Amb 30 anys ja n´hi ha prou !!!

Per Carles Bonaventura

El 6 de desembre és el trentè aniversari de l’aprovació de la Constitució Espanyola. Per  a alguns, aquesta data significa l’arribada de la “democràcia” a Espanya; per a uns altres, entre els quals m’incloc, la continuïtat del règim anterior sota una falsa imatge democràtica. La carta magna espanyola perpetua en aquells aspectes fonamentals els principis del franquisme, per exemple pel que fa al model d’estat. Amb prou feines podem observar diferències, ni geogràfiques ni gairebé polítiques, entre les regions franquistes i les comunitats autònomes actuals; malgrat tanta pompa i solemnitat, les CCAA no són res més que les antigues regions del “caudillo” dotades d’uns parlaments de fireta i d’unes quantes competències de caràter administratiu i de gestió delegades “generosament” pel poder espanyol, amb una pràcticament nul·la capacitat de decisió política.

La Constitució Espanyola legitima, així mateix, el cap de l’Estat imposat pel dictador. En cap moment es va deixar que el poble decidís si volia avançar cap a un altre tipus de sistema polític, tot es votava en el mateix paquet. I, és clar, si a un pres el deixes triar entre la cel·la de càstig o un règim més o menys obert, segur que elegeix la segona opció; no obstant això, el pres continua sense ser lliure. Així ha passat amb el poble català, que amb la Constitució Espanyola va haver d’acceptar la imposició del rei franquista –el mateix que havia jurat respectar i fer complir els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional–, la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles, la prohibició de federar-se amb la resta de territoris dels Països Catalans o la facultat que té l’exèrcit –el mateix que ens ha ocupat tantes vegades– d’intervenir per salvaguardar la integritat territorial de la seva “nació”; és a dir, les armes per sobre dels vots.

D’aquí, a més a més, s’han derivat altres polítiques restrictives pel que fa als nostres drets i llibertats, ja que quan els qui han de decidir sobre la raó de cadascú esdevenen jutge i part, mai més ben dit, difícilment aquesta raó caurà de la banda dels perdedors, i en aquest procés de maquillatge del règim franquista denominat “transició” els catalans hem estat els clars perdedors, sobretot en drets i en diners. Què podem esperar d’un Tribunal Constitucional format majoritàriaments per personatges triats a dit pels dos grans partits espanyols, PSOE i PP?, algú es pot creure que en allò determinant s’inclinaran a favor dels catalans? Quin resultat es podria esperar d’un partit Barça-Madrid en què la tripleta arbitral estigués inegrada per membres de la junta del Real Madrid? El Barça tindria alguna possibilitat de victòria? Doncs aquesta és la situació en què es dirimeixen els contenciosos entre Catalunya i Espanya quan la decisió l’ha de prendre el Constitucional.

En definitiva, d’aquesta Constitució, com a catalans, no en podem esperar res de bo en aquells aspectes bàsics per al desenvolupament nacional de Catalunya i tampoc en aquells altres que tenen com a objectiu la defensa dels interessos del conjunt de les catalanes i els catalans: finançament, llengua i identitat, dret a decidir, seleccions esportives pròpies, recursos, etc. A partir de la Constitució, l’Estat ha sabut teixir tot un entramat juridic, polític i administratiu que ha anat laminant drets i competències de Catalunya, fins al punt que en alguns àmbits la situació és realment asfixiant. És impossible que amb aquest actual marc estatutari i constitucional la nació catalana pugui aspirar a ser un poble lliure algun dia; és a dir, un país normal com qualsevol altre. contI la pròxima sentència del TC contra el nou Estatut tan sols en serà un exemple més. Per tant, comença a ser hora de dir que amb 30 anys de Constitució Espanyola ja en tenim prou i que ara, tal com diu el Partit Republicà Català, ja toca començar el camí cap a la sobirania, cap a una República i una Constitució catalanes. El 6-D, no tenim res a celebrar, tot el contrari.

El Tango

¿ Ballem ?

M’agradaria sentir
La teva pell dolça
-Amb l’olor fresca
D’aquella colònia-
Damunt les meves mans
Apretant ben fort
Per intentar transmetre
Més que la paraula amor
Unida a amistat, i comprensió
Respecte, afecte i convicció,
I parlar amb els ulls
I cridar amb el cor
Estimar amb el cos
Fins l’última nit…

M’agradaria…
Que fossis aquí.