ERC culpable a Catalunya

http://www.periodistadigital.com/imgs/20080312/erc-360.jpg

Per Francesç Puigpelat.

La proposta de finançament de Solbes ha estat, com era previsible, una presa de pèl. Per veure-ho, no cal entrar en detalls sobre els fons de garantia, de suficiència global o de convergència autonòmica, només aptes per debatre sobre el sexe dels àngels. Anem al gra: tothom accepta que l’Estat només està disposat a injectar 8.000 milions al sistema. Si es complís amb l’Estatut (versió Cambres de Comerç) tindríem que Catalunya guanyaria 3.800 milions i la suma de les altres 14 autonomies 4.200. El resultat fóra: Catalunya 3.800 – Resta de l’Estat 4.200. Hi ha algú prou ingenu per empassar-s’ho?

Però Montilla i Castells, tot i no acceptar la proposta, ja han anunciat que hi haurà acord aviat. És lògic. La seva debilitat és tan patent que no poden seguir fent comèdia gaire temps. Les abaixades de pantalons del PSC davant del PSOE han estat tan escandaloses que provoquen vergonya aliena. No va hi va haver prou amb votar de franc, tres cops, els Pressupostos de Zapatero. Després, l’Executiva del PSC va proclamar amb la màxima solemnitat que, si el 31 de desembre no hi havia acord, es replantejarien a fons les relacions amb el PSOE. Però el dia 29, per si de cas, Montilla i els seus ja van retirar l’amenaça. No tenen ni sentit del ridícul.

Les converses del finançament acabaran malament per una senzillíssima raó: que el president de la Generalitat, José Montilla, no té cap força per negociar. Això ho sap tothom a Madrid. Ho sap Zapatero, que rep Montilla per fer el paperot i, a continuació, negocia amb Manuel Chaves, Esperanza Aguirre, Francisco Camps i tota la resta. Montilla està venut per endavant. Per tant, Catalunya, el país que presideix, també està venut.

I qui serà el responsable d’aquesta situació? Puigcercós, Carod i la direcció d’Esquerra en ple, que són els que han regalat la presidència de la Generalitat a un president que és un simple baró de segona categoria del PSOE. Si fos un baró de primera, com Chaves, encara es podria justificar per allò del “peix al cove” a l’andalusa. Però un baró de segona? Un que no és ni al nivell de Guillermo Fernández Vara o de José María Barreda? Un baró que no es propietari dels seus 25 diputats al Congrés, perquè tothom sap que el PSC perd totes les eleccions a Catalunya, mentre que el PSOE les guanya totes (i per golejada)?

Joan Ridao afirmava que la proposta de Solbes era “inacceptable perquè està plena de mines i és tramposa”. Molt bé. Aquesta proposta, lleument modificada, l’aprovarà Montilla en poques setmanes. I aleshores, què faran Ridao, Carod i Puigcercós? Denunciaran clarament un pacte trampós, que es lesiu per Catalunya i que no respecta l’Estatut? Faran caure el president Montilla, el gran còmplice del parany?

Ja sabem que no. Esquerra seguirà escalfant les poltrones per esgotar fins a l’últim segon del mandat del Tripartit 2.

Ja som aqui !!! Els Domassos al saló de cent

Ha costat quatre anys treure’ls de l’armari on s’havien guardat després de restaurar-los, però finalment l’Ajuntament ha complert amb el seu compromís amb ERC: els quinze domassos ja pengen de les parets del Saló de Cent.
L’operació de muntatge dels grans tapissos de seda amb la senyera que van decorar aquest saló entre els anys 1887 i 2004 ha durat cinc dies i ha costat 25.000 euros.

http://ximo.files.wordpress.com/2008/01/salo-de-cent_edited.jpg

Al novembre la comissió de presidència va aprovar de forma unànime restituir “en el termini més breu possible de temps” els domassos. La proposta, presentada pel grup municipal republicà, instava el bipartit a tornar els tapissos al seu lloc original abans d’acabar el 2008. Quedava per aclarir si es penjarien de forma permanent o només amb motiu d’actes solemnes.

Tres mesos de treballs
La restauració dels domassos va durar tres mesos –del juny a l’octubre del 2004– i va costar 31.624 euros. Perquè recuperessin el seu esplendor original s’han hagut d’aspirar pel dret i pel revés per treure’n tota la brutícia, s’han netejat els serrells amb aigua desionitzada i s’han desenredat, s’han cosit tots els elements descosits amb fil de seda i s’ha consolidat el vellut amb crepelina tenyida. Pel que fa als suports, s’han confeccionat en batista de cotó tenyida amb els colors vermell i groc i s’han repassat els brodats metàl·lics.

