Neu al Març…

PAISATGE

Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.

Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira’s a l’aigua d’un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.

Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.

Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per ‘quí
cada filera pren tot d’una
l’aire d’emprendre un nou destí.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT
(1894 – 1924)

Deixa´t besar

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

MESTER D’AMOR

A Enric Casanoves

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Dret i Dignitat inviolable de la nostra llengua

JOAN SOLÀ

No sé el resultat del judici «per faltes» a què va ser convocada la senyora que a l’aeroport de Vilobí va tenir una refregada amb la policia. Sembla que les «faltes» eren el to amb què els va dir que no li donava la gana de parlar en castellà, etc. Dit d’una altra manera: potser tot plegat no s’hauria produït si la policia se li hagués adreçat simplement en català, perquè cal tenir en compte que en un aeroport, amb perill de perdre el vol i davant policies uniformats cal tenir una certa però difícil fredor d’esperit.

L’anècdota s’acaba aquí, però la tragèdia no. Sí, anomeno tragèdia el degoteig constant d’atacs a la nostra manera de ser, de parlar, de demanar o d’exigir; atacs a dins mateix de «casa», per gent que teòricament t’haurien precisament de protegir i defensar. Des del principi del segle XVIII aquests atacs prepotents i espanyolistes ens han arribat a posar al cos una sobrepell de por, de pànic, en molts períodes de la nostra històrria. I diuen els entesos que és una por que et va penetrant, amarant, que se’t fa una segona personalitat: que t’acostumes a viure-hi, vaja. I a esquivar-la.

Això de Vilobí és poca cosa comparat amb el que li va passar a Èric Bertran, que va ser tractat com un autèntic terrorista i ell i la seva família van suportar tortures durant cinc mesos. Tenia 14 anys i el seu crim de sang va ser «amenaçar» per correu electrònic diverses empreses si no etiquetaven en català. Encara és hora que sapiguem què va fer la «nostra» Generalitat per alliberar-lo d’aquest salvatgisme, d’aquest terrorisme espanyol.

L’altre dia, amb uns col·legues del Cercle XXI, donàvem voltes a la situació i ens queixàvem que no hi hagués alguna entitat que ens defensés en casos (nombrosos, diaris) com aquest. Que si l’Òmnium, que si alguna altra agrupació d’advocats voluntaris… Jo sempre he cregut que cal apuntar molt amunt per arribar a alçades modestes, i vaig dir que no, que qui ens ha de defensar no han de ser ni voluntaris ni entitats privades, sinó la Generalitat: era aquí que calia reclamar. La Generalitat hauria de tenir un gabinet ben muntat, eficaç, de defensa dels drets lingüístics dels ciutadans. ¿He dit dels drets lingüístics? Volia dir, dispenseu, de la dignitat nostra, de la dignitat del nostre poble, dels nostres ciutadans, de tu i de mi. I vam sortir a parlar dels americans i dels alemanys que ens visiten i que, amb la cara ben alta (vull dir ben normal), sense cap ombra de por (¿de quina por parlaríem…?), demanen un aclariment a l’hotel o hi fan una reclamació. Nosaltres no: nosaltres ens empassem les garrotades o les escopinades, perquè som ases acostumats a anar fermats, humiliats.

Doncs des d’aquí reclamo tal oficina a la Generalitat. No és cap broma, ni cap gosadia, senyors. Mirin: amb casos com el de Vilobí se’n va on orris tota la politica lingüística que, amb equilibris increïbles, hem anat mantenint tots aquests anys. ¿Vostès, senyors de la Generalitat, hi creuen o no hi creuen, en la dignitat inviolable de la nostra llengua i dels qui la parlem? Si hi creuen més enfora dels llavis, aleshores posin a la nostra disposició una oficina per defensar-nos. No, no: de la justícia d’aquest país, tota sola, no ens en fiem, evidentment. Per la mateixa raó que deia: perquè durant segles hem sabut què volia dir per a nosaltres una tal justícia. Com amargament sabem ara què vol dir per a nosaltres bilingüisme, dret a decidir, etc.: sempre vol dir el mateix, aguanta, suporta, calla, recula, canvia de llengua, vés al cine en castellà, vigila als aeroports. Esclar que això voldria dir que la mateixa Generalitat s’hauria de fiscalitzar a si mateixa: no podria fer veure que no veu que en molts IES no es compleixen, ni de molt, les disposicions sobre l’ús del català.

Rebuig al rei d´españa ?

