puede alzarse sobre los escombros de todas las guerras, renacen cada primavera en Olimpia. Desde sus bosques la luz de la esperanza desciende sobre todos los viajeros que caminan por sus calles y senderos y entre las casas, las tabernas y las tiendas, un perfume de azahar ablanda el corazón de las estatuas.
Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.
Et deixo un pont d’esperança
i el far antic del nostre demà
perquè servis el nord
en el teu navegar.
Et deixo un vers a Sinera
escrit amb traç d’un blau lluminós
que cantava a l’Alguer
per cantar el seu enyor…
Las luciérnagas de Olimpia parecen volar sin rumbo en la noche, a merced de las brisas que surgen del río Alfeo. Oscilan, suben y bajan ,caen y se levantan, y con la medianoche ,comienzan a desvanecerse.
Contemplándolas, siguiendo sus vuelos, es fácil simbolizar en ellas la luz que, desde las lejanas noches de hace casi tres mil años, sigue brillando en las tierras helénicas.
Et deixo l’aigua i la set,
el somni encès i el record.
I a Ponza la mort
per viure cara al mar… el mar… el mar.
L’espai ple de llum
on s’emmiralla el mar… el mar… el mar.
El blau del nostre silenci
d’on sempre neix la cançó.
Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels,
amb la força del cant,
amb la ràbia del cos,
amb el goig de l’amor
La luz de la antigua Grecia reaparece en las noches primaverales de Olimpia. Su brillo nos maravilla y nos transporta, una vez más, a otros mundos que todavía no hemos perdido para siempre.
Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents
En Grecia sigue reluciendo la dulce luz de la esperanza
Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents…”
“Me’n volo amunt: adéu-siau!
Ja m’esvaeixo en el cel blau.
Adéu-siau, adéu-siau!”
Espero que tothom pugui gaudir d’un millor i proper any nou 2012.
Una forta abraçada a tots els qui feu possible aquest Blog i els visitants.
Bones Festes!!
Catalans reaccionem ( Carpe diem) 
Comentaris recents