Segons el delegat de presidència, Ignasi Cardelús, “vist que el seu estat actual permet que puguin ser reposats de nou, s’han tornat a penjar uns domassos que recorden un altre període molt important de Barcelona”. Els tapissos representen els escuts dels municipis agregats a Barcelona i també llegendes d’institucions

N.dela R.

Com recordaran els  nostres lectors, RADIOCATALUNYA.CA va ser el primer mitja que es va fer ressó d’aquesta problemàtica.  Aquest tema ha tingut bona premsa i gràcies a les pressions populars les coses han tonat a mare. Alegrem-nos-en i al mateix temps valorem la importància de les pressions col.lectives

Informa: AVUI

Confiances equivocades.

Salvador Cardús

Des del punt de vista polític, el malestar a Catalunya s’explica per la persistència en el catalanisme de dos errors estratègics dels quals encara no ens hem pogut o no ens hem sabut desempallegar. El primer és el de seguir confiant -contra tota evidència- en la possibilitat, ni que sigui en un futur remot, d’un acord satisfactori amb Espanya que respecti la dignitat nacional dels catalans i el nostre futur com a poble. El segon error és no refiar-se del propi país per emprendre un veritable procés d’emancipació nacional. Ambdós errors són la cara i la creu d’una mateixa moneda, de manera que l’un acaba justificant l’altre: recorrem a Espanya perquè no ens fiem de nosaltres mateixos, i no comptem amb el país perquè té menys risc anar a buscar quatre engrunes a Espanya ni que després ens en queixem.

PARLO DE DOS ERRORS ESTRATÈGICS en el sentit que són els que han estat dibuixant l’horitzó de la nostra impotència política, si més no, des de la recuperació recent de les nostres institucions polítiques. Vull dir que tot i que retòricament s’hagi pogut escriure que amb el fracàs de l’actual Estatut ens havíem quedat sense horitzó polític, en sentit estricte sempre n’hi ha hagut un, d’horitzó -poc o molt confessable-, que s’ha mantingut inamovible i del qual el mateix procés de reforma estatutària va ser víctima: el de creure que la solució a les aspiracions nacionals dels catalans es podia trobar en un bon encaix a Espanya, vist que no ens podíem refiar de nosaltres mateixos per aconseguir res millor.

QUE ELS PARTITS EL MODEL DELS QUALS és obertament espanyol i espanyolitzador, o els que es conformen amb un regionalisme poc o molt reivindicatiu (segons si són al govern o a l’oposició), hagin buscat l’encaixonament de Catalunya a Espanya, no ens hauria d’escandalitzar. En tot cas, vista l’experiència històrica, les seves propostes haurien d’estar absolutament desacreditades. En canvi, és més dramàtic que aquests errors també hagin estat comesos per l’independentisme, i particularment en el moment de la seva màxima expansió electoral. L’independentisme interruptus practicat per ERC des de finals del 2003 ha estat demolidor per a les expectatives d’emancipació nacional de sectors amplis de la societat catalana, que electoralment s’han acabat quedant a casa.

EL CATALANISME JA FA TEMPS QUE hauria d’haver explicat que a Espanya només s’hi pot estar de pas, provisionalment. En primer lloc, per coherència amb el propi projecte d’emancipació nacional, que no admet mitges tintes -no es pot ser una mica independent, tal com no es pot estar una mica embarassat-. I en segon lloc, perquè no tan sols no ens hi volen com a nació, sinó que fan tot el possible -i amb tota la intel·ligència de què són capaços- per reduir-nos a una particularitat simplement suportable. Així, per parlar de l’espectacle d’aquests dies, és absurd esperar un finançament just per a Catalunya, perquè això és consubstancialment incompatible amb la concepció espanyola d’Espanya. En la demanda d’un impossible hi va incorporat el fracàs. El PSC, amb coherència, només hi va a buscar -i ja és molt- el compliment de la llei i a regatejar tan bé com pot entre quinze comunitats més. Però ni CiU ni ERC poden seguir-nos fent creure que hi ha realment alternativa al que proposa el PSC mentre siguem a Espanya. En el terreny de joc tal com ara està dibuixat, el PSC sempre tocarà més de peus a terra i sempre serà més creïble, sigui quin sigui el resultat final.