Una bona manera de mesurar el grau d’espanyolisme d’un interlocutor crític amb la projecció política del Barça és comptant el nombre de vegades que repeteix aquesta frase: “L’esport no s’ha de barrejar amb la política”. I és que, llevat d’alguns casos d’entranyable bona fe, la majoria de persones que diuen aquesta frase se senten còmodes amb la subordinació de Catalunya a Espanya i, per tant, tots els elements propis del nacionalisme espanyol que emmanillen esportivament el nostre país així com la simbologia política que els acompanya els resulten invisibles de dalt a baix. Per això els sona tan neutra i apolítica l’expressió “els nostres pilots”, per exemple, referida a pilots espanyols, perquè troben que és molt natural identificar els esportistes amb la seva nacionalitat. Sempre, això sí, que aquesta nacionalitat tingui un Estat al darrere. Altrament, ja no és esport, és política. En canvi, no és política que un futbolista pugui ser inhabilitat, suspès o privat de llicència federativa, amb caràcter temporal o definitiu, per negar-se a jugar amb la selecció d’Espanya, d’acord amb l’article 76 de la llei espanyola de l’esport. Política, això? I ara! Això només és esport. I també és esport que el rei d’Espanya presideixi una final de futbol o de bàsquet i que la seva entrada al recinte sigui acompanyada amb l’himne nacional espanyol. Hi ha res més esportiu i apolític que això?

També deu ser molt apolític -i deontològic- que TVE amagui l’espectacular esbroncada al monarca i a l’himne espanyols en la final de la copa de bàsquet del passat 21 de febrer a Bilbao entre el Barça i el Madrid (80 a 61). Els professionals de TVE, al capdavall, tenen molta experiència a amagar la realitat. En l’època de Franco ho practicaven cada dia. Tanmateix, per més que l’amaguin, l’esbroncada va existir. Va existir per la senzilla raó que el públic era majoritàriament català i basc i així és com l’afecció d’aquests dos pobles expressa el seu rebuig a un rei i a un himne nacional amb els quals no s’identifica. En aquest sentit, són il·lustratives les paraules del senador basc Iñaki Anasagasti sobre els fets: “No vaig ser-hi, però, si hi hagués estat, hauria dut una trompeta d’aquestes que porten incorporats dos mil megavats de potència, per mostrar el meu rebuig al rei. […] No se n’ha adonat, sa graciosa Majestat, que això cada cop va a més?”.

Tres dies més tard, referint-se a l’independentisme desinhibit de Joan Laporta i a la dimensió política del Barça en clau catalana, Joan Gaspart -potser el més nefast president que ha tingut el club-, deia a Catalunya Ràdio que no s’ha de barrejar la política amb l’esport. I hi afegia que ell no és independentista: “Jo no sóc independentista, jo sóc catalanista”. No va explicar, però, com algú pot dir-se catalanista, és a dir, partidari de Catalunya, i alhora voler ser súbdit espanyol. Pot adduir, és clar, que se sent 50% catalanista i 50% espanyolista, però si això és realment així com s’explica que només concebi Catalunya subordinada a Espanya? Per què no al contrari? Per què no una Espanya subordinada a Catalunya? O per què no una Catalunya tan independent com Espanya? Hi ha preguntes que es contesten soles.

Víctor Alexandre

Unió = Força.

Bertran es va reunir amb Otegi per explicar-li les consultes

L’independentisme basc veu amb bons ulls els referèndums d’autodeterminació

El responsable de la Coordinadora Nacional per a la Consulta sobre la Independència i diputat d’Esquerra al Parlament, Uriel Bertran, es va reunir amb l’exportaveu de Batasuna Arnaldo Otegi per explicar-li de primera mà aquestes iniciatives a Catalunya, arran de l’interès mostrat per l’esquerra abertzale, segons informa l’Avui.

La reunió, que ara ha transcendit, es va celebrar el passat 19 de juny a Sant Sebastià a la seu del sindicat LAB. A més, Uriel Bertran, al costat de Jordi Miró, membre de la comissió internacional de la coordinadora, van visitar el País Basc la tardor, i la localitat d’Elorrio (Biscaia) van mantenir una reunió amb tres alcaldes d’ANB: a l’esmentada població, a Vergara (Guipúscoa) i a Atxondo (Biscaia).

Va ser la mateixa esquerra abertzale la que es va posar en contacte amb la Coordinadora i, segons les esmentades fonts, l’experiència catalana està “influint” de manera decisiva en l’independentisme basc.