És odi. Odi a borbollons és el que senten els polítics del PP pel Cabanyal. És odi i menyspreu profund per la convivència democràtica i pels drets de les persones. Estan encabotats a destruir el Cabanyal. Hi ha bon negoci en aqueixa eixida al mar amb què justifiquen el seu projecte de destrucció. I si algú els desbarata el negoci, se’ls puja l’odi a la gola i els vessa per la boca com una lava roent. El poble del Cabanyal –el que se sent orgullós de ser-ho, el que l’estima i, per tant, l’únic que moralment pot dir que representa el Cabanyal– ha lluitat contra la sentència a mort a què l’havia condemnat el PP. Finalment les lleis li han donat raó. Tanmateix, no comptaven amb l’odi del PP, ràbia cega dels energúmens, que s’ha empescat una “contra-llei” per a poder consumar la seua destrucció «por cojones».

En una societat democràtica com cal tots tenim els mateixos drets i les mateixes obligacions. En una societat democràtica com cal, dic. On governa el PP, però, tots no tenen les mateixes obligacions. Eduardo Zaplana ho va fer amb Julio Iglesias, i ara Francisco Camps l’imita –si el pare músic, el fill ballador– i paga en un paradís fiscal la part del cànon de la Fórmula I: diners públics cap a les butxaques profundes d’Ecclestone, lliures d’impostos. El més indignant d’aquest afer és que la justícia no haja alçat el cul de la cadira, ni l’alçarà! Tanmateix, si qualsevol de nosaltres s’equivoca en la declaració de renda o intenta –il·lús!– la pillada d’estalviar-se l’IVA en una factura i l’empomen, la maça d’Hisenda l’esclafarà –ens esclafarà!– implacablement. És el que passa quan no hi ha democràcia, que uns pasten i uns altres van al forn.

Tant com ens costen de guanyar a la gent honrada –ja ho diuen: és curt, el jornal d’un home honrat–, i el Consell de Camps desbalafia els nostres diners. Més i tot, la seua gestió econòmica és tan desastrosa i irresponsable que estan endeutats fins als ulls. En què se’ls s’han gastat? En sanitat no, perquè és una de les comunitats autònomes que menys hi inverteix. Les llistes d’espera als hospitals, fins i tot als ambulatoris d’assistència primària, ens situen en un país quasi tercermundista. Si inverteixen poc en sanitat, en educació, en millores socials, ¿com han acumulat un deute tan desbaratat? I damunt tenen la barra de pagar als amigatxos en paradissos fiscal, quan fins i tot als futbolistes d’elit se’ls ha acabat l’excepció tributària. Podeu imaginar-vos en quins trellats malbaraten els nostres diners. En quins trellats i en quines destruccions. Més encara us en diré: si l’oposició demana factures per saber com i de quina manera se’ls s’han gastat –els nostres diners, els diners de tots!–, els hi diuen que no, que no els mostren les factures.

En una democràcia no hi ha calaixos secrets per a ocultar factures. I si les han d’ocultar serà perquè no han actuat honradament. Perquè els polítics honrats no tenen por de mostrar les factures. És més, en una democràcia estarien obligats a fer-ho. I si no ho feien, en un tres i no res la justícia els posaria el braç dins la mànega. Si tinguérem justícia –ai!– en comptes de jutges de la Rúa. Però ací no hi ha justícia ni democràcia: ací mana el PP.

Article publicat avui a l’edició comarcal de LEVANTE-EMV

Anuncis