TINC LA CERTESA QUE AQUESTA LIMITACIÓ mental que ens porta sistemàticament a exigir l’impossible a Espanya -amb dosis de frustració i de desafecte que acabem dirigint contra nosaltres mateixos- és conseqüència directa del segon error: la manca de confiança en el propi país. El president Jordi Pujol és l’exemple més diàfan d’aquesta ambició estreta: mai ha amagat les limitacions de les seves aspiracions nacionals i sempre les ha justificat en l’existència d’un país que suposadament no vol anar més lluny. I, com hem vist fa poc, segueix sostenint aquest punt de vista. El cas és que Pujol mai no es va acabar de refiar dels catalans. Mai no sabrem del cert què hauria passat si Pujol hagués pres el risc de liderar un projecte sobiranista, encara que tinc la convicció que en els seus vint-i-tres anys de govern es va perdre més d’una oportunitat per fer-ho amb moltes probabilitats d’èxit. En canvi, es pot dir que l’expresident encarna bé aquest esperit nacionalment tímid del català mitjà que, amb la boca petita i mirant a banda i banda, diu que ja li agradaria la independència, però que no és possible.

EN DEFINITIVA: EL FUTUR NACIONAL -n’hi ha d’altres, de futurs, esclar, però que no són nacionalment complets- passa primer per reconèixer definitivament que l’Espanya plurinacional és una quimera i, després, per posar una confiança en el propi país que fins ara ningú no ha sabut encarnar de manera convincent per liderar-la. És a dir, cal canviar el lloc on posem la confiança bàsica. Només des d’aquestes bases podrem seguir parlant de projecte nacional, i és per això que el necessari procés d’emancipació mental que exigeix ha de ser un objectiu preferent per a aquest any que comencem. D’arguments no ens en faltaran.

Los Sres Banqueros

Incomprensible para mí, quizás para otros también , Me resulta cómico que haya gobiernos que aparte de haber sido ellos los culpables (y en especial el de EEUU) de la actual crisis que empezó hace ya un año, y que se ha contagiado con una rapidez más veloz que el sonido y que afecta a casi todo el mundo, que los responsables de estos gobiernos estén de acuerdo en facilitar ayudas económicas de créditos primero a los grandes grupos capitalistas (entre ellos la Banca) a fin de que estos no vayan a la banca rota y distribuyan el capital a otros grupos menos capitalistas (entre ellos grandes grupos promotores de la construcción y fabricación) ni que decir que las explicaciones del gobierno no se ajustan a mi parecer para reanimar tales sectores, ya que si el consumidor tiene los bolsillos vacíos no comprará , o sea no es comprensible que ahora el gobierno de ayudas a los fabricantes del sector del automóvil para que este mercado se reanime, cosa incomprensible a mi pensar, ya ¿que de que sirven tales ayudas? ¿ creen los responsables economistas de nuestro gobierno incluyendo al Sr Solbes y Zapatero que con estas medidas , los fabricantes de coches y demás sectores de fabricación de aparatos de consumo o de construcción en general van a solucionar esta crisis? Pues a mi parecer NO y NO, ya que para que los fabricantes se salven de su pecaría situación tienen que vender, y si no hay compradores no sirven de nada dar ayudas a los fabricantes ni a las constructoras, lo que si que sería necesario en primer lugar es solucionar el poder adquisitivo del comprador, y este comprador no es ni más ni menos que el TRABAJADOR, he dicho trabajador incluyendo a los funcionarios jubilados y viudas con pagas de tercer mundo. Creo que todos se habrán dado cuenta que lo que pido al gobierno es que se preocupe de los compradores, ya que sin ellos ya no es necesario fabricar ni coches ni viviendas., Quizás mucho de estos trabajadores y Pimes consumirían si los créditos que ha facilitado el gobierno a la banca llegase a ellos, o sea que facilitasen créditos a estos sectores que carecen de bienes y avales, o sea lo mismo que muchas bancas que han recibido ayudas del gobierno y carecían de fondos para sostenerse. En fin un servidor sigue con mis creencias, A MAS CONSUMO MAS FABRICACION, a más fabricación MAS BENEFICIOS. Nota: De sobras se que los entendidos en economía me contestarán que tal medidas llevaría a una inflación. Y un servidor les contesta bienvenida la inflación, ya que esta perjudicaría más al que tiene que al que no tiene , a más  este que tiene que dormir actualmente bajo el puente que le importa la inflación.